Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

llei científica EPIST.


Enunciat de forma universal que expressa relacions constants entre fenòmens naturals, o fets, o propietats de coses, i la veritat del qual ha estat prou contrastada per la experiència i la observació. En filosofia de la ciència s’exigeix una formulació més rigorosa del concepte de llei científica. Normalment se la relaciona amb el concepte de explicació científica, objectiu fonamental de tota ciència. Un dels models més difosos d’explicació científica és l'anomenat nomològic-deductiu, proposat primer per Popper (1934) i després per Hempel (veure text) i Oppenheim (1948). Segons aquest model, un fet, H, anomenat explanandum, resulta explicat si és possible deduir-ho d’un explanans compost per una teoria o una llei, L, en conjunció amb unes condicions inicials, C. En aquest esquema, una llei s’expressa com un enunciat condicional de la forma:

"x (Fx®Gx)

(Si algun x té la propietat F també posseeix la propietat G). De manera que l’esquema general

 
L1, L2, ...,   Ln
C1, C2, ..., Cn
__________
H
} enunciats de l'explanans

enunciat explanandum

adopta la forma següent:
   
(1) "x (Fx®Gx)

(2)

Fa

(3) Ga

que ha d’interpretar-se de la manera següent: (1) Hi ha una llei, que s’expressa segons un condicional universal (la primera premissa és un enunciat legaliforme); (2) es donen les condicions necessàries per aplicar a un cas concret dit universal (la segona premissa indica que hi ha almenys un cas de F que és cert); (3); per tant, es pot inferir la conclusió que també hi ha casos de G. Per consegüent, un fet qualsevol s’explica mitjançant una llei si és un cas particular que pot deduir-se d’ella (i de les condicions inicials).

Donada la simetria lògica que existeix entre explicació i predicció, les lleis científiques permeten tant l’explicació d’un fet o fenomen com la seva predicció. Si el succés és present o passat, pot explicar-se; si és futur, pot predir-se. Fonamentalment, perquè un enunciat sigui una llei ha de reunir, segons Hempel, les condicions següents:

  1. ha de ser universal,

  2. ha de ser empíric i, en conseqüència, empíricament contrastable per observació i experimentació, i

  3. ha de tractar-se d’un enunciat vertader.

L’exigència de veritat per a l’enunciat es matisa en el sentit de creença racional, o enunciat la veritat del qual es recolza en raons. El caràcter empíric és inqüestionable, perquè cap enunciat analític pot ser una llei de la natura, com són les lleis de les ciències empíriques. La condició més problemàtica és la de la universalitat. No tot enunciat universal pot valer com una llei científica: ha de tractar-se d’un enunciat legaliforme, no d’una simple generalització accidental. Per exemple, l’enunciat «Tots els minerals d’aquesta caixa contenen ferro» està en forma universal, no obstant això, i encara que pogués ser vertader, no cal considerar-ho com una llei, sinó com una «generalització accidental». Per diferenciar un cas d’un altre, s’exigeix que un autèntic enunciat legaliforme pugui reescriure’s com un condicional contrafàctic o com un condicional subjectiu. Així, l’exemple ara citat no dóna peu a ser reescrit com un condicional contrafàctic o subjectiu, perquè l’enunciat resultant no seria vertader: «Si haguéssim posat aquest còdol a la caixa, contindria ferro». Mentre que un vertader enunciat legaliforme sí que dóna peu a aquesta transcripció. Sabem, per exemple, que «Tots els cossos cauen sobre la superfície de la Terra amb una acceleració de 9,81 metres per segon», i aquest enunciat admet ser transcrit com un condicional contrafàctic o un condicional subjuntiu: «Si deixés caure aquesta copa de vidre de Bohèmia cauria (partint del repòs) amb una acceleració de 9,81 metres per segon». Aquest enunciat es considera vertader, fins i tot si mai a ningú se li cau una copa de vidre de Bohèmia. La raó és que, en un enunciat autènticament legaliforme, s’expressa una regularitat o constància de relació entre les propietats o fenòmens amb què es construeix el condicional: «Per a tot x i tot t, si x té la propietat F en el moment t, x té també la propietat G en el moment t». O sigui:

"x"t (Fxt®Gxt)

Utilitzant la doble fletxa (=>) com a signe del condicional contrafàctic o del condicional subjuntiu, podem afirmar -seguint a J.H. Fetzer- com a condició necessària perquè un enunciat universal sigui una llei que sigui possible reescriure’l com un condicional contrafàctic o subjuntiu:

"x"t (Fxt®Gxt) és una llei si, i solament si, "x"t (Fxt=>Gxt)

Aquesta llei, no obstant això, no és més que una constatació d’un fet: que hi ha enunciats universals que expressen una necessitat (legaliformes) i enunciats que no l’expressen (contrafàctics o subjuntius). Dit d’una altra manera: en una llei científica, la relació que s’estableix entre una propietat d’un objecte en un moment determinat (anomeni’s referent F) i una altra propietat que se li atribueix a aquest mateix objecte en un moment determinat (anomeni’s atribut G) és una relació necessària.

El problema està en com es justifica aquesta necessitat. La postura tradicional sosté que es justifica per inducció, això és, observació o experimentació. Així, observant metalls es pot dir que «tots els metalls són dilatables», establint una relació estable entre «ser metall» i «ser dilatable», o entre un referent i un atribut. Ara bé, el problema de la inducció ha establert de forma prou provada que no hi ha cap necessitat entre esdeveniments, de forma que res ocorre necessàriament pel fet que hagi ocorregut una altra cosa: «No hi ha la necessitat que una cosa hagi de succeir perquè una altra hagi succeït». No és acceptable, doncs, la inducció com a procediment per universalitzar experiències o observacions, sinó que ha de sostenir-se, més aviat, que tota afirmació universal empírica va sempre «carregada» de teoria i es justifica com una conseqüència lògicament deduïda d’una veritat de més ampli abast.

La necessitat que impliquen les lleis empíriques, o les lleis naturals, s’entén millor com la prohibició d’afirmar la negació del condicional: un enunciat amb forma de llei, «l’or és dilatable», expressa una necessitat perquè és una deducció lògicament necessària d’una altra més àmplia: «tots els metalls són dilatables» i aquesta deducció prohibeix que s’afirmi que «hi ha or que no és dilatable». Una necessitat de la natura expressa una propietat estructural del món, que actua com una prohibició que existeixi certa seqüència de fets o determinades relacions entre propietats. En això recolza Popper la seva afirmació fonamental de què les lleis es contrasten mitjançant l’intent de la seva refutació (veure text).

Una altra manera d’explicar per què a certs enunciats els anomenem «lleis naturals» recorre a una distinció bàsica entre propietats «permanents» i propietats «transeünts», on les primeres s’entenen com aquelles que una cosa no pot perdre sense deixar de ser ella mateixa. De tres maneres distintes es diu que quelcom posseeix una determinada propietat:

  1. la propietat G atribuïda a una altra, que anomenem propietat referent, F, li pertany per simple definició («Els solters no són casats»);

  2. la propietat G atribuïda a una altra, que anomenem propietat referent, F, es troba en alguns casos de F i en altres no, per la qual cosa F pot no tenir G, sense deixar per això de ser F («Tots els meus amics són músics»), i

  3. la propietat G atribuïda a una altra, que anomenem propietat referent, F, pertany a tots els casos de F, de manera que no hi ha cap F que no sigui G («Tot objecte d’or és mal·leable».

El cas (1) és un enunciat analític, que no pot ser una llei empírica; el cas (2) és una simple generalització accidental, que en cap cas pot accedir a llei de la natura, perquè admet exemples en contra; mentre que el cas (3) expressa una llei de la natura, perquè, donades les seves característiques físiques, l’or no pot no ser mal·leable sense deixar de ser el que és. I això explica el sentit de la universalitat i necessitat de les lleis de la natura: s’estenen a tots els membres d’una classe sense excepció, i per això mateix donen peu a poder ser transcrites com a enunciats contrafàctics o subjuntius (veure cita).

El model nomològic-deductiu de Hempel ha dominat durant cert temps com a model més difós d’explicació científica i de llei. Però, a partir dels anys setanta, ha estat obertament criticat. Un aspecte important d’aquestes crítiques destaca que aquest model s’aplica primàriament a les lleis físiques i no a les lleis científiques en general i que confon d’alguna manera el principi de legalitat («tot ha d’estar explicat per alguna llei») amb el principi de causalitat («tot obeeix a una causa»). El desenvolupament de les ciències històriques, econòmiques i socials, o les que poden considerar-se en general com no naturals, ha posat de manifest que la «legalitat» no ha de confondre’s amb la «causalitat», per la qual cosa, si bé tota ciència ha de poder fundar-se en lleis que expliquin els fenòmens (no necessàriament de tipus físic, sinó també humà) i permetin realitzar prediccions, el concepte de llei científica no ha de confondre’s amb el de llei de la natura, o llei física, a què estén a desplaçar. Per això, en els últims temps s’han realitzat intents de substituir el model nomològic-deductiu, per a l’explicació en les ciències socials, per un altre tipus d’explicació científica, com el de explicació racional (William Dray i G.H. Von Wright), per a les ciències històriques, o de explicació funcional (Malinowski), per a l’antropologia cultural i la biologia.


Veure termes relacionats.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.