utopia GEN.

(del grec , no, i J`B@H, lloc: sense lloc, en cap part) Terme que també juga amb eutopía: lloc feliç. Com a nom propi, aquest terme va ser encunyat per Tomàs More per descriure, en el seu assaig novel·lat titulat «D'òptim reipublicae ‘statu' deque nova illa Utopia» (1516), un model d'Estat ideal en què estaria abolida la propietat privada i es regiria per la màxima tolerància religiosa. Com a model ideal, tal organització social i política no existeix en cap part, però pot i ha d'aconseguir-se. D'aquesta manera, el terme utopia (al marge del seu ús com a topònim per part de T. Moro per designar la seva illa i comunitat ideal,anteriorment coneguda com a Abraxas) expressa tot model que serveix com a horitzó encara no aconseguit, però al que es tendeix, i actua com guia de les accions pertinents per aconseguir-ho. El fet que sigui ou-topos, és a dir, que no tingui cap ubicació espacial, no significa que hagi de ser ou-cronos, ucrònic o intemporal, ja que apareix com un model i, per tant, la utopia es concep perquè pugui realitzar-se, o com a horitzó que guia l'acció.

En la història de les teories polítiques es pot considerar la República de Plató com la primera utopia, i fins i tot Plató afirma (al final del capítol IX de la dita obra) que aquesta ciutat ideal que vol fundar «no crec que tingui cabuda en cap lloc de la terra», d'on, potser, More va extreure la inspiració per crear el neologisme d'Utopia. La polis ideal platònica apareix, d'aquesta manera, com el primer cas d'una utopia exemplar. Posteriorment, en la tradició religiosa cristiana, i sota la influència de La ciutat de Déu de Sant Agustí, sorgeix un corrent utòpic de tipus religiós, que es manifestarà també en les concepcions dels mil·lenaristes, en la creació del mite del Preste Joan i en l'esperança de l'arribada d'un nou regne de prosperitat universal. Aquestes concepcions originen els mites populars del país de Xauxa o del Daurat, s'acreixen amb els relats fantasiadors dels exploradors del Nou Món i són les que plasma encara l'obra pictòrica de Brueghel el vell, en el segle XVI, i que es relacionen més aviat amb concepcions mítiques.

No obstant això, va ser en el Renaixement quan va començar pròpiament una tradició utòpica que s'inicia precisament amb la Utopia de Thomas More (1478-1535) (veure resum). Així, destaquen obres com La ciutat del sol de Tomàs Campanella o la Nova Atlantis, de Francis Bacon (exemple d'una primera utopia científica i precedent de les novel·les de ciència ficció). Posteriorment, aquesta tradició ha continuat produint importants obres, com el Viatge a Icaria, de Cabet; Erewhon, de Samuel Butler; Notícies de cap lloc de W.Morris, etc. En tots aquests models utòpics, ben distints entre si, s'efectua una detallada descripció de la societat ideal a aconseguir. Encara que, generalment, es considera que tals models són realment inabastables, expressen una crítica important de la realitat social existent. De forma que, com a crítica social i com a model futur, han actuat de vegades com a esperons revolucionaris. No obstant això, entre el Renaixement i la Il·lustració, les diferents utopies apareixen només com a models sense la pretensió d'organitzar moviments socials capaços de realitzar-los. En canvi, a partir de la revolució francesa, les utopies adopten més la forma de manifestos i engendren moviments socials. Els falansteris dels seguidors de Fourier o els participants en el projecte d'Icaria són exemples de mobilitzacions socials d'aquesta classe.

També s'han considerat dins la categoria d'utopies determinats intents de renovació pedagògica, com l'Emili de Rousseau; Leonard i Gertrudis, de Pestalozzi; Walden dos, de Skinner o Summerhill, de O'Neill.

No obstant això, en determinats casos, el terme utopia també ha adquirit connotacions pejoratives, com a sinònim de falsos somnis o de mera bona voluntat sense capacitat real de transformar la realitat. Marx i Engels, per exemple, van tractar d'utòpic al socialisme desenvolupat per autors com Saint-Simon, Fourier o Owen ja que, en comptes de partir de l'estudi real de les condicions materials i econòmiques de la societat, creien poder transformar-la mitjançant canvis en l'educació o mitjançant reformes que conduirien la humanitat cap a la felicitat i la justícia. En la mesura que la hipotètica societat futura no es fonamentava en una crítica real i radical, era tatxada per Marx i Engels d'utopia en un sentit pejoratiu. Per això, davant el socialisme utòpic, aquests autors oposaven un socialisme científic (Engels va publicar Del socialisme utòpic al socialisme científic el 1886). No obstant això, des de perspectives no marxistes, s'ha considerat que el marxisme també és una forma d'utopia, encara que és necessari recalcar que ni Marx ni Engels van voler mai intentar fer una descripció de la futura societat comunista que volien fundar, ja que consideraven que tal pretensió futurista mancava de rigor científic. Per això, més que qualificar aquestes tesis d'utòpiques, Karl Mannheim, que distingeix entre ideologia i utopia, aplicant la pròpia anàlisi marxista al marxisme mateix, les tracta d'ideològiques.

De vegades, també s'han considerat com a utopies algunes descripcions catastrofistes de societats futures en què es desenvoluparien algunes tendències latents en l'actualitat. D'aquesta manera, l'obra de Orwell titulada 1984 o Un món feliç de A.Huxley descriuen una futura societat totalitària. En aquest sentit, no obstant això, el terme adopta un significat diferent, ja que, en realitat, es tracta d'una antiutopia. Més recentment, s'ha assenyalat la possibilitat d'anar més enllà de la utopia, en el doble sentit de realitzar-la i de superar el seu caràcter de mer somni, alhora, de superar les tendències de la societat actual engendrant noves formes de vida. En aquesta tendència es va inscriure el moviment que es va gestar al voltant de les anomenades corrents contraculturals dels anys 1960 i 1970, fortament inspirat per filòsofs com H. Marcuse.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.