Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

no ser GEN.

Tal com ho exposa ParmŔnides en el seu poema, el no ser designa el contrari del ser. Si el que és, és allò que pot ser pensat i sobre el que es pot parlar, el no ser no és i, per tant, no pot ser pensat ni, en rigor, dit. El camí de la veritat és l'afirmació que l'ésser és, i el no ser no és; i la seva contrària (l'ésser no és i el no ser, és) és el camí de l'error (veure text).

Aquestes afirmacions de Parmènides van ser interpretades de diverses maneres. Si es prenen com una tesi ontol˛gica, i alhora es confon el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser, es tanca el pas a tota possibilitat de devenir o de canvi, ja que aquest implica «deixar de ser» quelcom per arribar a ser una altra cosa. Però no és possible «deixar de ser», ja que això seria afirmar l'ésser del no ser, o el que és el mateix, afirmar que es pot pensar allò impensable i afirmar una contradicciˇ. La confusió entre el significat existencial del verb ser (ser com existir; per exemple, en l'afirmació: «jo sóc») i el seu significat atributiu (ser en el sentit de «ser vermell» o «ser alt», per exemple: «jo sóc alt») faria fins i tot impossible frases com: «aquest home no és alt». En canvi, si es prenen des d'un punt de vista merament lògic, les afirmacions de Parmènides enuncien simplement una tautologia, que involucra el principi d'identitat i el de no contradicció. Alguns sofistes, especialment Gorgias, van intentar explorar els aspectes paradoxals d'aquesta afirmacions, i van arribar a afirmar que el no ser, és. Platˇ, per sortir de les apories a les que semblava conduir la mera possibilitat d'enunciar el «no ser», i a partir de la seva concepció de el mateix i allò altre i dels gŔneres suprems, considera el no ser com alteritat, com allò altre del ser (veure text). Des d'aquesta perspectiva pot afirmar que, en cert sentit, el no ser és, i consumar un «parricidi» contra el «pare» Parmènides (veure cita). Amb la teoria del canvi de Arist˛til, i amb la seva concepciˇ coneguda com l'analogia del ser, desapareix tot rastre d'aporia en la noció de no ser en el pensament grec, i és el mateix Aristòtil el que distingeix clarament el sentit existencial i el sentit atributiu del verb ser. Així, de la mateixa manera que afirmar que «els pegasos són éssers que tenen ales» no implica sustentar l'existència de pegasos; l'afirmació «aquest home no és alt╗ no nega l'existŔncia del subjecte de l'oraciˇ ni afirma el no ser, sinˇ que simplement li nega al subjecte un determinat atribut (l'altura).

Veure no res.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.