Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

espacialitzaciˇ GEN.

Procés de transformació d'alguna qualitat o entitat no espacial en espacial.

En la filosofia d' Henri Bergson designa el procés de transformació de l'autèntica durada real o temps vertader en el temps de les matemàtiques, de les ciències i de la psicologia d'estil positivista. Així, segons Bergson, allò que habitualment denominem temps no és el temps real, sinó una mera abstracciˇ fruit d'una prèvia espacialitzaciˇ: una mera successió d'instants estàtics, indiferents a les diferències qualitativament i recíprocament externs. Aquesta concepció espacialitzada sorgeix de la mera  abstracció matemàtica i de la simplificació efectuada per l'enteniment, que és víctima de la tendència esclerotitzadora d'un llenguatge que només és capaç d'articular-se a partir d'unitats discretes.

En les equacions de la física el paràmetre t que representa al mateix temps és reversible, però en la vida real de la consciència domina la irreversibilitat. Però, la realitat, en canvi, tal com ens la mostra l'autèntica experiència (les dades immediates de la consciència), és que el coneixement de la nostra consciència té característiques no espacials. Els continguts de la nostra consciència -sensacions, sentiments, passions, esforços- es capten d'una manera peculiar: aparentment, estan com juxtaposats i diferenciats, cadascún amb la seva singularitat i, mitjançant la intel·ligència, els pensem com disposats espacialment. Es tracta d'una penetració de l'exterior en l'interior, d'all˛ que és espai-temporal en el que és internament viscut. Però, en el mÚs profond de la consciència, en el jo interior, els estats de consciència es fonen i organitzen en una unitat que no és espacial, sinó que posseeix les característiques de la duració.

Des del reduccionisme positivista els estats de consciència són considerats com una multiplicitat numèrica, en canvi, des de l'òptica de les dades immediates de la consciència es perd aquesta multiplicitat numèrica i només queda una multiplicitat qualitativa que l'home percep en una successió contínua que enllaça el present amb el passat, i en la que no es descomponen les vivències, sinó que s'harmonitzen entre si, com succeeix, diu Bergson, amb les notes d'una melodia: és la durada (o duraciˇ), que és alhora el temps real de la consciència, tal com ho experimentem profundament per mitjà de la intuïció, diferent del temps espacialitzat de les ciències físiques.

La superació de l'estret punt de vista del mecanicisme i del positivisme implica també -segons Bergson- pensar dues classes diferents d'ordre per superar els falsos problemes engendrats per l'espacialitzaciˇ de la consciència (veure text). Aquella mateixa tendència espacialitzadora de l'enteniment inscrita en el llenguatge, i que està en la base dels models d'explicació de les ciències, engendra els dualismes matèria-esperit, determinisme-llibertat, ser-res, etc., que des d'aquell punt de vista apareixen com irresolubles. És especialment coneguda l'anàlisi que efectua Bergson del fals problema (i la seva dissolució) que enfronta les nocions de ser i no res. (Veure text 1 i text 2).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.