Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

voluntat de poder (der Wille zur Macht) GEN.

Expressió creada i utilitzada per Nietzsche  (der Wille zur Macht) en la seva lluita contra tota transcendència. No és la unió de dos termes ("voluntat" i "poder"), sinó que, "voluntat de poder"  és un nou concepte.

El món no és obra d'un Déu i l'existència no està en funció d'un fi transcendent, sinó que és expressió d'una voluntat de poder entesa per Nietzsche com una expressió-simulacre o metafòrica. Aquesta voluntat, que continua anomenat així per referència a la teoria que va exposar Schopenhauer en El món com a voluntat i representació, s'oposa, no obstant això, a la mera voluntat de viure schopenhaueriana (veure text), ja que Nietzsche la considera com a expressió d'una forma de ressentiment contra la vida que s'expressa com a pessimisme que condueix a l'ascetisme. Tampoc s'identifica amb l'impuls evolutiu defensat per H. Spencer (que tant va influir en la noció de élan vital de Bergson), sinó que per a Nietzsche la voluntat de poder és el mateix fet vital. Amb això no redueix l'ésser al que és merament biològic, no és biologista, sinó que més aviat considera la vida mateixa com a manifestació d'aquesta voluntat de poder. Però aquesta força és afirmativa, és l'afirmació pura que sempre aspira a més. La voluntat de poder és també expressió de la consumació i superació del nihilisme, que és fruit d'una degradació que culmina en l'afirmació de l'estàtic i que proclama la veritat com una autèntica inversió. És el pensament socràtic, platònic i judeocristià que declaren la idea com la veritat i allò vital i immanent com a simulacre. La voluntat de poder, en sentit afirmatiu, és força impulsora que és purament immanent i, en aquest sentit, és l'essència mateixa del ser, que, com a principi afirmador, està situat més enllà del bé i del mal (veure text 1 i text 2).

Voluntat de poder no significa que la voluntat vulgui el poder, ni és una noció antropomòrfica ni política, sinó que és el poder el que vol en la voluntat. Nietzsche anomena voluntat de poder a l'element genealògic de la força, i aquesta voluntat de poder no és ni un ésser ni un esdevenir, és un pathos. Així com l'etern retorn és l'ésser afirmant-se en l'esdevenir, la voluntat de poder és l'u que s'afirma en allò múltiple. Com assenyala Gilles Deleuze, «no hem de deixar-nos enganyar per l'expressió: el que vol la voluntat. El que vol una voluntat no és un objecte, un objectiu, un fi. Els fins i els objectes, fins i tot els motius, continuen sent símptomes. El que vol una voluntat, d'acord amb la seva qualitat, és afirmar la seva diferència o negar el que difereix» (veure referència). La voluntat de poder és l'impuls que condueix a trobar la forma superior de tot el que existeix i afirmar l'etern retorn, que separa les formes superiors, afirmatives, de les formes inferiors o reactives (veure text). Per tant, no s'ha de veure en aquesta expressió cap classe de connotació política. Per això, tot i que hi va haver un intent d'apropiació d'aquest concepte per part d'alguns teòrics del nazisme, que volien fer d'aquest concepte un element de la seva concepció política, altres filòsofs (fins i tot alguns propers al nazisme) van criticar aquest interpretació. És el cas de Heidegger que en els seus cursos de 1930 sobre Nietzsche rebutja la deformació d'aquest concepte.

D'altra banda, Nietzsche utilitza també aquesta noció en la seva crítica al cientifisme i al positivisme. Les ciències -diu Nietzsche- volen reduir les forces a quantitats, enfront d'això ell reclama la necessitat dels aspectes qualitatius, perquè l'ús que la ciència fa de la quantitat està en funció de la igualació: el pes homogeneïnitzador de la identitat que és el mateix que el del pensament metafísic religiós. Per això, afirma Nietzsche que «el que caracteritza al segle XIX no és la victòria de la ciència, sinó la victòria dels mètodes científics sobre la ciència». La voluntat de poder, irreductible a quantitat, expressa la inexistència d'un equilibri igualador concebut com Déu.

Termes relacionats

Bibliografía

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.