Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

saviesa GEN.

(del llatí sapientia, comportament racional que dirigeix el pensament en tots els àmbits del conèixer i l'obrar) Originàriament el terme grec sofía significava una certa habilitat o disposició cap a l'acció o l'execució d'alguna tasca. D'aquí va passar a ser sinònim d'«art» en general. Posteriorment va anar adquirint la connotació d'una disposició fonamentalment racional.

PitÓgores, en qui aquesta noció adquireix el significat de coneixement ple, considerava que era inabastable, per això afirmava que el coneixement suprem era només filosofia, anhel de saviesa. Platˇ, que també la considerava com el coneixement suprem, la concebia com la contemplació del Bé suprem. D'aquí que, des de la perspectiva de l' intel·lectualisme moral, aquesta noció adquirís el doble significat de coneixement suprem, però també de summa virtut. Arist˛til, en canvi, en l'Ètica a Nicòmac, va distingir entre la saviesa (F@n\", sofía) i la prudencia (nD`<0F4H, phrónesis). La primera la considerava com el suprem coneixement, el del saber desinteressat d'allò universal o saber pel saber, identificable, doncs, amb la filosofia primera o unió de la raó amb el coneixement ple dels primers principis. La prudència, en canvi, estava orientada cap a la pràctica i l'acció moral.

En l'hel·lenisme, a causa de l'orientació fonamentalment ètica de la filosofia, la saviesa torna a adquirir una caràcter practicomoral, i reuneix novament els significats que Aristòtil havia distingit. Així, per als estoics, per exemple, la saviesa s'identifica novament amb la prudència, i és un coneixement i una direcció de l'acció sostrets a tota passió. Allò propi del ideal del savi que considera que el seu saber individual és només una forma de la saviesa còsmica i per això afronta desapassionadament i accepta plenament el destí. En els estoics, en tant que es remet a una saviesa còsmica, aquesta noció adquireix unes connotacions semblants a les del logos.

Amb l'adveniment del cristianisme la noció de saviesa adopta un caràcter religiós i es concep com el coneixement i plena obediència dels preceptes i mandats de la llei divina. Novament, doncs, s'identifica amb la noció de vida prudent. Ara bé, en tant que la plena obediència de la llei de Déu només és possible per la intervenció de la gràcia, la saviesa s'assimila a una mena d'il·luminació divina. En el Renaixement torna a adquirir les característiques que li havien atorgat les escoles morals del període hel·lenístic. Amb la Il·lustració la noció de saviesa es va deslligant de la referència a Déu, i Kant la considera com l'acord entre la voluntat d'un ésser amb el seu objecte final. En aquest sentit és un ideal de la raó al qual es tendeix sense que mai pugui aconseguir-se plenament.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.