Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

nous filòsofs HIST.

Nom amb què es va conèixer un moviment sorgit a França a mitjan els anys 1970 format per joves professors de filosofia, actius participants a la revolta de maig de 1968 que, encara que no van constituir pròpiament un corrent de pensament estructurada, van mantenir unes quantes tesis en comú: fonamentalment el seu rebuig al marxisme que abans generalment havien adoptat. El nom de «nous filòsofs» va ser encunyat per un d'ells, Bernard-Henri Lévy, en un article de la revista «Les Nouvelles Littéraires», de juny de 1976, i ràpidament el moviment dels nous filòsofs va passar a ser molt promocionat pels mitjans de comunicació de masses, fins a convertir-se en una «moda». La majoria dels seus membres havien estat militants de la Unió d'Estudiants Comunistes o de la Gauche Proletarienne, i havien estat actius militants maoistes fins a principis dels anys setanta. Però el fracàs de la revolució cultural xinesa, que es venia a sumar al fracàs de la revolució bolxevic, i el coneixement dels textos de l'escriptor rus dissident Soljenitsin (especialment L'arxipèlag Gulag), que denunciava els camps de concentració per a dissidents polítics en l'Unió Soviética, va conduir aquests filòsofs a considerar que el fracàs polític del marxisme era inherent al marxisme mateix, i van proclamar que Marx és el Gulag (el camp de concentració i extermini) i el marxisme és la barbàrie, encara que es presenti amb rostre humà. A partir d'aquest moment van criticar àcidament la ideologia de què fins llavors s'havien nodrit. Es va mantenir com a moviment fins a la caiguda del mur de Berlín i la descomposició de l'anomenat «bloc socialista» dels països vinculats a l'antiga URSS.

La seva reflexió s'enquadra també dins els marcs teòrics heretats de l'estructuralisme, i la crítica que els nous filòsofs dirigeixen a Marx parteix del coneixement que d'ell tenen a través d'Althusser. D'altra banda, Nietzsche, Heidegger, Lacan i Foucault són altres punts de referència comuna a la majoria dels nous filòsofs. Com a nucli al voltant del qual sorgeix aquest moviment es pot situar el pensament del filòsof Maurice Clavel, d'orientació dretana i amb forts trets místics i religiosos (que propugna la renovació de l'ambit d'allò polític a través de l'àmbit d'allò religiós, ja que en l'època del fi de tota ideologia només queda la religió), i la publicació, el 1976, del llibre L'Ange (L'àngel) de Christian Jambert i Guy Lardreau, en el que se sotmet a forta crítica el maoisme, que es caracteritza com a manipulació de la consciència.

Les tesis bàsiques que van defensar una bona part dels «nous filòsofs» són: res és real excepte el «discurs» i la manipulació al servei del Mestro-Patró, al servei de l'Estat que manipula el desig dels oprimits o dels esclaus, corrompent el pensament, el desig i el plaer, per la qual cosa els esmentats autors s'acosten a posicions ascètiques i consideren que tot canvi polític o social ha de passar primer per una conversió moral (alguns autors han qualificat els nous filòsofs de «nous gurus», o de retro-espiritualistes). Consideren que el marxisme és el pitjor residu del racionalisme i que ha convertit la raó en raó totalitària i raó d'Estat, i reivindiquen aspectes de les tradicions irracionalistes, vinculant-se a un moviment de recuperació d'un neoromanticisme o una filosofia del «sentiment». El mateix Descartes, però especialment Hegel i Marx (els Mestres-Patrons del pensament) són considerats com els màxims exponents d'un moviment de totalitarització de la raó. Pels mateixos motius, sospiten de la ciència i denuncien el seu caràcter manipulador i totalitari. Però junt amb el rebuig del marxisme, rebutgen també l'Estat, amb la qual cosa s'acosten a posicions que són una barreja d'anarquisme i neoliberalisme. Afirmen que l'individualisme i el col·lectivisme o totalitarisme s'impliquen mútuament, i el socialisme i el capitalisme són dos aspectes complementaris d'una mateixa voluntat de poder. Ara bé, el seu rebuig de la política, i una certa concepció tel·lúrica de tornada a la natura i de recuperació de les característiques i diferències regionals, no els impedeix participar activament en determinades activitats polítiques. Així, molts d'ells van participar en organitzacions polítiques en les quals coincidien amb coneguts intel·lectuals de dretes, i van donar suport electoral a candidatures de partits dretans. Per això, d'un sector dels nous filòsofs va sorgir l'anomenada «nova dreta» (Clavel i els autors de L'Ange). Altres, en canvi, van participar com a consellers del partit socialista francès (Henri Lévy), o es van mantenir en posicions crítiques independents i d'orientació més pròxima a l'esquerra, com André Glucksmann, per exemple.

S'ha assenyalat el contrast entre aquest moviment francès amb l'Escola de Frankfurt, perquè mentre aquest moviment dels nous filòsofs és fonamentalment negatiu (definit pel seu «anti») i el seu nivell de conceptualització i elaboració teòrica és molt irregular, el moviment alemany ja havia tractat molts dels mateixos aspectes i havia efectuat moltes de les mateixes crítiques, però amb un rigor molt major. De totes maneres, entre aquests dos moviments hi ha una diferència fonamental, ja que els seguidors de la teoria crítica de Frankfurt no sols no rebutgen la tradició racionalista il·lustrada, sinó que valoren positivament el llegat de la Il·lustració, mentre que els nous filòsofs advoquen més aviat per la tradició irracionalista. Els «nous filòsofs» més coneguts són, a més dels citats: Jean Marie Benoist, Michel Guerin, i Jean Paul Dollé.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.