Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: els factors del canvi

En tots els casos d’arribar a ser [...] ha d’haver-hi sempre quelcom subjacent en allò que arriba a ser [...]

Diem «quelcom arriba a ser de quelcom», i no «quelcom arriba a ser quelcom», principalment de les coses que no romanen; així diem «el músic arriba a ser de l’a-músic», i no «el músic arriba a ser de l’home». Encara que també de les coses que romanen parlem en ocasions de la mateixa manera, perquè diem que del bronze arriba a ser una estàtua. Quant als oposats que no romanen, es diuen d’ambdues maneres: diem «això arriba a ser d’això» i també «això arribar a ser això»; així, «de l’a-músic arriba a ser el músic» i també «l’a-músic arriba a ser músic». I parlem de la mateixa manera en el cas del compost, perquè diem: «d’un home a-músic arriba a ser un músic», i també «un home a-músic arriba a ser un home músic». [...]

És evident que totes les coses que arriben a ser [...] procedeixen d’un substrat.

Resulta clar llavors de quant s’ha dit que tot el que arriba a ser és sempre compost, i que no sols hi ha quelcom que arriba a ser, sinó quelcom que arriba a ser «això», i l’últim en dos sentits: o és el substrat o és el que oposa. Entenc per «oposat», per exemple, l’a-músic, i per «subjecte» l’home; anomeno també «oposat» a la carència de figura o de forma o d’ordre, mentre que anomeno «subjecte» al bronze o a la pedra o a l’or.

Per tant, si de les coses que són per natura hi ha causes i principis de què primàriament són i han arribat a ser, i això no per accident, sinó cadascuna el que es diu que és segons la seva substància, llavors és evident que tot arriba a ser des d’un substrat i una forma. Perquè «home músic» està compost, en cert sentit, de «home» i de «músic», ja que se’l pot analitzar en els conceptes d’ambdós. És clar, llavors, que el que arriba a ser prové d’aquests.

El substrat és un en nombre, però dos quant a la forma (perquè allò numerable és l’home o l’or o, en general, la matèria, ja que és sobretot la cosa individual, i no per accident com allò que s’ha generat arriba a ser d’això; en canvi, la privació i la contrarietat són només accidentals). Però la forma és una, com l’ordre o la música o qualsevol altra determinació semblant.

Per això, en un sentit cal dir que els principis són dos, i en un altre que són tres. [...]

Hem dit en el que precedeix en quin sentit els principis són dos i en quin sentit són més. Primer vam dir que només els contraris són principis, i després que és necessari un substrat i que els principis són tres.

_______________________________________________

Física, 1, 7, 189b-191a (Gredos, Madrid 1995, p. 110-115).

 


Versió en castellà

Aristóteles: los factores del cambio

En todos los casos de llegar a ser [...] tiene que haber siempre algo subyacente en lo que llega a ser [...]

Decimos «algo llega a ser de algo», y no «algo llega a ser algo», principalmente de las cosas que no permanecen; así decimos «el músico llega a ser del a-músico», y no «el músico llega a ser del hombre». Aunque también de las cosas que permanecen hablamos en ocasiones de la misma manera, pues decimos que del bronce llega a ser una estatua. En cuanto a los opuestos que no permanecen, se dicen de ambas maneras: decimos «esto llega a ser de esto» y también «esto llegar a ser esto»; así, «del a-músico llega a ser el músico» y también «el a-músico llega a ser músico». Y hablamos de la misma manera en el caso del compuesto, pues decimos: «de un hombre a-músico llega a ser un músico», y también «un hombre a-músico llega a ser un hombre músico». [...]


Es evidente que todas las cosas que llegan a ser [...] proceden de un substrato.

Resulta claro entonces de cuanto se ha dicho que todo lo que llega a ser es siempre compuesto, y que no sólo hay algo que llega a ser, sino algo que llega a ser «esto», y lo último en dos sentidos: o es el substrato o es lo opuesto. Entiendo por «opuesto», por ejemplo, el a-músico, y por «sujeto» el hombre; llamo también «opuesto» a la carencia de figura o de forma o de orden, mientras que llamo «sujeto» al bronce o a la piedra o al oro.


Por tanto, si de las cosas que son por naturaleza hay causas y principios de los que primariamente son y han llegado a ser, y esto no por accidente, sino cada una lo que se dice que es según su sustancia, entonces es evidente que todo llega a ser desde un substrato y una forma. Porque «hombre músico» está compuesto, en cierto sentido, de «hombre» y de «músico», ya que se lo puede analizar en los conceptos de ambos. Es claro, entonces, que lo que llega a ser proviene de éstos.


El substrato es uno en número, pero dos en cuanto a la forma (pues lo numerable es el hombre o el oro o, en general, la materia, ya que es sobre todo la cosa individual, y no por accidente como lo generado llega a ser de ello; en cambio, la privación y la contrariedad son sólo accidentales). Pero la forma es una, como el orden o la música o cualquier otra determinación similar.

Por eso, en un sentido hay que decir que los principios son dos, y en otro que son tres. [...]


Hemos dicho en lo que precede en qué sentido los principios son dos y en qué sentido son más. Primero dijimos que sólo los contrarios son principios, y después que es necesario un substrato y que los principios son tres.

_______________________________________________
Física, 1, 7, 189b-191a (Gredos, Madrid 1995, p. 110-115).

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.