Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gurméndez, Carlos (1917-1997) HIST.

Filòsof espanyol. Fill del Cònsol General d'Uruguai a Espanya, va néixer a Madrid. Després d'una lleu malaltia pulmonar en l'adolescència, que li va oferir temps per a la meditació i l'estudi, va emprendre estudis de filosofia a la universitat Complutense de Madrid, que va simultaniejar amb estudis de dret. Afiliat al sindicat estudiantil d'esquerres FUE (dirigit per Manuel Tuñón de Lara), la guerra civil el va sorprendre abans d'acabar els seus estudis de dret. Posteriorment, a causa de les seves posicions polítiques va ser expulsat de la Complutense, però va poder acabar els seus estudis a la universitat de Salamanca. El 1951 marxa d'Espanya i s'instal·la a París, on contacta amb el cercle dels surrealistes i col·labora amb Bretón en la revista La Licorne. A França va mantenir relació amb Sartre, Simone de Beauvoir, G. Marcel, Paul Éluard i altres destacats intel·lectuals.

Invitat pel seu amic el poeta Bergamín, marxa a Uruguai, país del qual també tenia la nacionalitat. El 1973 torna definitivament a Espanya on va col·laborar assíduament amb el diari El País.

En un escrit autobiogràfic el mateix Gurméndez assenyala la gran influència que va exercir sobre el seu pensament la lectura de la Filosofia de la història de Hegel, així com el coneixement del materialisme dialèctic marxista. Ambdues influències es mantindran al llarg de la seva vida i del seu quefer filosòfic que es va orientar fonamentalment cap a investigacions d'antropologia filosòfica de marcat caràcter dialèctic, i de profunda base materialista. El pensament de Gurméndez es va dirigir, doncs, fonamentalment cap a l'estudi de l'home, però en relació directa amb l'estructura dialèctica de la realitat, prenent com a punt de partida la radical materialitat i corporalitat del ser humà. Així, la subjectivitat no és entesa només com constitutiva (punt de vista idealista), sinó també com constituïda, ja que l'home és una realitat dinàmica total que es realitza com ser práxic en i pel treball, en i per la seva relació amb els altres. En l'home, és a dir, en el cos, que és un grau del desenvolupament de la matèria que engendra un impuls vital fruit del mateix dinamisme material, apareix la consciència que és matèria viva. En aquest sentit el pensament de Gurméndez va molt més enllà de la filosofia i fenomenologia del cos desenvolupada per Merleau-Ponty, i revela també una certa influència, encara que un tant llunyana, del raciovitalisme d'Ortega, encara que la major influència sobre el pensament de Gurméndez, a banda de la filosofia kantiana, de l'idealisme alemany i de la dialèctica materialista de Marx i Ernst Bloch, es deu a Juan David García Bacca.

En la relació constitutiva de l'home amb els altres, així com en la seva relació amb la natura a través del treball, s'origina el fenomen de l'alienació que, junt amb l'estudi de la natura del temps, és un altre dels camps d'estudi fonamentals del pensament de Gurméndez, que analitza sempre des de la perspectiva d'una dialèctica que en ell no és només una visió fenomenològica o descriptiva, sinó que concep des d'un punt de vista ontològic. Però les seves aportacions més innovadores les realitza en l'àmbit de l'estudi de la subjectivitat entesa des de les passions i els sentiments. També en aquest estudi Gurméndez transcendeix la mera anàlisi fenomenològica de les passions (amor, alegria, odi, dolor, malenconia...) per construir una ontologia dels sentiments. Les passions apareixen com a fruit del procés dialèctic que des de la corporalitat i materialitat del cos, travessant la consciència i els desitjos, manifesten un retorn de la matèria a si mateixa. El subjecte humà es caracteritza com a subjecte de passions que engendren una tensió interior definitòria de la subjectivitat i que actuen com a condició de possibilitat de tota experiència (veure cita). La passió pura, concebuda com a pur dinamisme, juga, doncs, un paper semblant al del jo transcendental de l'idealisme alemany.

 


Bibliografia

Amanecer en Holanda, Alcoma, Madrid 1947.

Ser para no ser, Tecnos, Madrid 1963.

El secreto de la alienación, Península, Barcelona 1967.

El tiempo y la dialéctica, Siglo XXI, Madrid, 1971.

La alienación humana, Ayuso, Madrid 1973.

El hombre actor de sí mismo, Akal, Madrid 1977.

Teoría de los sentimientos, FCE, Madrid 1981.

Tratado de las pasiones, FCE, Madrid 1985.

Breve discurso sobre el placer, la alegría, el dolor y la tristeza, Libertarias, Madrid 1987.

El secreto de la alienación y la desalienación humanas, Anthropos, Barcelona 1989.

Crítica de la pasión pura, FCE, Madrid 1989.

La melancolía, Espasa Calpe, Madrid 1990.

La Ontología de la pasión, FCE, Madrid 1996.

 

 


El caràcter abstracte de la passió, com els judicis sintètics a ‘priori', és condició de possibilitat de tota experiència de la vida, perquè tota acció és passió.

_______________________________________________________

C. Gurméndez, Teoría de los sentimientos, FCE, Madrid 1993, p. 43.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.