Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

L'ofici suprem del temps és preparar per a cada ser conscient òrgans de visió i de vida que no poden arribar a la perfecció en la vida present, però que entraran en acció tan aviat com els fos proposada una esfera propícia [...]. La realitat temporal que s'expressa sota els noms d'història, records, proves, mèrits, és com el teixit d'aquests òrgans espirituals d'eternitat, que romanen sense ser usats en el que anomenem vida. [...]. La maduració temporal prossegueix fins al moment en què l'esperit es desprèn del cos vivent i del cos social, doble matèria a través de la qual va prendre consciència de si en el cosmos. Deixa llavors, diríem, que corresponguin fora d'ell el cos vivent i el personatge, aquests dos embolcalls que ell no era, però sobre les quals va poder marcar el seu caràcter. És el que anomenem mort.

______________________________________________________

La justificación del tiempo, Ediciones Fax, Madrid 1967, p.194-195.
 
 
 

Versió en castellà

El oficio supremo del tiempo es preparar para cada ser consciente órganos de visión y de vida que no pueden llegar a la perfección en la vida presente, pero que entrarán en acción tan pronto como les fuere propuesta una esfera propicia [...]. La realidad temporal que se expresa bajo los nombres de historia, recuerdos, pruebas, méritos, es como el tejido de esos órganos espirituales de eternidad, que permanecen sin ser usados en lo que llamamos vida. [...]. La maduración temporal prosigue hasta el momento en que el espíritu se desprende del cuerpo viviente y del cuerpo social, doble materia a través de la cual tomó consciencia de sí en el cosmos. Deja entonces, diríamos, que procedan fuera de él el cuerpo viviente y el personaje, esas dos envolturas que él no era, pero sobre las que pudo marcar su carácter. Es lo que llamamos muerte.

______________________________________________________

Jean Guitton  La justificación del tiempo, Ediciones Fax, Madrid 1967, p.194-195.

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.