Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

patriarcat GEN.

En la seva derivació etimològica (del llatí pater, el pare), el «domini del pare», o el dret del pare. Qualsevol forma d'organització social en què els valors, normes i formes de comportament determinants per al desplegament de les relacions socials són establerts i controlats pels majors, els pares, en qualitat de caps de família. Un exemple d'organització d'aquest tipus va ser, en l'antiguitat, la societat romana. En etnologia, designa la influència privilegiada dels membres mascles en la societat, de forma que en ella predominen la «patrilinealitat» (l'herència material i l'estatus passa del pare als fills), i la «patrilocalitat» (es viu al lloc de procedència del pare) i els homes decideixen en les qüestions més importants de la vida social.

En sociologia, sistema social en què els membres masculins de la societat dominen, oprimeixen i exploten les dones. Les societats actuals, per ser societats fonamentades en el fet que l'home, com a cap de família, manté tradicionalment un predomini social, cultural i econòmic sobre la dona i els fills, poden considerar-se també societats patriarcals; aquest aspecte, l'origen i significació del qual han estudiat l'antropologia i la sociologia, en l'època actual, a causa dels moviments feministes cobra un sentit pejoratiu i és sotmès a dura crítica (veure text).

Les primitives creences que el domini d'un sexe sobre l'altre es devia a un precepte bíblic (veure cita) o a les diferències biològiques, van ser substituïdes per rudimentàries afirmacions de les primeres teories evolucionistes, que atribuïen un sistema politicojurídic de poder a la dona en aquelles societats en què la línia genealògica era únicament la materna (matrilinieal), i que van portar a la idea de sostenir un «matriarcat» primitiu, per exemple, en J.J. Bachofen (1815-1887) i L.H. Morgan (1818-1881); en aquest context, el patriarcat que suposadament el va succeir seria la superació d'una forma primitiva de cultura. Enfront d'aquestes opinions, ha de sostenir-se que les relacions de desigualtat, diferenciació i domini entre els sexes no poden atribuir-se a diferències naturals biològiques, sinó a la interpretació, ús i funció social que se'ls ha donat, en el transcurs de la història, en tots els àmbits, públics i privats de la vida, i en els diversos ordres jurídics, econòmics, culturals, etc., de l'organització social. El «patriarcat» és justament la institució subjacent en què sosté aquesta interpretació historicocultural, i el feminisme recorre a aquest concepte com a un constructe amb el que explica la desigualtat sexual i el sotmetiment de la dona.

El feminisme, a partir de l'aparició del llibre El segon sexe (1949), de S. de Beauvoir i, sobretot, de Política sexual (1970) el primer assaig feminista d'una teoria del poder-, de Kate Millet, veu en el patriarcat el sistema de domini del mascle, com a gènere, sobre la dona, com a gènere, i el defineix com una «política sexual exercida fonamentalment pel col·lectiu dels homes sobre el col·lectiu de les dones». S'inicia així, en el feminisme radical, la tendència a oposar-se a un sistema economicosocial masclista i patriarcal, a pretendre substituir un poder per un altre, o a revitalitzar la idea d'un «matriarcat», com a reacció i oposició, i a posar l'accent en el que es va denominar «feminisme de la diferència».

En l'anomenat «feminisme de la igualtat», l'anàlisi del patriarcat s'allunya de plantejaments merament antropològics i s'insisteix més en la necessitat d'una nova manera d'entendre la constitució de la societat (teoria dels nous pactes, enfront dels pactes patriarcals), i en un nou enfocament de la individualitat de la dona. Vegi's, a aquest respecte, Celia Amorós, que ha estudiat específicament aquesta qüestió en Cap a una crítica de la raó patriarcal (veure cita).
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.