Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

René Descartes: el coneixement de les coses externes

Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que pot haver-les, almenys, en quant se les considera com a objectes de la pura matemàtica, ja que de tal sort les concebo clarament i distintament. Perquè no és dubtós que Déu pugui produir totes les coses que sóc capaç de concebre amb distinció; i mai he jutjat que li fora impossible fer una cosa, tret que aquesta repugnés per complet a una concepció distinta. A més a més, la facultat d’imaginar que hi ha en mi, i que jo uso, segons veig per experiència, quan m’ocupo en la consideració de les coses materials, és capaç de convèncer-me de la seva existència; perquè quan considero atentament el que sigui la imaginació, trobo que no és sinó certa aplicació de la facultat cognoscitiva al cos que li està íntimament present, i que, per tant, existeix.

I per manifestar això amb més gran claredat, advertiré primer la diferència que hi ha entre imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple: quan imagino un triangle, no ho entenc només com a figura composta de tres línies, sinó que, a més a més, considero aquestes tres línies com a presents en mi, en virtut de la força interior del meu esperit: i a això, pròpiament, crido «imaginar». Si vull pensar en un quiliògon, entenc que és una figura de mil costats tan fàcilment com entenc que un triangle és una figura que consta de tres; però no puc imaginar els mil costats d’un quiliògon com faig amb els tres del triangle, ni, per dir-ho així, contemplar-los com a presents amb els ulls del meu esperit. I si bé, seguint l’hàbit que tinc d’usar sempre de la meva imaginació, quan penso en les coses corpòries, és cert que en concebre un quiliògon em represento confusament certa figura, és no obstant això evident que la dita figura no és un quiliògon, ja que en res difereix de la que em representaria si pensés en un miriàgon, o en qualsevol altra figura de molts costats, i de res serveix per descobrir les propietats per què el quiliògon difereix dels altres polígons. Mes si es tracta d’un pentàgon, és ben cert que puc entendre la seva figura, com la d’un quiliògon, sense recórrer a la imaginació; però també puc imaginar-la aplicant la força del meu esperit als seus cinc costats, i a un temps a l’espai o àrea que tanquen. Així conec clarament que necessito, per imaginar, una peculiar tensió de l’ànim, de la que no faig ús per entendre o concebre; i aquesta peculiar tensió de l’ànim mostra clarament la diferència entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció.[...]

En primer lloc, ja que ja sé que totes les coses que concebo clara i distintament poden ser produïdes per Déu tal com les concebo, me n’hi ha prou amb poder concebre clara i distintament una cosa sense una altra, per estar segur que la una és diferent de l’altra, ja que, almenys en virtut de l’omnipotència de Déu, poden donar-se separadament, i llavors ja no importa quina sigui la potència que produeixi aquesta separació, perquè em sigui forçós voler-les com diferents. Per tant, com sé de cert que existeixo, i, no obstant això, no adverteixo que convingui necessàriament a la meva natura o essència una altra cosa que ser cosa pensant, concloc rectament que la meva essència consisteix només a ser una cosa que pensa, o una substància la essència o natura tota de la qual consisteix només a pensar. I encara que potser [o millor, amb tota seguretat, com diré de seguida] tinc un cos a què estic estretament unit, amb tot, ja que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en quant que jo sóc només una cosa que pensa -i no extensa-, i, d’altra banda, tinc una idea distinta del cos, en quant que ell és només una cosa extensa -i no pensant-, és cert llavors que aquest jo [és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc], és enterament distint del meu cos, i que pot existir sense ell.

A més a més, trobada en mi certes facultats de pensar especials i diferents de mi, com les d’imaginar i sentir, sense les quals puc molt bé concebre’m per complet, clara i distintament, però, en canvi, elles no poden concebre’s sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent en què estan innates. Perquè la noció que tenim de les dites facultats, o sigui [per parlar en termes de l’escola], el seu concepte formal, inclou d’algun mode la intel·lecció: per on concebo que les tals són diferents de mi; així com les figures, els moviments, i la resta de modes o accidents dels cossos, són diferents dels cossos mateixos que els suporten.

També reconec que hi ha en mi altres facultats, com canviar de lloc, de postura, i altres semblants, que, com les precedents, tampoc poden concebre’s sense alguna substància en què estiguin innates, ni, per consegüent, poden existir sense ella; però és evident que tals facultats, si en veritat existeixen, han d’estar innates en una substància corpòria, o sigui, extensa, i no en una substància intel·ligent, ja que en el seu concepte clar i distint està continguda d’algun mode l’extensió, però no la intel·lecció. Hi ha, a més a més, en mi certa facultat passiva de sentir, això és, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles; però aquesta facultat em seria inútil i cap ús podria fer d’ella, si no hi hagués, en mi, o en algun altre, una facultat activa, capaç de formar i produir les dites idees. Ara bé: aquesta facultat activa no pot estar en mi en tant que jo no sóc més que una cosa que pensa, perquè no pressuposa el meu pensament, i a més a més aquelles idees se’m representen sovint sense que jo contribueixi de cap manera a això, i fins a despit de la meva voluntat; per tant, ha d’estar necessàriament en una substància distinta de mi mateix, en la qual estigui continguda formal o eminentment [com he observat més amunt] tota la realitat que està objectivament en les idees que la dita facultat produeix. I aquesta substància serà, o bé un cos [és a dir, una natura corpòria, en la que està contingut formalment i efectivament tot el que està en les idees objectivament o per representació], o bé Déu mateix, o alguna altra criatura més noble que el cos, on estigui contingut eminentment això mateix.

Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per la mediació d’alguna criatura, en la qual la realitat de les dites idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Perquè, no havent-me donat cap facultat per conèixer que això és així [sinó, al contrari, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries], mal s’entendria com pot no ser fal·laç, si en efecte aquestes idees anessin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, ha de reconèixer-se que hi ha coses corpòries.

No obstant això, potser no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, perquè aquest mode de percebre és sovint fosc i confús; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir -parlant en general-, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I pel que afecta les altres coses que, o ben són només particulars [per exemple, que el sol tingui tal grandària i tal figura], o ben són concebudes amb menor claredat i distinció [com la llum, el so, el dolor, i altres semblants], és veritat que, fins i tot sent molt dubtoses i incertes, amb tot això, crec poder concloure que posseeixo tots els mitjans per conèixer-les amb certesa, supòsit que Déu no és fal·laç, i que, per consegüent, no ha pogut ocórrer que existeixi alguna falsedat en les meves opinions sense que m’hagi estat atorgada alhora alguna facultat per corregir-la.

I, en primer lloc, no és dubtós que quelcom de debò hi ha en tot el que la natura m’ensenya, perquè per «natura», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l’ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» natura, en particular, no entenc una altra cosa que l’ordenat lligam que en mi guarden totes les coses que Déu m’ha atorgat.

Doncs bé: el que aquesta natura m’ensenya més expressament és que tinc un cos, que es troba indisposat quan sento dolor, i que necessita menjar o beure quan sento fam o set, etcètera. I, per tant, no he de dubtar que hi ha en això quelcom de debò.

M’ensenya també la natura, mitjançant aquestes sensacions de dolor, fam, set, etcètera, que jo no sols estic en el meu cos com un pilot al seu navili, sinó que estic tan íntimament unit i com barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Perquè si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, perquè no sóc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb la només enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que quelcom es trenca a la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me d’això sensacions confuses de fam i set. Perquè, en efecte, tals sentiments de fam, set, dolor, etcètera, no són sinó certs modes confusos de pensar, nascuts d’aquesta unió i espècie de barreja de l’esperit amb el cos, i dependents d’ella.

A més d’això, la natura m’ensenya que hi ha altres cossos entorn del meu, dels que he de perseguir alguns, i evitar altres. I, certament, en virtut de sentir jo diferents espècies de colors, olors, sabors, sons, calor, duresa, etcètera, concloc amb raó que, en els cossos d’on corresponen tals diverses percepcions dels sentits, hi ha les corresponents diversitats, encara que potser no hi hagi semblança entre aquestes i aquelles. Així mateix, per ser-me agradables algunes d’aquestes percepcions, i altres desagradables, infereixo amb certesa que el meu cos [o, per millor dir, jo mateix, en quant que estic compost de cos i ànima] pot rebre avantatges i inconvenients diversos dels altres cossos que ho circumden.

__________________________________________________

Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació sisena.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.