Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Alfred Tarski: teoria semàntica de la veritat

Comencem amb un exemple concret. Considerem l’oració «la neu és blanca». Ens preguntem en quines condicions aquesta oració és vertadera o falsa. Sembla clar que, si ens basem en la concepció clàssica de la veritat, direm que l’oració és vertadera si la neu és blanca, i falsa si la neu no és blanca. Per consegüent, si la definició de veritat ha de conformar-se a la nostra concepció, ha d’implicar l’equivalència següent:

L’oració «la neu és blanca» és vertadera si, i només si, i solament si, la neu és blanca.

Observi’s que l’oració «la neu és blanca» figura entre cometes en el primer membre d’aquesta equivalència, i sense cometes en el segon membre. En el segon membre tenim l’oració mateixa, i en el primer el nom de l’oració. Emprant la terminologia lògica medieval, també podríem dir que en el segon membre les paraules «la neu és blanca» figuren en suppositio formalis, i en el primer en suppositio materialis. A penes fa falta explicar per què hem de posar el nom de l’oració, i no l’oració mateixa, en el primer membre de l’equivalència. En primer lloc, des del punt de vista de la gramàtica del nostre llenguatge, una expressió de la forma «X és vertadera» no es convertirà en una oració significativa si en ella reemplacem «X» per una oració o per qualsevol altra cosa que no sigui un nom, ja que el subjecte d’una oració només pot ser un nom o una expressió que funcioni com un nom. En segon lloc, les convencions fonamentals que regulen l’ús de qualsevol llenguatge requereixen que, tota vegada que ens pronunciem sobre un objecte, sigui el nom de l’objecte el que s’empri i no el mateix objecte. Per consegüent, si desitgem dir quelcom sobre una oració -per exemple, que és vertadera- hem d’usar el nom d’aquesta oració i no l’oració mateixa.

Pot agregar-se que el posar una oració entre cometes no és, de cap mode, l’única manera de formar el seu nom. Per exemple, suposant l’ordre usual de lletres del nostre alfabet, podem usar la següent expressió com a nom (descripció) de l’oració «la neu és blanca»:

L’oració constituïda per quatre paraules, la primera de les quals consisteix en les lletres 13a i 1a, la segona en les lletres 16a, 10a, 25a, i 6a, la tercera en les lletres 6a i 22a, i la quarta en les lletres 21, 13, 1a, 16a, 3a i 1a de l’alfabet català.

Generalitzem ara el procediment que acabem d’aplicar. Considerem una oració arbitrària; la reemplaçarem per la lletra «p». Formem el nom d’aquesta oració i reemplacem-ho per una altra lletra, per exemple «X». Ens preguntem quina és la relació lògica que existeix entre les dues oracions «X és vertadera» i «p». Està clar que, des del punt de vista de la nostra concepció bàsica de la veritat, aquestes oracions són equivalents. En altres paraules, val l’equivalència següent:

(T) X és vertadera si, i només si, p.

Anomenarem «equivalència de la forma (T)» a tota equivalència d’aquesta classe en què «p» sigui reemplaçada per qualsevol oració del llenguatge a què es refereix la paraula «vertader», i «X» sigui reemplaçada per un nom d’aquesta oració.

Per fi podem formular de manera precisa les condicions en què considerarem l’ús i la definició del terme «vertader» com adequat des del punt de vista material: desitgem usar el terme «vertader» de tal manera que puguin enunciar-se totes les equivalències de la forma (T), i anomenarem «adequada» a una definició de la veritat si d’ella se segueixen totes aquestes equivalències.

Hem de subratllar que ni l’expressió (T) mateixa (que no és una oració sinó només un esquema d’oració), ni cap cas particular de la forma (T) poden considerar-se com una definició de la veritat. Només podem dir que tota equivalència de la forma (T), obtinguda reemplaçant «p» per una oració particular, pot considerar-se una definició parcial de la veritat, que explica en què consisteix la veritat d’aquesta oració individual. La definició general ha de ser, en cert sentit, una conjunció lògica de totes aquestes definicions parcials. [...]

Proposo el nom de «concepció semàntica de la veritat» per designar la concepció de la veritat que s’acaba d’exposar.

__________________________________________________

La concepción semántica de la verdad y los fundamentos de la semántica, Nueva Visión, Buenos Aires 1972, p. 13-17.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.