Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Immanuel Kant: l'home, fenomen i noümen

Aquesta analítica exposa que la raó pura pot ser pràctica, és a dir: determinar la voluntat independentment de tot allò empíric -i per cert que mitjançant un fet que la raó pura es demostra en nosaltres pràcticament, a saber, l'autonomia en el principi de la moralitat mitjançant el qual determina la voluntat a obrar. Indica al mateix temps que aquest fet està inseparablement unit a la consciència de la llibertat de voluntat -i fins i tot és idèntic a ella- mitjançant la qual la voluntat d'un ésser racional que, com pertanyent al món dels sentits, se sap sotmès necessàriament a les lleis de la causalitat com a altres causes eficients, però al propi temps en el pràctic, d'altra banda, com ser en si, té consciència de la seva existència determinable en un ordre intel·ligible de les coses, en virtut, no d'una particular intuïció de si mateix, sinó de certes lleis dinàmiques que poden determinar la seva causalitat en el món sensible, perquè en un altre lloc s'ha demostrat prou que la llibertat, si se'ns atribueix, ens sumeix en un ordre intel·ligible de les coses.

__________________________________________________

Crítica de la raó pràctica, cap. 1,1 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 48).
 
 
 

Versión en castellano

Immanuel Kant: el hombre, fenómeno y noúmenon


Esta analítica expone que la razón pura puede ser práctica, es decir: determinar la voluntad independientemente de todo lo empírico -y por cierto que mediante un hecho en que la razón pura se demuestra en nosotros prácticamente, a saber, la autonomía en el principio de la moralidad mediante el cual determina la voluntad a obrar. Indica al mismo tiempo que este hecho está inseparablemente unido a la conciencia de la libertad de voluntad -y aun es idéntico a ella- mediante la cual la voluntad de un ser racional que, como perteneciente al mundo de los sentidos, se sabe sometido necesariamente a las leyes de la causalidad como a otras causas eficientes, pero al propio tiempo en lo práctico, por otra parte, como ser en sí, tiene conciencia de su existencia determinable en un orden inteligible de las cosas, en virtud, no de una particular intuición de sí mismo, sino de ciertas leyes dinámicas que pueden determinar su causalidad en el mundo sensible, pues en otro lugar se ha demostrado suficientemente que la libertad, si se nos atribuye, nos sume en un orden inteligible de las cosas.

__________________________________________________
Crítica de la razón práctica, cap. 1,1 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 48).
 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.