Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

aprenentatge PSICOL.

Procés d’adquisició de noves pautes de conducta, més o menys permanents, per mitjà de l’experiència. Més simplement, es defineix com la modificació del comportament.

Es considera que s’ha après una pauta de conducta, o que es modifica el comportament, quan una determinada pauta es converteix en una resposta més probable que una altre davant determinat situació o estímul. S’exclou de l’aprenentatge, per definició, tota conducta o variació d’aquesta deguda als instints, o a raons biològiques, farmacològiques o deguda a una lesió. Subjecte d’aprenentatge és no sols l’individu, sinó també la col·lectivitat o el grup social, i és tema de discussió si només l’home pot aprendre o si tot en l’home es aprenentatge; i si tot en els animals és instint o i fins a quin punt la conducta instintiva dels animals és capaç també d’aprenentatge. Karl Lorenz i Nikolaas Tinbergen utilitzen el concepte d’imprinting (empremta, encunyació), que apliquen a fenòmens que només es produeixen en determinats períodes de la vida de l’animal denominats «períodes sensibles», i que són una barreja d’instint i aprenentatge: per instint, un ànec Anser ansera acabat de sortir de l’ou segueix al primer ser o objecte que passa per davant i, per aprenentatge, imita moviments i conductes del seu model. Per això parlen de la «disposició innata a aprendre» i de la «adaptabilitat» del comportament animal. Encara que aquests autors rebutgen l’existència d’imprinting en l’home, altres admeten la possibilitat de fenòmens d’empremta en l’ésser humà, en especial en el període infantil, que seria el punt d’enclavament de les anomenades «conductes d’afecció»; John Bowlby, per exemple, ha elaborat una teoria sobre el vincle afectiu, entre fill i mare, que recorre a aquests conceptes (veure cita).

Diverses teories pretenen explicar en què consisteix el procés d’adquisició de noves pautes de comportament. Es distingeixen dos grups fonamentals de teories: les de tipus associacionista i les de tipus cognitiu. Al primer tipus s’adscriuen dos grans grups: les teories de la contigüitat i les del reforç; al segon tipus, les que s’inspiren en la teoria de la Gestalt.

En les teories associacionistes o connexionistes es parteix del supòsit, propi del conductisme, que tota conducta és una resposta a un estímul i que el principi fonamental de l’aprenentatge el constitueix el condicionament clàssic. Per a John B. Watson (1878-1958), el seu representant més significatiu, aprendre és establir com reflexos condicionats sèries cada cop més complexes d’estímul-resposta. D’aquesta manera poden aprendre’s no sols conductes mecàniques complexes com caminar, sinó també reaccions emocionals o maneres emotives de reaccionar davant diverses situacions. Adquirir coneixements de tipus intel·lectual no és més que aprendre seqüències de conceptes i de paraules que són resposta a estímuls condicionats. I, en general, aprendre consisteix a adquirir nous reflexos i a augmentar els estímuls capaços de condicionar respostes, mitjançant la tècnica del reflex condicionat, el punt central de la qual és la associació per contigüitat entre estímul incondicionat, estímul condicionat i resposta condicionada. Edwin R. Guthrie (1886-1959) segueix substancialment la mateixa orientació que Watson, amb l’única diferència, quant a la contigüitat, que sosté que hi ha aprenentatge sempre que es presentin plegats l’estímul (condicionat) i la resposta (veure exemple).

SkinnerLes teories del reforç, que estan també dins la tradició associacionista, són les sostingudes principalment per E.L. Thorndike, (1894-1949) i B.F. Skinner (n. 1904), ambdues fonamentades en l’anomenat condicionament instrumental, també anomenat aprenentatge per assaig i error. Thorndike, partint del fet que el plaer i el dolor són determinants bàsics de la conducta, estableix que el reforç, o l’èxit, també ho és per a l’aprenentatge. Formula les lleis de l’aprenentatge com a llei de l’efecte i llei de la freqüència. Segons la llei de l’efecte, la resposta a un estímul es reforça quan és satisfactòria i, segons la llei de la freqüència, la connexió entre estímul i resposta es consolida per la repetició i es debilita pel desús. Skinner introdueix el concepte d’aprenentatge per conducta operant o condicionament operant, destacant el paper que exerceix, com a reforçador, l’estímul incondicionat. La conducta s’anomena operant quan no és mera resposta a un estímul, sinó que actua sobre el medi desencadenant una alteració d’aquest que opera com a reforç (veure text). És característic del condicionament operant la introducció de programes de reforços, consistents en una distribució adequada dels reforços. Si hi ha reforç per a cada resposta, se l’anomena continu; si el reforç només segueix a determinades reposades, s’anomena intermitent. Dues aplicacions important de les teories de Skinner són: la teràpia aplicada a trastorns de la conducta dels individus, que extingeixen aquelles conductes que no es desitgen i reforcen les que es desitgen, i les crides tècniques d’aprenentatge programat, que han estat el fonament de les màquines d’ensenyar. Al terreny social, Skinner ha suggerit també l’ocupació de tècniques col·lectives de millora de la societat, situació que ha exemplificat en la seva novel·la Walden II (1948), on descriu una organització social utòpica basada en principis de condicionament operant.

A les teories cognitives de l’aprenentatge se les denomina també teories de l’aprenentatge per comprensió. Sorgeixen amb el desenvolupament de la teoria psicològica de la Gestalt, i són els seus iniciadors Max Wertheimer, Wolfgang Köhler i Kurt Koffka. Aquesta tendència psicològica fonamenta l’aprenentatge en les mateixes lleis de la percepció; preguntar-se per com aprèn un individu és preguntar-se també per com percep en realitat una situació determinada, i així com la unitat perceptiva és la Gestalt, perquè percebem «formes», «configuracions» o «totalitats», de la mateixa manera la unitat bàsica d’aprenentatge és l’estructuració d’una totalitat adquirida en una altra o en la substitució d’una per una altra. En concret, hi ha aprenentatge quan hi ha comprensió global d’una situació -i no merament de cadascuna de les seves parts- i reestructuració de la comprensió que ja es té, això és, quan hi ha una reestructuració perceptual. Els autors de la Gestalt han estudiat, en quant es refereix a l’aprenentatge, el fenomen del insight, o intuïció comprensiva sobtada: W. Köhler ho va estudiar en ximpanzés (veure exemple), a l’illa de Tenerife, i G. Katona en humans (veure exemple).

El conductista americà Clark L. Hull (1884-1952) ha construït una de les teories més sistemàtiques sobre aprenentatge, en realitat un vertader intent d’establir una axiomàtica formal sobre l’aprenentatge, que és fonamentalment una teoria basada també en el reforç. L’exposa en Principles of Behavior [Principis de la conducta] (1943) i A Behavior System [Sistema de la conducta] (1952). Segons ell, tota conducta és sempre una resposta a un estímul, però existeixen, a més a més, altres factors que poden estudiar-se en un conjunt de postulats i teoremes, als que anomena «variables». En la versió reduïda d’aquesta teoria (segons WF Hill) els estudia en quatre etapes: a la primera etapa corresponen les variables independents, com poden ser determinades situacions de l’ambient (privació d’aliment, beguda, de company sexual, etc.) o variables de l’estimulació en general, la seva intensitat, per exemple. La segona etapa està constituïda per les variables intervinients, no observables, però directament influïdes per les primeres; les principals són la força de l’hàbit, o del costum, i l’impuls. Per la primera entén la força de la connexió que es forma, a causa d’una pràctica de reforços, entre l’estímul i la resposta (abreujadament descrit com EHR, on H és l’hàbit, E estímul i R resposta). L’impuls és un estat temporal d’excitació de l’organisme, que s’explica perquè el cos necessita quelcom o perquè pateix una estimulació dolorosa (variables independents). A l’impuls l'anomena Im i té la missió d’augmentar la capacitat d’acció de l’individu. A aquestes dues variables intervinients afegeix la motivació incentiva (abreujada com K), que mesura la magnitud de la recompensa; una resposta és, per exemple, tant més activa quant més gran sigui la recompensa que s’espera. Les tres variables intervinients, EHR, Im i K originen una altra nova variable interviniente, anomenada potencial excitatorio (escrita com EPR), de manera que: EPR = EHR x Im x K

Aquesta equació serveix per calcular la probabilitat d’una resposta. Una resposta està apresa, i per tant és més probable que una altra, si està fixada pel costum i, a més a més, ens veiem impulsats a realitzar-la portats d’una motivació interna i de l’esperança d’una recompensa externa. La quarta i última etapa la formen les variables dependents, o els aspectes observables i medibles de la conducta. Són tres variables que Hull relaciona amb l’EPR: l’amplitud o complexitat de la resposta, la velocitat de la resposta i el nombre total de respostes o la seva resistència a l’extinció.

 

El conjunt de teories de Hull, exposades en els dos llibres assenyalats, constitueixen el major intent de matematització de la psicologia, en la forma de sistema deductiu: consta de 17 axiomes (més aviat postulats o hipòtesi) dels que es dedueixen 17 corol·laris i 133 teoremes.
 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.