Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

fisiognomía o fisiognómica ANTROP./ PSICOL.

Antiga creença pseudocientífica que pretén deduir el temperament, el caràcter i les formes de pensar i sentir d'una persona a partir de la seva aparença visible, les seves característiques somàtiques, els seus gestos i, en particular, dels trets del rostre.

Aristòtil ja havia assenyalat la possibilitat de jutjar la natura d'una cosa per les seves relacions amb la seva forma corpòria (Primers analítics, II, 70b), i se li atribueix un tractat titulat Physiognomica, del qual provindria el nom d'aquesta disciplina que, amb tota probabilitat, arrenca d'èpoques anteriors, perquè segons sembla els pitagòrics ja havien efectuat estudis en aquest sentit. Aristòtil sustenta la possibilitat d'establir una relació entre el caràcter i els trets facials perquè pensa que es dóna una interacció molt estreta entre el cos i l'ànima, tant en l'home como en els animals. En l'antiguitat defendieron aquesta tesi autors com Fedˇ d'Elis, Cicerˇ, Plini, Sext Empíric i Sèneca, entre altres. En l'època medieval s'ocupen d'ella alguns filòsofs àrabs, com Avicenna i Averrois.

En el Renaixement, i dins el context d'una filosofia molt marcada pel pensament mÓgic i organicista, que defensava una correspondència entre el macrocosmos i el microcosmos, la fisiognómica va tornar a adquirir un renovat interès. Va destacar l'obra de Gianbattista della Porta, De humana physiognomia, (1580), i els seus cèlebres dibuixos que comparaven caps d'animals amb rostres humans característics i, per analogia, inferia semblances entre les disposicions naturals de les persones i els corresponents animals. Amb l'aparició de la ciència moderna, la fisiognomía va començar a ser menyspreada en considerar-se que mancava de rigor. No obstant això, a partir de finals del s. XVIII va tornar a ser conreada i se li va intentar donar una base científica.

Lavater (1741-1801) i les seves famoses siluetes de rostres característics, o les observacions de von Archenholz (1743-1812), van donar un nou impuls a aquesta disciplina. Kant la va adoptar i la va definir com «l'art de jutjar pels trets visibles d'una persona o, en conseqüència, per l'exterior, sobre el seu interior; ja es tracti de la seva índole sensible o de la moral» (veure referència), i la divideix en: fisiogn˛mica general, fisiogn˛mica dels trets facials i fisiogn˛mica dels gestos. També Hegel la va lloar en considerar que assenyalava la unitat d'all˛ extern i all˛ intern (Fenomenologia de l'esperit, I, cap. IV).

En l'àmbit de les ciències biològiques i mŔdiques, la fisiognomia va ser defensada per Charles Bell en el seu Assaig sobre l'anatomia de l'expressió (1806), per Burgess en La fisiologia del rubor (1839) i per Michel Duchene en el seu Mecanismes de la fisiognomia humana (1862), obres que van exercir gran influència en Darwin, qui la va defensar en L'expressió de les emocions en els animals i en l'home (1872). En l'esmentada obra Darwin, que també es basava en tesi defensada per H. Spencer, va intentar una explicació evolutiva dels trets facials, així com de la funció de certs mecanismes musculars. La tesi que defensava és que hi ha grups de músculs associats a emocions, activitats i estats d'humor, l'ús de la qual modifica els trets de la cara, donant lloc a expressions generalitzades de temor, d'angoixa, de satisfacció, de sorpresa, etc. que poden oferir alguns indicis sobre el caràcter.

A partir de principis del s.XX, la fisiognomia ha estat pràcticament absorbida per la caracterologia, com la de Gaston Berger, René Le Senne i, especialment, les de Kretsmer o Sheldon, i també ha estat utilitzada en teories psicològiques generals, com la de Klages, o teories filosòfiques sobre l'evolució de la natura, com la de Spengler, que la considera com la morfologia no sols d'allò orgànic, sinó també de la història i, en general, «de tot el que porta en si direcció i sentit».


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.