Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Fragments de Parmènides

1. Els cavalls que em porten m’han conduït a on desitjava el meu cor. S’han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix l’home savi a través de totes les ciutats. Per ell m’han portat els ràpids cavalls que estiraven el meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L’eix cremant a les galledes, en fregar per ambdós costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d’Helis, abandonant la mansió de la nit per guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; dalt una biga transversal, sota un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per forts fulls i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Els fulls es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat els golfos en els aqueixos de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.

Benvingut siguis, jove a qui acompanyen les aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu domicili. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l’incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció vertadera. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d’una informació que el comprengui tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d’aquestes opinions.

2. Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Perquè no aconseguiràs separar l’ésser de la seva continuïtat amb l’ésser, ni per dispersar-ho, ni per reunir-ho.

3. Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, doncs no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules.

5. Perquè el mateix és pensar i ser.

6. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l’ésser és i el no-ser no és; afirmacions que t’invito a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d’aquest camí d’investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d’aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.

La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, atordits, multitud sense discerniment per a la que ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot hi ha un camí que s’oposa a si mateix.

7. No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d’investigació, i no deixos que el costum adquirit per múltiples experiències t’obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d’un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d’exposar per mitjà de la raó.

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder em persuadirà que deix dir que del no-ser podria néixer quelcom al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí vertader, i emprendre l’altre que és real. Perquè, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.

L’ésser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No pateix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l’ésser és contigu en ser.

D’altra banda, és immòbil, tancat en l’estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció vertadera. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament als seus límits que ho subjecten per tot arreu. Per consegüent, la justícia no és que l’ésser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d’una altra manera li faltaria tot.

L’acte del pensament i l’objecte del pensament són el mateix. Sense l’ésser, en el que està expressat, no pot trobar-se l’acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora del ser, ja que el destí l’ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.

Ja que té un limiti, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Sent ara les opinions dels mortals. [...]

__________________________________________________

Fragments i nombres de Diels, Fragmenti der Vorsokratiker, (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a ed., p.13-16).

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.