Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Plató: l’educació del filòsof rei


[Per facilitar la lectura d’aquest text, s’han escollit els fragments principals i s’han subratllat en color groc els passatges més destacats. A més s’hi han introduït dos aclariments]


(Fragments del llibre VII de La República relatius a l’educació dels guardians i governants)

VI. − Vols, doncs, que a continuació examinem de quina manera es formaran tals persones i com se’ls podrà treure a la llum, de la mateixa manera que, segons es compta, van ascendir alguns des de l’Hades fins als déus?

− Com no he de voler? − va dir.

− Però això no és, segons sembla, un simple cas del joc del palet (joc d’atzar), sinó un girar-se l’ànima des de la foscor nocturna cap al vertader; una ascensió cap a l’ésser, de la qual direm que és l’autentica filosofia.

− Efectivament.

− No caldrà, doncs, investigar quins dels ensenyaments té un cert poder?

− Com no?

− Doncs bé, quin podrà ser, oh Glaucó, l’ensenyament que atregui l’ànima des del que neix cap al que existeix? Mes en dir això se m’acut el següent. No afirmem que era forçós que aquests fossin en la seva joventut atletes de guerra?

− Tal vam dir, en efecte.

− Per consegüent, és necessari que l’ensenyament que busquem tingui, a més d’allò, això altre.

− Què?

− El no ser inútil per als guerrers.

− Per descomptat, va dir− ; així ha de ser si és possible.

− Ara bé, abans els eduquem per mitjà de la gimnàstica i la música.

− Així és − va dir.

− Quant a la gimnàstica, aquesta s’afanya entorn del que neix i mor, perquè és el creixement i decadència del cos el que ella presideix.

− Tal sembla.

− Llavors no serà aquest l’ensenyament que busquem.

− No, no ho és.

− Potser ho serà la música tal com en un principi la descrivim?

− Però aquella − va dir−  no era, si ho recordes, més que una contrapartida de la gimnàstica: educava els guardians pels costums; els procurava, per mitjà de l’harmonia, certa proporció harmònica, però no coneixement, i per mitjà del ritme, l’eurritmia; i quant a les narracions, ja fossin fabuloses o verídiques, presentava alguns altres trets − va continuar dient−  semblants a aquests. Però no hi havia en ella cap ensenyament que conduís a res tal com el que tu investigues ara.

− M’ho recordes amb gran precisió − vaig dir− . En efecte, no oferia res semblant. Perquè llavors, quin podrà ser, oh beneit Glaucó, aquest ensenyament? Perquè com ens ha semblat, segons crec, que les arts eren totes elles innobles...

− Com no? Perquè quin altre ensenyament ens queda ja, a banda de la música i de la gimnàstica i de les arts?

− Perquè si no podem donar amb cap − vaig dir jo−  que no estigui inclosa entre aquestes, prenguem, perquè, una de què s’apliquen a totes elles.

− Quin?

− Per exemple, allò tan general que usen totes les arts i raonaments i ciències; la qual cosa és forçós que tots aprenguin en primer lloc.

− Què és això? − va dir.

− Això tan vulgar − vaig dir−  de conèixer l’un i el dos i el tres. En una paraula, jo l’anomeno nombre i càlcul. O no ocorre amb això que tota art i coneixement es veuen obligats a participar d’això?

− Molt cert − va dir.

− No ho fa també − vaig dir−  la ciència militar?

− Li és absolutament forçós − va dir.

[...]

VII. − No considerarem, doncs − vaig dir− , com un altre coneixement indispensable per a un home de guerra el trobar− se en condicions de calcular i comptar?

− Més que cap altre − va dir−  per a qui vulgui entendre quelcom, per poc que sigui, d’organització, o millor dit, per a qui vulgui ser un home.

− Doncs bé vaig dir− , observes el mateix que jo respecte a aquest coneixement?

− Què és això?

− Podria ben ser un de què busquem, i que condueixen naturalment a la comprensió; però ningú se serveix degudament d’ell, malgrat que és absolutament apte per atreure cap a l’essència.

− Què vols dir? − va preguntar.

− Intentaré ensenyar-te − vaig dir−  el que a mi almenys em sembla. Veu contemplant junt amb mi les coses que jo aniré classificant entre mi com aptes o no aptes per conduir on diem, i afirma o nega, a fi que vegem amb major evidència si això és com jo ho imagino.

− Ensenya’m − va dir.

− Doncs bé − vaig dir− , t’ensenyo, si vols contemplar-les, que, entre els objectes de la sensació, n’hi ha que no inviten a la intel·ligència a examinar-los, per ser ja prou jutjats pels sentits; i altres, en canvi, que la inviten insistentment a examinar-los, perquè els sentits no donen res acceptable.

− És evident − va dir−  que et refereixes a les coses que es veuen de lluny i a les pintures amb ombres.

− No has entès ben − vaig contestar−  el que dic.

− Doncs a què et refereixes? − va dir.

− Els que no la inviten − vaig dir quants no desemboquen al mateix temps en dues sensacions contradictòries. I els que desemboquen els col·loco entre els que la inviten, ja que, tant si són impressionats de prop com de lluny, els sentits no indiquen que l’objecte sigui més aviat això que el contrari. Però comprendràs més clarament el que dic del següent mode. Heus aquí el que podríem anomenar tres dits: el més petit, el segon i el mig.

− Per descomptat − va dir.

− Fixa’t que parlo d’ells com de quelcom vist de prop. Ara bé, observa’m el següent respecte a ells.

− Què?

− Cadascú se’ns mostra igualment com un dit, i en això res importa que se li vegi al mig o en un extrem, blanc o negre, gros o prim, o bé de qualsevol altre mode semblant. Perquè en tot això no es veu obligada l’ànima dels més a preguntar a la intel·ligència quina cosa sigui un dit, ja que en cap cas li ha indicat la vista que l’esmentat sigui al mateix temps el contrari d’un dit.

− No, en efecte − va dir.

− De manera que és natural − vaig dir−  que una cosa així no cridi ni desperti a l’enteniment.

− És natural.

− I què? Pel que toca a la seva grandesa o petitesa, les distingeix potser prou la vista i no li importa a aquesta res el que un d’ells estigui al mig o en un extrem? I li ocorre el mateix al tacte amb el grossor i la primor o la blanor i la duresa? I els altres sentits, no procedeixen potser de manera deficient en revelar aquestes coses? O ben és del següent mode com actua cadascun d’ells, veient− se primer que res obligat a encarregar− se també d’allò bla el sentit que ha estat encarregat de ho duro, i comunicant aquest a l’ànima que percep com la mateixa cosa és alhora dura i blana?

− D’aquesta manera − va dir.

− Doncs bé − vaig dir− , no és forçós que, en tals casos, l’ànima es pregunti per la seva banda amb perplexitat què entén aquesta sensació per dur, ja que d’aquest diu també que és bla, i què entén la d’allò lleuger i pesat per lleuger i pesat, ja que anomena lleuger al que pesa i pesat a allò lleuger?

− Efectivament − va dir− , he aquí unes comunicacions estranyes per a l’ànima i que reclamen consideració.

− és, doncs, natural − vaig dir jo−  que en cas semblant comenci l’ànima per anomenar al càlcul i la intel·ligència i intenti investigar amb ells si són una o dues les coses anunciades en cada cas.

− Com no?

− Mes si resulten ser dos, no apareixerà cadascuna d’elles com una i distinta de l’altra?

− Sí.

− Ara bé, si cadascuna d’elles és una i ambdues juntes són dos, les concebrà a les dos com separades, perquè si no estiguessin separades no les concebria com dos, sinó com una.

− Bé.

− Així, perquè, la vista també veia, segons diem, allò gran i allò petit, però no separat, sinó confós.

− No és això?

− Sí.

− I per aclarir aquesta confusió, la ment s’ha vist obligada a veure allò gran i allò petit no confós, sinó separat, al contrari que aquella.

− Cert.

− Doncs bé, no és d’aquí d’on comença a venir− nos el preguntar què és allò gran i què allò petit?

− En un tot.

− I de la mateixa manera cridem a l'un intel·ligible i a l'altre visible.

− Molt exacte − va dir.

VIII. − Doncs bé, això és el que jo volia dir quan afirmava fa un moment que hi ha coses provocadores de la intel·ligència i altres no provocadores, i quan a les que penetren en els sentits en companyia de les oposades a elles les definia com a provocadores, i a les que no, com no despertadores de la intel·ligència.

− Ja em dono compte − va dir− , i així opino també.

− I què? El nombre i la unitat, de quins et sembla que són?

− No tinc idea − va dir.

− Perquè jutja − vaig dir−  pel que exposa. Si la unitat és contemplada, o percebuda per qualsevol altre sentit, de manera suficient i en si mateixa, no serà de les coses que atreuen cap a l’essència, com dèiem del dit; però si hi ha sempre quelcom contrari que sigui vist al mateix temps que ella, de manera que no sembli més la unitat que allò que s’ha oposat a aquesta, llavors farà falta ja qui decideixi, i l’ànima es veurà en aquest cas forçada a dubtar i a investigar, posant en acció dins ella el pensament, i a preguntar quina cosa és la unitat en si, i amb això la confiscació de la unitat serà de les que condueixen i fan tornar− se cap a la contemplació del ser.

− Però això − va dir−  ocorre en no petit grau amb la visió d’ella, perquè veiem la mateixa cosa com una i com infinita multitud.

− Perquè si tal ocorre a la unitat − vaig dir jo− , no els ocorrerà també el mateix a tots els altres nombres?

− Com no?

− Ara bé, tot l'art del càlcul i aritmètica tenen per objecte el nombre.

− En efecte.

− I així resulten aptes per conduir a la veritat.

− Sí, extraordinàriament aptes.

− Llavors sembla que són dels ensenyaments que busquem. En efecte, el coneixement d’aquestes coses li és indispensable al guerrer a causa de la tàctica, i al filòsof per la necessitat de tocar l’essència emergint del mar de la generació, sense la qual cosa no arribarà mai a ser un calculador.

− Així és va dir.

− Ara bé, es dóna el cas que el nostre guardià és guerrer i filòsof.

− Com no?

− Llavors, oh Glaucó!, convindria implantar per llei aquest ensenyament i intentar persuadir als qui vagin a participar en les més altes funcions de la ciutat perquè s’acostin a la logística i s’apliquin a ella no d’una manera superficial, sinó fins que arribin a contemplar la natura dels nombres amb la sola ajuda de la intel·ligència, i no exercitant− la amb mires a les vendes o compres, com els comerciants i quincallers, sinó a la guerra i a la major facilitat amb què l’ànima mateixa pugui tornar− se de la generació a la veritat i l’essència.

− Molt ben dit − va contestar.

− I heus aquí − vaig dir jo−  que, en haver-se parlat ara de la ciència relativa als nombres, observo també quan subtil és aquesta i quan beneficiosa en molts aspectes per a nosaltres amb relació al que perseguim; això sempre que un la practiqui amb mires al coneixement, no al tripijoc ni al comerç.

− Per què? − va dir.

− Pel que ara dèiem: perquè eleva l’ànima molt dalt i l’obliga a discórrer sobre els nombres en si, no tolerant en cap cas que ningú discuteixi amb ella adduint nombres dotats de cossos visibles o palpables. Ja saps, crec jo, que els qui entenen d’aquestes coses riuen del que, en una discussió, intenta dividir la unitat en si. i no ho admeten; abans bé, si tu la divideixes, ells la multipliquen, perquè temen que vagi a aparèixer la unitat no com a unitat, sinó com a reunió de diverses parts.

− Gran veritat − va assentir−  la que dius.

− iQué creus, doncs, oh Glaucó? Si algú els preguntés: «Oh homes singulars! Quins nombres són aquests sobre que discorreu, en els que les unitats són tals com vosaltres les suposeu, és a dir, són iguals totes elles entre si, no difereixen en gens ni mica les unes de les altres i no contenen en si cap part?» Què creus que respondrien?

− Jo crec que dirien que parlen de coses en les quals no cap més que pensar, sense que sigui possible manejar− les de cap altre mode.

− Veus, doncs, oh el meu benvolgut amic − vaig dir jo− , com aquest coneixement sembla ser-nos realment necessari, ja que resulta que obliga a l’ànima a usar de la intel·ligència per aconseguir la veritat en si?

− Efectivament − va dir− , sí que ho fa.

− I què? Has observat que a aquells a què la natura ha fet calculadors els ha dotat també de promptitud per comprendre totes o gairebé totes les ciències i que, quan els esperits lents són educats i exercitats en aquesta disciplina, treuen d’ella, si no un altre profit, almenys el fer− se tots més vivaços del que abans eren?

− Així és − va dir.

− I veritablement, crec jo que no et seria fàcil trobar gaires ensenyaments que costin més treball que aquesta a qui l’aprèn i s’exercita en ella.

− No, en efecte.

− Raons totes per les quals no cal deixar-la; abans bé, els millor dotats han de ser educats en ella.

− D’acord − va dir.

IX. − Doncs bé − vaig dir− , deixem ja assentada aquesta primera cosa. Però hi ha una segona que segueix a ella, de la que hem de considerar si potser ens interessa.

− Què és això? Et refereixes potser − va dir−  a la geometria?.

− A això mateix − vaig dir jo.

− Perquè en quant d’ella es relaciona amb les coses de la guerra − va dir− , és evident que sí que ens interessa. Perquè en el que toca als campaments i preses de posicions i concentracions i desplegaments de tropes i a totes les altres maniobres que, tant en les batalles mateixes com en les marxes, executen els exèrcits, una mateixa persona procedirà de manera diferent si és geòmetra que si no ho és.

− No obstant això − vaig dir− , per a tals coses seria suficient una petita part de la geometria i del càlcul. Però és precisament la major i més avançada part d’ella la que hem d’examinar per veure si estén a allò que dèiem, a fer que es contempli més fàcilment la idea del bé. I estenen a aquest fi, diem, totes les coses que obliguen a l’ànima a girar-se cap aquell lloc en on està el més feliç de tot el que existeix, la qual cosa és la que ella haurà de veure.

− Dius ben − va assentir.

− De manera que si obliga a contemplar l’essència, convé; mentre que si obliga a contemplar la generació, no convé.

− Tal diem, en efecte.

− Doncs bé − vaig dir jo− . heus aquí una cosa que quants sàpiguen quelcom, per poc que sigui, de geometria no ens aniran a discutir: que amb aquesta ciència ocorre tot el contrari del que diuen d’ella quants la practiquen.

− Com? − va dir.

− En efecte, el seu llenguatge és summament ridícul i forçat, perquè parlen com si estiguessin obrant i com si totes les seves explicacions les fessin amb mires a la pràctica, i empren tota mena de termes tan pomposos com «quadrar», «aplicar» i «addicionar»; no obstant això, tota aquesta disciplina és, segons jo crec, de les que es conreen amb mires al coneixement.

− Per descomptat − va dir.

− I no cal convenir també en el següent?

− En què?

− Que és conreada amb mires al coneixement del que sempre existeix, però no del que en algun moment neix o mor.

− Res costa convenir en això − va dir− ; en efecte, la geometria és coneixement del que sempre existeix.

− Llavors, oh el meu noble amic!, atraurà l’ànima cap a la veritat i formarà ments filosòfiques que dirigeixin cap amunt allò que ara dirigim indegudament cap avall.

− Sí, i en gran manera − va dir.

− Doncs bé − vaig replicar− , en gran manera també cal ordenar als de la teva Calípolis (nom de la ciutat ideal) que no s’apartin en absolut de la geometria. Perquè tampoc són exigües les seves avantatges accessòries.

− Quines? − va dir.

− No sols − vaig dir−  les que tu mateix has citat respecte a la guerra, sinó que també sabem que, per allò que respecta a comprendre més fàcilment en qualsevol altre estudi, hi ha una diferència total i absoluta entre qui s’ha acostat a la geometria i qui no.

− Sí, per Zeus!, una diferència absoluta − va dir.

− Establim, doncs, aquesta com a segon ensenyament per als joves?

− Establim− la − va dir .

X. − I què? Establim com tercera l’astronomia? O no estàs d’acord?

− Sí, per cert − va dir− . Perquè el trobar-se en condicions de reconèixer bé els temps del mes o de l’any no sols és útil per al cultiu i el pilotatge, sinó també no menys per a l’art estratègic. [...]

− repeteix− me amb més claredat el que deies fa un moment. Posaves primer que res, si mal no record, l’estudi de les superfícies, és a dir, la geometria.

− Sí − vaig dir jo.

− I després − va dir− , al principi vas posar darrere d’ella l’astronomia; però després te’n vas tornar errere.

− És que − vaig dir−  el voler exposar-ho tot amb massa rapidesa em fa anar més lentament. Perquè a continuació ve l’estudi del desenvolupament en profunditat; però com no ha estat originat per investigacions ridícules, de manera que ho vaig passar per alt i, després de la geometria, vaig parlar de l’astronomia, és a dir, del moviment en profunditat.

− Ben dius − va assentir.

− Doncs bé − vaig dir− , posem l’astronomia com quart ensenyament, donant per suposat que la ciutat comptarà amb la disciplina que ara hem omès tan aviat com vulgui ocupar− se d’ella.[...]

XI. − Però de quina manera, distinta de la usual, deies que era menester aprendre l’astronomia perquè el seu coneixement fora útil respecte al que diem?

− De la manera següent − vaig dir jo− : d’aquestes traceries amb què està brodat el cel cal pensar que són, és cert, el més bell i perfecte que existeix en el seu gènere; però també que, per estar llaurades en matèria visible, desmereixen en molt de les seves contrapartides vertaderes, és a dir, dels moviments amb què, en relació la una amb l’altra i segons el vertader nombre i totes les vertaderes figures, es mouen, movent al seu torn el que hi ha en elles, la rapidesa en si i la lentitud en si; moviments que són perceptibles per a la raó i el pensament, però no per a la vista. O és que creus una altra cosa?

− De cap manera − va dir.

− Doncs bé − vaig dir− , hem de servir-nos d’aquest cel recam com d’un exemple que ens faciliti la comprensió d’aquelles coses, de la mateixa manera que si ens haguéssim trobat amb uns dibuixos exquisidament traçats i treballats per mà de Dèdal o d’algun altre artista o pintor. En efecte, em figuro jo que qualsevol que entengués de geometria reconeixeria, en ser una tal obra, que no hi havia millor quant a execució; però consideraria absurd el posar− se a estudiar− la seriosament amb idea de trobar en ella la veritat sobre allò igual o de ho doblegui o de qualsevol altra proporció.

− Com no serà absurd? − va dir.

− Doncs bé, a què sigui realment astrònom − vaig dir jo− , no creus que li ocorrerà el mateix quan miri als moviments dels astres? Considerarà, en efecte, que l’artífex del cel ha reunit, en ell i en el que hi ha en ell, la major bellesa que és possible reunir en semblants obres; però quant a la proporció de la nit respecte al dia i d’aquests respecte al mes i del mes respecte a l’any i dels altres astres relacionats entre si i amb aquells, no creus que tindrà per un ésser estrany a qui opini que aquestes coses ocorren sempre de la mateixa manera i que, fins i tot tenint cossos i sent visibles, no varien mai en gens ni mica, i intenti per tots els mitjans buscar la veritat sobre això?

− Tal és la meva opinió − va contestar− , ara que t’ho sento dir

− Llavors − vaig dir jo−  practicarem l’astronomia de la mateixa manera que la geometria, valent-nos de problemes, i deixarem les coses del cel, si és que volem tornar d’inútil en útil, per mitjà d’un vertader tracte amb l’astronomia, allò que d’intel·ligent hi ha per natura en l’ànima.

− Veritablement − va dir− , imposes una tasca molts cops major que la que ara realitzen els astrònoms.

− I crec també − vaig dir jo−  que si per a quelcom servim en qualitat de legisladors, les nostres prescripcions seran semblants en altres aspectes.

XII. Però pots recordar-me alguns altres dels ensenyaments adequats?

− No puc − va dir− , almenys així, de moment.

− Perquè no és una sola − vaig contestar− , sinó moltes les formes que, al meu parer, presenta el moviment. Totes elles les podria potser anomenar el que sigui savi; però les que ens salten a la vista fins i tot a nosaltres són dos.

−  Quines?

− A més de la citada − vaig dir jo− , la que respon a ella.

− Quina és aquesta?

− Sembla − vaig dir−  que, així com els ulls han estat constituïts per a l’astronomia, de la mateixa manera les oïdes ho han estat amb mires al moviment harmònic, i que aquestes ciències són com a germanes entre si, segons diuen els pitagòrics, amb els quals, oh Glaucó!, estem d’acord també nosaltres. O de quin altre mode opinem?.

− Així − va dir. [...]

[Aclariment: Plató situa, doncs, com a ensenyaments: 1r) l'aritmètica, seguida per 2n) la geometria plana, la 3r) geometria en "profunditat" i 4t) l'astronomia, acompanyada, finalment per 5e) l'harmonia]

 

XIII. − I jo crec − vaig dir− , respecte a l’estudi de totes aquestes coses que hem enumerat, que si s’arriba per mitjà d’ell a descobrir la comunitat i afinitat existents entre unes i altres i a inferir l’aspecte en què són mútuament afins, ens aportarà algun dels fins que perseguim i la nostra feina no serà inútil; però en cas contrari ho serà.

− Això auguro jo també − va dir− . Però és un enorme treball el que tu dius, oh Sòcrates!

− Et refereixes al preludi − vaig dir jo o a quina altra cosa? 0 és que no sabem que totes aquestes coses no són més que el preludi de la melodia que cal aprendre? Perquè no crec que et sembli que els entesos en aquestes coses són dialèctics.

− No, per Zeus! − va dir− , excepte un petitíssim nombre d’aquells amb què m’he trobat.

− Però llavors − vaig dir− , els qui no són capaços de donar o demanar compte de res, creus que sabran mai quelcom del que diem que és necessari saber?

− Tampoc això ho crec − va dir.

− Llavors, oh Glaucó! − vaig dir− , no tenim ja aquí la melodia mateixa que l’art dialèctic executa? La qual, fins i tot sent intel·ligible, és imitada per la facultat de la vista, de la que dèiem que intentava ja mirar els propis animals, i després als propis astres, i per fi, al mateix sol. I igualment, quan un es val de la dialèctica per intentar dirigir− se, amb ajuda de la raó i sense intervenció de cap sentit, cap al que és cada cosa en si, i quan no desisteix fins a aconseguir, amb el només auxili de la intel·ligència, la qual cosa és el bé en si, llavors arriba ja al terme mateix d’allò intel·ligible, de la mateixa manera que aquell va arribar llavors al d’allò visible.

− Exactament − va dir.

− I què? No és aquest viatge el que anomenes dialèctica?

− Com no?

− I l’alliberar-se de les cadenes − vaig dir jo−  i tornar-se de les ombres cap a les imatges i el foc, i ascendir des de la caverna fins al lloc il·luminat pel sol i no poder allí mirar encara els animals ni a les plantes ni a la llum solar, sinó únicament als reflexos divins que es veuen en les aigües i a les ombres d’éssers reals, encara que no ja a les ombres d’imatges projectades per una altra llum que, comparada amb el sol, és semblant a elles; heus aquí els efectes que produeix tot aquest estudi de les ciències que hem enumerat, el qual eleva a la millor part de l’ànima cap a la contemplació del millor dels éssers, de la mateixa manera que abans elevava a la part més perspicaç del cos cap a la contemplació d’allò més lluminós que existeix a la regió material i visible.

− Per la meva part − va dir− , així ho admeto. No obstant això, em sembla quelcom summament difícil d’admetre, encara que és també difícil, d’altra banda, el rebutjar-ho. De totes maneres, com no són coses que hagin de ser sentides només en aquest moment, sinó que caldrà tornar a elles moltes altres vegades, suposem que això és tal com ara s’ha dit i anem a la melodia en si i estudiem-la de la mateixa manera que ho hem fet amb el proemi. Digues-nos, doncs, quina és la natura de la facultat dialèctica i en quantes espècies es divideix i quins són els seus camins, perquè aquests sembla que van per fi a ser els que condueixin a aquell lloc un cop arribats al qual podem descansar del nostre viatge ja acabat.

− Però no seràs ja capaç de seguir-me, volgut Glaucó − vaig dir− , encara que no per falta de bona voluntat per la meva part; i llavors contemplaries, no ja la imatge del que diem, sinó la veritat en si, o almenys el que jo entenc per tal. Serà així o no ho serà, que sobre això no val la pena de discutir; però el que sí es pot mantenir és que hi ha quelcom semblant que és necessari veure. No és això?

− Com no?

− No és veritat que la facultat dialèctica és l’única que pot mostrar-ho a qui sigui coneixedor del que fa poc enumeràvem, i que no és possible arribar a això per cap altre medi?

− També això mereix ser mantingut − va dir.

− Heus aquí una cosa almenys − vaig dir jo−  que ningú podrà afirmar contra el que diem, i és que existeixi un altre mètode que intenti, en tot cas i respecte a cada cosa en si, agafar de manera sistemàtica el que és cadascuna d’elles. Perquè gairebé totes les altres arts versen o sobre les opinions i desitjos dels homes o sobre els naixements i fabricacions, o ben estan dedicades del tot a l’atenció de les coses nascudes i fabricades. I les restants, de les que dèiem que agafaven quelcom del que existeix, és a dir, la geometria i les que la segueixen, ja veiem que no fan més que somiar amb el que existeix, però que no tenien la capacitat de contemplar-ho en vigília mentre, valent-se d’hipòtesi, deixin aquestes intactes per no poder donar compte d’elles. En efecte, quan el principi és el que un no sap i la conclusió i part intermèdia estan entreteixides amb el que un no coneix, quina possibilitat existeix que una semblant concatenació arribi mai a ser coneixement ?.

− Cap − va dir .

XIV. − Llavors − vaig dir jo− , el mètode dialèctic és l’únic que, enderrocant les hipòtesis, s’encamina cap al principi mateix per trepitjar allí terreny ferm; i a l’ull de l’ànima, que està veritablement sumit en un bàrbar fanguer, l’atreu amb suavitat i l’eleva a les altures, utilitzant com a auxiliars en aquesta feina d’atracció a les arts fa un moment enumeràvem, que, encara que per rutina les hem anomenat molts cops coneixements, necessiten un altre nom que es pugui aplicar a quelcom més clar que l’opinió, però més fosc que el coneixement. En algun moment anterior emprem la paraula «pensament»; però no em sembla a mi que hagin de discutir pels noms els qui tenen davant sí que una investigació sobre coses tan importants com ara nosaltres.

− No, en efecte − va dir.

− Però bastarà que l’ànima empri només aquell nom que en algun mode faci veure amb claredat la condició de la cosa?

− Bastarà.

− Bastarà, doncs − vaig dir jo− , de anomenar, el mateix que abans, a la primera part, coneixement; a la segona, pensament; a la tercera, creença, i imaginació a la quarta. I a aquestes dues últimes juntes opinió; i a aquelles dues primeres juntes, intel·ligència. L’opinió es refereix a la generació, i la intel·ligència, a l’essència; i el que és l’essència amb relació a la generació, ho és la intel·ligència amb relació a l’opinió, i el que la intel·ligència respecte a l’opinió, el coneixement respecte a la creença i el pensament respecte a la imaginació. Quant a la correspondència d’allò a què aquestes coses es refereixen i a la divisió en dues parts de cadascuna de les dues regions, la subjecta a opinió i la intel·ligible, deixem− ho, oh Glaucó!, perquè no ens emboliqui en una discussió molts cops més llarga que l’anterior.

[Aclariment 2. Ara Plató està definint què és la dialèctica o procés filosòfic d’ascensió a la comprensió de les idees, en especial de la idea del bé. Els diferents graus es corresponen als segments del text de la metàfora de la línia i de les regions del mite de la caverna]

− Per la meva part − va dir− , estic també d’acord amb aquestes altres coses en el grau en què puc seguir− te.

− I anomenes dialèctic a aquell que adquireix noció de l’essència de cada cosa? I el que no la tingui, no diràs que té tant menys coneixement de quelcom com més incapaç sigui d’adonar− se d’això a si mateix o donar-la als altres?

− Com no vaig a dir− ho? − va replicar.

Perquè amb el bé succeeix el mateix. Si hi ha algú que no pugui definir amb el raonament la idea del bé, separant-la de totes les altres, ni obrir-se pas, com en una batalla, a través de totes les crítiques, esforçant-se per fundar els seus proves no en l’aparença, sinó en l’essència, ni arribar al terme de tots aquests obstacles amb la seva argumentació invicta, no diràs, de qui és d’aquesta manera, que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que potser abasti alguna imatge del bé, l’aconseguirà per mitjà de l’opinió, però no del coneixement; i que en el seu pas per aquesta vida no fa més que somiar, sumit en un sopor que no despertarà en aquest món, perquè abans ha de marxar a l’Hades per dormir allí un son absolut?

− Sí, per Zeus! − va exclamar− ; tot això ho diré, i amb totes les meves forces.

− Llavors, si algun dia haguessis d’educar en realitat a aquests els teus fills imaginaris als qui ara eduques i instrueixes, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la ciutat ni amos d’allò més gran que hi hagi en ella mentre estiguin privats de raó, com a línies irracionals.

− No, en efecte − va dir.

Els prescriuràs, doncs, que s’apliquin particularment a aquell ensenyament que els faci capaços de preguntar i respondre amb la màxima competència possible?

− Se’l prescriuré − va dir− , però d’acord amb tu.

− I no creus − vaig dir jo−  que tenim la dialèctica en el més alt, com una mena de cimera dels altres ensenyaments, i que no hi ha cap altra disciplina que pugui ser justament col·locada per sobre d’ella, i que ha acabat ja allò referent als ensenyaments?

− Sí que ho crec − va dir.

__________________________________________________

Traducció al català a partir de l’edició en castellà: República, 521c− 535a. (Institut d’Estudis Polítics, Madrid 1969, p.13− 38.)

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.