Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Procle (ca. 410/412 - 485) HIST.

Filòsof grec neoplatònic. Va nÚixer a Bizanci i va estudiar a Alexandria. Posteriorment es va traslladar a Atenes, ciutat en què va viure i va ensenyar fins la seva mort. Va formar part de l'anomenada escola atenesa neoplatònica, juntament amb Plutarc d'Atenes i SiriÓ, filòsofs de què va ser deixeble. Va succeir a Domninus com a director d'aquesta escola. En conjunt, l'obra de Procle representa la plena sistematització escolàstica del neoplatonisme, tasca en què es va proposar sintetitzar en un corpus teòric les tesis de les religions antigues junt amb la filosofia clàssica grega. Així, encara que és un dels més importants i influents pensadors neoplatònics, la seva obra no es va cenyir només als trets d'aquesta escola, sinó que va incorporar aspectes de l'aristotelisme i de l'esto´cisme. No obstant això, considerava que, realment, només l'obra de Platˇ era mereixedora d'ocupar el lloc més destacat en la història del pensament, donant especial importància al Timeu i al Parmènides. Aquesta síntesi la va oposar al cristianisme, ja que davant un cristianisme consolidat ja oficialment com a única religió vertadera, Procle va reaccionar considerant tal pretensió de veritat absoluta com una concepció dogmàtica oposada a l'autèntica filosofia.

Procle va sistematitzar la doctrina de les tres hip˛stasis de PlotÝ, i per solucionar el problema de la transcendència de l'U respecte de les hipòstasis subordinades, va elaborar una subtil distinció entre les nocions d'identitat (la permanència de la causa en si mateixa o moné), diversitat (procés del correspondre o proódos del ser) i retorn a allò idèntic (epistrophé). Mitjançant aquests tres moments dialèctics, que van ser vistos per Hegel com una prefiguració de la seva concepció dialŔctica panlogista, Procle va assumir en el propi sistema neoplatònic els diversos desenvolupaments de les religions, de la ciència i de la filosofia de l'antiguitat.

La major part de les obres de Procle són comentaris a textos de Plató, destacant els seus comentaris a la República, al Timeu, al Parmènides, a l'Alcibíades primer, i al Cratil. Va escriure també un tractat de Teologia platònica, però la seva obra més influent va ser els Elements de teologia, sobre la qual en el s.IX es va efectuar una adaptació resumida escrita en àrab, que va ser traduïda al llatí en el s.XII, i va ser coneguda a Occident com el Líber de causis. Aquesta obra, encara que basada en els textos de Procle, va ser considerada durant molt temps com una obra d'Arist˛til, raó per la qual la influència de Procle es va realitzar de forma indirecta. D'altra banda, també els escrits de l'anomenat Pseudo-Dionisi, que tanta influència van exercir durant l'Edat Mitjana, són una imitació dels de Procle.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.