Jacques Maritain

S'ha produït un error en crear la miniatura: Fitxer inexistent

Filòsof i teòleg francès neoescolástico, i un dels tomistes més influents i coneguts del present segle. Va néixer a París, en el si d'una família de tradició protestant liberal. En els seus anys d'estudiant va conèixer a Raissa Oumançoff, amb la qual es va casar posteriorment i que va tenir una gran influència en la seva vida. Es va iniciar en els estudis de filosofia però, decebut pel cientisme fenomenista dels seus professors, va estar a punt de dedicar-se a la biologia.

La influència de Leon Bloy li va conduir a la conversió al catolicisme, religió que va abraçar juntament amb la seva dona.

Durant algun temps va defensar el socialisme revolucionari, però la condemna eclesiàstica d'aquest moviment el va apartar d'aquest.

A través de Peguy va tenir accés als cursos de Bergson que li van impressionar profundament. Per primera vegada va experimentar, segons ell, la comprensió de l'espiritual. Per a exposar l'essència del bergsonisme va escriure La filosofia bergsoniana en 1913, obra en la qual, no obstant això, es desmarca de moltes tesis de Bergson, ja que, des de 1908, i sota la influència d'un dominic, va orientar el seu pensament cap a l'estudi de Tomàs d'Aquino. En 1914 va accedir al lloc de professor de l'Institut Catòlic de París. Durant la guerra va escriure un Manual de filosofia. En 1920 va publicar Art i escolàstica, en 1922 Théonas, en 1922 Antimoderno. Aquestes obres, juntament amb Primacia de l'espiritual (1927) i La clarividència de Roma (1929), assenyalen la seva professió d'obediència a la jerarquia eclesiàstica. Durant aquesta època desenvolupa les seves tesis neotomistes fonamentals que, a través d'obres com a Reflexions sobre la intel·ligència (1924), Religió i cultura (1930) i Qüestions de consciència (1938), culminaran en la seva obra principal: Humanisme integral (1936), obra en la qual s'oposa a les formes de totalitarisme que estaven estenent-se per Europa, i en la qual fa una encesa defensa de la persona humana. Aquesta obra, juntament amb Distingir per a unir, o els graus del saber (1932), basada en el realisme i la teoria tomista de l'analogia, va ser la més influent, i en elles es manifesta un esperit combatiu la principal finalitat del qual és aconseguir que el tomisme sigui millor conegut i acceptat entre les filosofies contemporànies, i articular una societat basada en els valors cristians. No es tracta de fer dependre el poder polític del religiós, sinó de forjar una societat que aconsegueixi realitzar els ideals de l'humanisme integral.

En 1933 va ser professor a la universitat de Toronto, en 1941-42 en Princeton, i en 1942-44 a la Universitat de Colúmbia (Nova York). Durant aquest període va escriure fonamentalment sobre filosofia política i va publicar Dret de l'home i llei natural (1942), Cristianisme i democràcia (1943) i La filosofia a la ciutat (publicada en 1960). Durant la postguerra va ser ambaixador de França al Vaticà. De retorn a França, i després de la mort de la seva esposa, va entrar en un convent a Tolosa de Llenguadoc, ciutat en la qual va morir el 28 d'abril de 1973.