Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Leibniz-Clarke, polèmica EPIST.

Important polèmica suscitada entre Leibniz i Samuel Clarke, a què, de fet, pot considerar-se com a portaveu de Newton en l'enfrontament que mantenia l'esmentat autor amb Leibniz. Aquests autors, a banda de la controvèrsia que ja s'havia suscitat entre ells sobre la paternitat del càlcul infinitesimal, mantenien una oberta polèmica en molts altres aspectes, tals com: la natura de l'espai i del temps, la natura de «caràcter ocult» que Leibniz atribueix a la noció newtoniana d'atracció gravitatòria, i la crítica leibniziana de la noció d'espai «buit». A més d'aquestes discrepàncies científiques i filosòfiques, les seves desavinences s'estenien al terreny de la teologia natural, ja que Leibniz criticava a Newton per pensar que aquest autor considerava a Déu com corporal en haver declarat que l'espai i el temps absoluts són el sensorium Dei. Justament en aquest terreny de la teologia natural es va començar a situar la polèmica que va enfrontar a Leibniz amb Clarke, que defensava la física newtoniana i la química de Boyle, encara que, ja que la controvèrsia se centrava sobre els aspectes relacionats amb la natura de l'espai, el temps, l'atracció gravitatòria i el buit, l'interès de la polèmica deixa de ser fonamentalment teològic per convertir-se en metafísic i científic i situar-se al terreny de la fonamentació de la física.

Aquesta polèmica es va concretar en deu cartes intercanviades per aquests autors entre 1715 i 1716, any de la mort de Leibniz, que no va poder respondre a l'última missiva de Clarke, i van ser publicades per aquest un any després de la mort d'aquell. En aquesta correspondència es manifesta com Newton concebia l'espai i el temps com absoluts, independents dels cossos, anteriors a ells, uniformes i infinits (com si l'espai fos un infinit nombre de punts i el temps un infinit nombre d'instants). Considerava que els cossos estan en l'espai y en el temps, de forma que l'espai i el temps absoluts mateixos escapen a l'observació. Encara que Newton accepta la validesa d'aquesta relativitat galileana (que ens indica que hem de determinar la posició o el moviment d'un cos respecte d'algun punt de referència que considerem «fix»), això no impedeix que Newton afirmi que l'espai i el temps són absoluts i independents del moviment dels cossos. Newton també considerava a l'espai i al mateix temps absoluts com el sensorium Dei, elaborant amb això una analogia entre la forma en què Déu, que és omnipresent i etern (espai i temps), percep les coses en l'espai y el temps infinit, amb la forma en què l'ànima percep les imatges en el cervell.

Leibniz ataca aquestes tesis, defensades per Clarke, en la correspondència entre aquests autors. Respecte de la natura absoluta de l'espai i de la relativitat galileana, objectava que no és possible un sistema de referència absolut en el conjunt de l'univers. D'altra banda, considera que si l'espai i el temps infinits i absoluts són, com afirma Newton, propietats de Déu, d'aquí se segueix que hi ha parts i moments de Déu, ja que si l'espai absolut i infinit és l'omnipresència de Déu i el temps infinit és l'eternitat de Déu, llavors, tot quant existeix en l'espai y en el temps existiria en l'essència de la divinitat. D'aquesta manera, segons Leibniz, Newton concep Déu com si es tractés d'un cos, la qual cosa s'accentua en parlar d'un sensori. Però, a més de les conseqüències teològiques de les afirmacions newtonianes defensades per Clarke, se segueix també que, si existís l'espai real absolut (a banda de les relacions de posició entre les coses), el món, mantenint les mateixes relacions entre tots els cossos que el formen, podria ocupar un lloc diferent del que ocupa respecte de l'espai absolut, o existir a partir d'un moment diferent del que va començar a existir, la qual cosa contradiria el principi de raó suficient. Quina raó hi hauria perquè el món estigués aquí i no allí, si hi hagués un espai infinit absolut?, és a dir, quina raó hi hauria perquè tots els cossos del món, fins i tot si aquest fos també infinit, no estiguessin desplaçats respecte de la posició que ara ocupen en aquest hipotètic espai absolut, o respecte de l'instant present? Si tal desplaçament espacial o temporal existís, no seria observable, ja que nosaltres, com a observadors, ens desplaçaríem amb ell. No es tracta que no sigui observat -com deia Clarke-, sinó que és inobservable i, per tant, afirma Leibniz, és una afirmació sense cap mena de justificació. Si algú fes la pregunta, per què Déu no va crear el món mil anys abans?, perfectament legítima si s'admet l'existència d'un temps infinit absolut, no hi hauria resposta possible, ja que no hi ha raó suficient per la qual Déu hagués de crear el món en un instant i no en un altre, i això és així perquè, en absència de les coses, els instants serien indistingibles i, en virtut del principi dels indiscernibles o llei de Leibniz, se seguiria que, si són indistingibles, no són diferents, sinó el mateix. La idea d'un temps infinit compost d'instants és, doncs, una mera ficció de la imaginació. Ni l'espai ni el temps són extrínsecs a les coses, sinó que Leibniz els concep respectivament com l'ordre de coexistència i l'ordre de successió dels cossos.

D'aquesta manera, enfront de la concepció newtoniana d'un espai i temps absoluts, Leibniz defensa un espai i temps relacionals, dependents dels cossos: en absència d'aquests no hi ha espai ni temps. D'altra banda, en aquesta correspondència, Leibniz també ataca la noció de «atracció» gravitatòria com un concepte fictici, com una mera construcció fictícia per explicar un fet, però sense base real, màximament si es concep aquesta atracció actuant a distància i sense cap mitjà que permeti la seva acció. Davant la tesi defensada per Clarke segons la qual és el mateix espai absolut i «buit» el mig de l'acció de l'atracció gravitatòria, Leibniz replica que el «buit» no pot ser mitjà de cap acció, i que, per tant, la física newtoniana es recolza en una hipòtesi inventada. Newton mateix va prendre nota d'aquestes acusacions de Leibniz, i en la segona edició dels Principia va declarar que ell no inventava o construïa arbitràriament hipòtesi (hypotesis non fingo). No obstant això, Leibniz afirmava que les meres construccions matemàtiques i les dades de l'experiència no són suficients, sinó que és necessari recórrer a conceptes metafísics, ja que la legitimitat de la construcció d'hipòtesis descansa en l'exigència de que allò real ha de reduir-se a la pura racionalitat i, per tant, ha de derivar-se dels seus principis (raó suficient, indiscernibles, contradicció, identitat).

Encara que els desenvolupaments posteriors de la física es van recolzar sobre les tesis newtonianes, des d'una perspectiva contemporània, especialment a partir del desenvolupament de la teoria de la relativitat, s'ha reactualitzat la posició leibniziana, tant en la seva concepció relacional de l'espai i del temps, com en la seva crítica a la noció d'acció a distància que, en certa forma, sembla precursora de la noció de camp i de la fonamentació de la gravetat com resultat de la geometria del camp.

Hi ha una edició en castellà d'aquesta polèmica: La polèmica Leibniz Clarke, (edició d'Eloy Rada), Taurus, Madrid 1980. Vegi's també Albert Ribas, Biografía del vacío, Destino, Barcelona 1997.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.