Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

neoplatonisme HIST.

Conjunt de doctrines i escoles de renovació del pensament de Plató interpretat especialment des d’una perspectiva religiosa. Els inicis d’aquest moviment es troben ja en algunes de les concepcions platòniques desenvolupades pels immediats successors de Plató, Espeusip (que identifica la idea de amb l’U) i Xenòcrates (que considerava les idees com números), però realment es va començar a gestar en el pensament del platonisme mig, i especialment a partir d'Ammoni Saccas (S. II), alhora que es va barrejar amb influències neopitagòriques i amb les procedents del pensament de Filó d’Alexandria. Del platonisme mitjà va adoptar la interpretació de les idees platòniques com a arquetips continguts a la ment divina, del neopitagorisme va adoptar la doctrina dels nombres i la seva procedència de l’U, mentre que de Filó va adoptar la seva doctrina del logos (8`(@H) i la introducció d’ens intermedis entre Déu i el món. El neoplatonisme també manifesta influències d’alguns aspectes de l’aristotelisme i de l’estoïcisme. El conjunt d’aquest moviment ha d’entendre’s en el marc del sincretisme religiós dels primers segles de la nostra era, raó per la qual també es troben en ell elements procedents de diverses creences religioses.


PlotíNo obstant això, es deu fonamentalment a Plotí la gran síntesi neoplatònica, que va elaborar un vast sistema que va originar la darrera gran escola de pensament filosòfic pagà de l’antiguitat. Per això, el terme neoplatonisme s’usa generalment per designar el sistema de Plotí i els seus deixebles. (En l’article dedicat a Plotí es fa una exposició de la seva doctrina, per la qual cosa aquí ens limitem a donar unes característiques de les tesis neoplatòniques més generals).

En general, el pensament neoplatònic es presenta com una forma de redescobrir les veritats fonamentals de l’autentica filosofia que, en quant que és concebuda com a recerca de la veritat, s’identifica amb un mode de vida i amb l’autentica religió. El camí d’aquest descobriment s’efectua a través d’un procés de introspecció en el que s’interpreta la teoria platònica de les idees i la idea de bé des d'una perspectiva religiosa. Així, seguint els passos dels platònics de l'Acadèmia Mitja, els neoplatònics van identificar el Bé o l'U amb Déu, i van considerar les idees no com una realitat externa al món físic, sinó com els arquetips de la «ment» divina. Ja que, segons Plató, el coneixement suposa l’aprehensió de les idees, des de la perspectiva neoplatònica que considera les esmentades idees com a arquetips divins, el coneixement serà una mena de coneixement en Déu. No obstant això, això no ens permet el coneixement de la divinitat en si mateixa que, d’aquesta manera, apareix com incognoscible i inefable. Això és així perquè Déu, en la mesura que és Absolut, manca de tota determinació particular. Aquesta tesi influirà decisivament en la mística i en la teologia posterior, especialment en l’anomenada teologia negativa (veure text).

Les tres hipòstasis divines

Segons la concepció cosmologicoreligiosa neoplatònica, el conjunt d’allò existent procedeix de Déu, que al seu torn origina les hipòstasis divines. La primera és l'U o Primer, en el qual encara no hi ha cap divisió -com en el cas de l'U del diàleg Parmènides Platònic, o com el Bé de la també platònica República; d’aquest U procedeix la segona hipòstasi: el Nous o Intel·lecte. Al seu torn, l'Ànima del món és la tercera hipòstasi que procedeix del Nous i engendra les diverses ànimes individuals, en un ple i continu procés de degradació. (Aquestes tres hipòstasis divines seran interpretades pel cristianisme com la Trinitat divina). A diferència del creacionisme jueu i cristià, aquest procés de generació de tot el que existeix és entès com emanació. D’aquesta manera, mentre el creacionisme considera Déu com absolutament transcendent i separat d’allò que s’ha creat, l'emanatisme neoplatònic manté el continu entre l'U i la matèria informe, en una jerarquia d’éssers que formen aquesta gradació sense salts, una gran cadena del ser. Per això, s’ha dit alguns alguna vegada que el neoplatonisme és una forma de panteisme.

D’altra banda, l’home, entitat dual composta de cos i ànima, mitjançant el replegament d’aquesta sobre si mateixa, pot acostar-se a la divinitat. Així, a través d’un procés d’interiorització o introspecció, l’home pot aconseguir l’èxtasi místic que l’uneix a Déu. En aquest procés ascendent hi ha quatre graus de perfecció:

A més de Plotí i del seu deixeble Porfiri (editor de les Ennèades, del seu mestre), el moviment neoplatònic va tenir nombrosos i importants representants fins al segle V , i solen distingir-se al seu si diverses escoles. D’entre elles, destaquem:

Posteriorment, el neoplatonisme va continuar exercint la seva influència a través de diversos autors cristians, especialment per mitjà de Sant Agustí, i del Pseudo Dionisi Areopagita (qui al seu torn va influir decisivament en Escoto Eríugena), que van marcar de forma molt important la filosofia medieval, tant la cristiana com la musulmana i la jueva, sent molt important la seva influència sobre Avicenna, Avicebró.

Durant el Renaixement, i a causa de la gran influència exercida pel neoplatonisme, la filosofia de Plató va ser interpretada molts cops a través d’aquest corrent, de forma que molts autors «platònics» renaixentistes van ser, en realitat, neoplatònics. És el cas del Mestre Eckhart, de Nicolau de Cusa, de Giordano Bruno i de Marsili Ficino. Ja més recentment, també poden rastrejar-se les seves influències en autors com Schleiermacher, Schelling, Bergson i, en general, sobre diversos filòsofs intuïcionistes.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.