Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ment GEN./ PSICOL.

(del llatí mens) Terme que sovint ha estat utilitzat com a sinònim d’ànima, esperit, intel·lecte o psique (RLPZ;), encara que mai com un sinònim absolut, ja que la ment més aviat ha tendit a ser entesa com aquella «part» o facultat d’aquestes altres entitats, la característica principal de la qual és la d’actuar com a agent intel·lectual. En qualsevol cas, la mateixa ambigüitat que presenta el terme «ment» (igual que els termes que s’han considerat com els seus sinònims), ja ens indica que no és una noció plenament elaborada. En general, entesa com l’hem caracteritzat, la ment s’oposa a la matèria i, més específicament, al cos. Però definir la ment (o allò mental) com oposat a matèria (o material) o a cos (o corporal), a banda dels problemes que planteja (ja que prèviament hauria de definir-se què s’entén per matèria i per cos), pressuposa acceptar un dualisme psicofísic, tesi que, si bé va ser clarament dominant fins al segle XVIII, i encara que actualment encara té els seus defensors, ha anat perdent adeptes. (Veure «mental», on  es fa una referència a l’aparició d’aquesta noció a partir dels segles XVI i XVII, i una breu exposició d’algunes teories actuals).

La noció de ment, entesa com oposada a cos, sorgeix dins una concepció substancialista per donar un «suport» a processos o estats com els del pensament, sensacions, desitjos, afectes i emocions. És a dir, sorgeix quan es considera que les activitats tals com pensar, percebre, desitjar, imaginar o recordar són, d’una banda, completament diferents de les activitats materials i, d’altra banda, són manifestació d’una entitat (la ment) que no pot entendre’s com a material i que, per tant, no té massa, ni pes, ni és localitzable en l’espai (encara que si per ment s’entén el «sentit intern» de Kant, sí que està sotmesa a la forma del temps). En canvi, en la mesura que les concepcions materialistes han anat guanyat terreny, o bé s’han considerat els estats mentals com a meres produccions de la matèria, o bé s’ha obviat el terme declarant-lo sense sentit, com ho han fet els corrents conductistes en psicologia, que prescindeixen d’allò mental per referir-se només a la conducta, o els corrents de l’anomenada teoria de la identitat com a tipus o del materialisme eliminatiu. En quant que la ment es concep només com un conjunt de funcions o activitats cerebrals i del sistema nerviós, s’adopta un monisme psicofísic que considerarà que pensar, sentir, imaginar, desitjar, etc., són processos i activitats cerebrals o procedents del sistema nerviós en el seu conjunt. Al seu torn, tant el dualisme psicofísic, el paral·lelisme psicofísic o el monisme psicofísic han adoptat diferents formulacions al llarg de la història del pensament, de forma que ni tot dualisme psicofísic és espiritualista, encara que sostingui que la ment posseeix una existència independent del cervell, ni tot monisme psicofísic és materialista (veure relació ment/cos). Actualment, a més del tractament filosòfic d’aquesta qüestió, diferents ciències estan interessades en el tema, especialment la biopsicologia, la ciència cognitiva, la intel·ligència artificial i la neurofisiologia.

En general, la tesi que actualment tendeix a imposar-se és la de considerar que les característiques generalment atribuïdes a la ment, és a dir: la consciència, la intencionalitat, la subjectivitat i la causació mental (la capacitat que la ment pugui actuar sobre el cos) són totes elles explicables a partir de l’activitat del conjunt del sistema nerviós i, especialment, del cervell. Així, encara que es continua usant el terme ment, la relació d’aquesta amb el cervell no ha de causar més estranyesa que la que s’estableix entre moviment i cos, o entre digestió i estómac, per exemple, ja que el problema sorgeix quan es cosifica una propietat, un estat, una activitat o un procés i es dota d'existència independent.

Per a més informació sobre les posicions actuals sobre la filosofia de la ment, veure mental.

 


 
Bibliografia
 

termes relacionats amb ment / mental


Enllaços a Internet:

http://usuarios.lycos.es/Reflexiones/Argumentos/Mind.htm

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.