Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

neorealisme HIST.

Terme que designa un corrent filosòfic d'origen anglosaxó que es va iniciar al principi del segle XX i es va centrar en la gnoseologia.

Es va iniciar a Anglaterra amb la publicació del llibre de G.E. Moore Refutació de l'idealisme, i va ser ràpidament acceptada per B. Russell, S. Alexander, Lloyd Morgan, C.D. Broad i A. N. Whitehead. (En cert sentit, encara que sense connexió directa amb els autors neorealistes anglosaxons, també es considera a N. Hartmann com pertanyent al neorealisme). Però si bé va sorgir com a crítica a l'idealisme gnoseol˛gic, i en especial en contra del neohegelianisme de Bradley i Mc Taggart, va tenir els seu major desenvolupament als Estats Units, on va ser defensat per W. P. Montague, i els col·laboradors de la revista «The New Realism» (W.T. Rarwin, R.B. Perry, E.G. Spaulding), conjuntament amb els psicòlegs E.B. Holt i W.B. Pitkin. Aquest conjunt d'autors va formar un equip de treball per elaborar una filosofia que compartís unes tesis comunes, a fi de crear una base més objectiva de la reflexió. El seu punt de partida va ser la crítica de les tesis de l'idealisme gnoseol˛gic, que sustentava la reducció de l'objecte del coneixement a un mode de ser del subjecte cognoscent. Aquesta tesi idealista, encara que amb marcades diferències, era acceptada tant pels corrents derivats de l'idealisme romàntic, com pels diversos espiritualismes, així com pels neokantians i els neohegelians. Davant ella, els neorealistes, malgrat alguns punts de discrepància entre ells, consideraven que la relació que s'estableix entre el subjecte cognoscent i l'objecte del coneixement no modifica en res la natura d'aquest, sinó que és una relació externa i, per tant, no hi ha dependència real de l'objecte del coneixement respecte del subjecte. D'aquesta manera, afirmaven que ni totes les entitats són mentals, ni són dependents de si són o no conegudes. No obstant això, no van aconseguir establir unes tesis comunes sobre l'estatus dels objectes mentals i les seves relacions amb les entitats físiques. També professaven una marcada tendència cap a l'empirisme (tot el coneixement parteix de l'experiència i està limitat per ella) i cap al naturalisme (tendència a considerar com a únic mode de ser, inclosa la consciència, el de les realitats naturals).

Posteriorment, va sorgir en els Estats Units una crítica al neorealisme coneguda com realisme crític que va tenir el seu manifest fundacional en el text titulat Assajos de realisme crític, escrit per A.O. Lovejoy, D. Drake, J.B. Pratt, A.K. Rogers, J. Santayana, R.W. Sellars i C.A. Strong. El realisme crític no accepta la idea del neorealisme que allò que s'ha percebut forma part del món físic i sosté que, a més del món físic real, existeix també el món de la percepció. No obstant això, la manera d'interpretar quina classe d'entitat correspon a les dades sensorials difereix segons els diversos autors. En qualsevol cas, no ha de confondre's el realisme crític de Lovejoy, Santayana, Sellars, etc., amb el corrent conegut de vegades amb el mateix nom que es refereix al pensament kantiÓ.

D'altra banda, Popper va anomenar realisme crític a la seva interpretació realista de la ciència i de les teories científiques, encara que generalment prefereix la denominació de racionalisme crític. Segons aquesta interpretació les teories científiques no són només instruments útils, sinó també, i sobretot, conjectures sobre la realitat.
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.