nomos GEN.

(del grec <`:@H, nomos, que originàriament es relacionava amb németai, quelcom que és repartit o distribuït equitativament, i que pressuposa un subjecte que reparteix o distribueix) Primitivament, significava repartiment equitatiu. Posteriorment, aquest terme va venir a significar llei, usos, costums o normes, dispensades a partir d'alguna entitat (que pot ser cada poble, l'estat o els déus) que les legitima o els confereix sentit.

La reflexió sobre l'origen i el fonament de les lleis i normes es va iniciar ja des dels orígens de la filosofia grega. Per a HerÓclit, per exemple, que acceptava una única font dispensadora de sentit (el logos), els nomoi procedeixen d'una única llei eterna. Però en l'època dels sofistes, la noció de nomos es va oposar contundentement a la de physis (NbF4H), com allò artificial a allò natural, o com el que és fruit d'una mera convenció al que és necessari. El significat d'artificialitat aplicat al terme nomos el trobem ja en EmpŔdocles i Dem˛crit, per a qui les qualitats sensibles existeixen només en el nomos. Però per als sofistes, especialment Antifont, Hipies i G˛rgies, aquest terme no designa simplement allò artificial, sinó les lleis, els costums i les normes. De manera que l'oposició entre nomos i physis ja no és la mera oposició general entre allò artificial i allò natural, com en Demòcrit o EmpŔdocles, sinó que es refereix a l'oposició entre el que és per convenció, en l'esfera d'all˛ polÝtic, d'all˛ social i d'all˛ legal, i el que Ús pr˛piament natural. Per <`:@H (nomos)entenien fonamentalment:

a) els usos i costums basats en creences tradicionals i convencionals sobre el que és just, i

b) les lleis aprovades, que eleven aquells usos i costums a la categoria d'obligacions, vigilades per l'autoritat de l'Estat. D'aquesta manera, assenyalaven que l'origen i el fonament de tota llei no era més que una sèrie de costums o usos originats per mera convenció, o per la conveniència de grups socials que s'havien imposat sobre els altres. (Concepció que enllaçava amb la del contracte social com a origen de la societat).

Per als sofistes esmentats, i especialment per a TrasÝmac, Calicles i Antifont, el nomos tiranitza l'home i, molts cops, l'obliga a actuar contra la natura (contra la physis), dels altres homes i contra la pròpia natura. Al nomos o lleis convencionals oposen l'únic dret vertader, el que té com a fonament la pròpia natura. No obstant això, no tots els sofistes estaven en contra de l'acceptació i legitimació del nomos perquè ProtÓgores i Crities, per exemple, sustentaven una concepció del progrés de la humanitat basada en la necessitat de les lleis per treure a la humanitat primitiva de la barbàrie i convertir-la en civilitzada.

S˛crates i Platˇ, en canvi, tornen a considerar l'existència d'una fonamentació de les lleis, més enllà de la mera convenció. Plató considera que, si bé és cert que les lleis són producte de la ment humana, també la mateixa physis, en tant que producte del demiŘrg diví, té el seu fonament en un «dispensador» i, per tant, continua tenint caràcter de nomos. A partir d'Arist˛til es torna a considerar la diferència entre el dret d'origen natural i el dret positiu o instituït per l'home, i s'assenyala que aquest no ha d'atemptar contra aquell. Posteriorment la tradició iusnaturalista insistirà en el fonament natural de les lleis.
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.