Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

personalisme HIST.

Inicialment aquest terme va ser creat per Schleiermacher per oposar-se al panteisme i emfatitzar la creença en un DÚu personal. Actualment designa un ampli corrent de pensament caracteritzada, en general, per donar una primacia al valor, la llibertat i l'autonomia de la persona per sobre de qualsevol altra realitat. És a dir, que concep la persona com el principi ontol˛gic des del que ha de ser explicada la realitat, i a la que aquesta ha de referir-se. En aquest últim sentit el dit terme va ser utilitzat per primera vegada per C. Renouvier a la seva obra El personalisme (1903), i a ell es remet l'origen del personalisme. No obstant això, no pot donar-se una definició o una caracterització unívoca d'aquest corrent, ja que el punt de partida és molt ampli i difús, i també ho són les diverses orientacions que reclamen aquesta denominació. Malgrat això, poden distingir-se dos corrents diferenciats en el personalisme modern:

a) la del personalisme americà, defensada per autors com J. Royce, B.P. Bowner, A.C. Knudson, M.W. Calkins i que tenia com a òrgan d'expressió la revista Personalism editada per R.T. Flewelling, i

b) la del personalisme europeu, principalment francès, que s'inspira en corrents espiritualistes i en l'existencialisme d'arrel kierkegaardiana, i recull la influència d'autors com Bergson, Blondel, Maritain, Marcel i Berdiaev.

Mentre el personalisme americà estava vinculat a corrents idealistes i neohegelians, el personalisme europeu era aliè a aquestes influències i es vinculava directament a l'antropologia cristiana. En aquest sentit E. Mounier sostenia que la creixent desvinculació entre el pensament occidental i el cristianisme -influït pel paganisme de l'antiguitat i per la ciència moderna-, ha estat el gran enemic de la noció de persona, i aquesta influència s'ha perpetuat a través del racionalisme, de l'idealisme, del positivisme i del marxisme (veure text).

El personalisme francès, el màxim exponent del qual és l'esmentat E. Mounier, cofundador -junt amb Jean Lacroix- de la revista Esprit, es va vertebrar al voltant d'aquesta publicació, que va tenir gran influència abans de la Segona Guerra Mundial i uns anys després (només va deixar de publicar-se durant l'ocupació de França pels alemanys). El moviment personalista francès va sorgir com a reacció a la crisi política i econòmica dels anys trenta, i es va oposar tant al capitalisme salvatge i sense valors, com al comunisme marxista i als feixismes (veure text). Les característiques fonamentals d'aquest personalisme són:

a) Oposició a tota mena de materialisme, ja que els personalistes sostenen la total irreductibilitat de la persona a fenòmens psicofísics materials encara que, en contra també de determinades formes d'espiritualisme, defensen que la persona no és només esperit, sinó que també és cos (veure text).

b) Definició de la persona com «ser espiritual constituït com a tal per una forma de subsistència i d'independència en el seu ser, que manté aquesta subsistència mitjançant la seva adhesió a una jerarquia de valors lliurement adoptats, assimilats i viscuts en un compromís responsable i en una constant conversió; unifica així tota la seva activitat en la llibertat i desenvolupa, a més a més, a impulsos d'actes creadors, la singularitat de la seva vocació.» (Veure text).

c) Oposició a la hipostització del pensament (com en les filosofies idealistes, de Platˇ a Hegel), ja que aquest no pot entendre's separat de les persones.

d) En la tradició del terme, tal com va ser formulat per Schleiermacher, manté l'oposició al panteisme, i proclama la impossibilitat de reduir la persona al tot.

e) Assumeix l'antropologia cristiana: concep Déu com ser personal; a l'home com ser creat a imatge i semblança de Déu i, per tant, amb un valor absolut. Per això, el personalisme sustenta que la relació interpersonal ha de basar-se en l'amor al proïsme, ja que l'altre mai és un mitjÓ, sinó que és sempre un fi en si mateix.

A mÚs de la gran importÓncia que va tenir a França, el personalisme europeu es va desenvolupar també a Espanya i a Itàlia. Posteriorment ha tingut un important desenvolupament a Sudamèrica, amb autors com Helder Cambra i Paulo Fregiré.
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.