hermenèutica GEN.

(del grec ©D:0<,4", hermeneia, traducció, explicació, expressió o interpretació que permet la comprensió) En general significa, doncs, l'art de la interpretació d'un text, és a dir, la possibilitat de referir un signe al seu designat per adquirir la comprensiˇ. De vegades s'ha identificat amb l'exegesi, o amb la reflexió metodològica sobre la interpretació. Actualment, aquest terme designa una teoria filosòfica general de la interpretació.

En el Polític de Platˇ (260d), l'adjectiu hermeneutiké es refereix a la tècnica d'interpretació dels oracles o els signes divins ocults, però en Arist˛til perd aquest sentit d'interpretació del sagrat. En Peri hermeneias (Sobre la interpretació), Aristòtil analitza la relació entre els signes lingüístics i els pensaments, i la relació dels pensaments amb les coses. Per a ell, com per a la tradició aristotèlica posterior, l'hermenèutica tracta de les proposicions enunciatives i dels principis de l'expressió discursiva. També per a Boeci l'hermenèutica o interpretació designava la referència del signe al seu designat, i és una acció que es dóna en l'Ónima. Però mentre la relació entre el signe lingüístic i el concepte és una relació arbitrària, la relació que es dóna entre el concepte i l'objecte, és necessària i universal. Per la seva banda, els estoics van inaugurar una hermenèutica alĚleg˛rica per permetre la interpretació dels continguts racionals amagats en els mites.

Per la influència del pensament religiós, especialment del jueu i cristià, durant molt temps l'hermenèutica s'ha associat a les tècniques i mètodes d'interpretació dels textos bíblics. Aquest serà encara el sentit d'aquest terme en l'època moderna: com a exegesi o interpretació dels textos sagrats que, o ben és exegesi literal (que atén a l'anàlisi lingüístic del text en qüestió), o bé exegesi simbòlica (que atén a unes suposades significacions i realitats més enllà de la literalitat del text). No obstant això, ja en els segles XVI i XVII, a més d'una hermenèutica teològica, que interpreta els textos sagrats, apareixen distintes hermenèutiques: una hermenèutica profana, orientada a la interpretació dels textos clàssics llatins i grecs, una hermenèutica jurídica, i una hermenèutica històrica.


Amb Schleiermacher l'hermenèutica comença a cobrar plena rellevància filosòfica, i comença a aparèixer com una teoria general de la interpretació i la comprensió. En els seus estudis teològics i neotestamentaris postula la necessitat de no limitar la interpretació a l'aspecte filològic extern. Les dades històriques i filològics són només el punt de partida de la comprensió i de la interpretació, a la que no considera en funció del seu objecte, sinó a partir del subjecte que interroga. Amb això s'acosta a l'enfocament transcendental kantiÓ i opera un gir copernicà en l'hermenèutica, que entendrà fonamentalment com una reconstrucció de la gènesi del text, en la qual l'intèrpret o subjecte que interroga ha d'identificar-se amb l'autor. Al seu torn, la interpretació no es pot limitar al simple enteniment de textos, sinó que és la comprensió del tot. Aquesta versió subjectivista i psicologista de l'hermenèutica influirà sobre Dilthey i el corrent historicista, que inicien l'hermenèutica filosòfica del segle XX. Per a Dilthey,també les dades textuals, allò històric i allò biogràfic són previs al procés d'acostament a una realitat que es vol comprendre, i per comprendre és necessari articular les dades en una unitat de sentit. D'aquesta manera, l'hermenèutica apareix com el mŔtode de les ciŔncies de l'esperit, i és la contrafigura del mètode de l'explicació propi de la ciŔncies de la natura. Dilthey concep la interpretació com a comprensió que es fonamenta en la consciència històrica i permet entendre millor un autor, una obra o una època i, al seu torn, concep la comprensió com un procés que es dirigeix cap a les objectivacions de la vida, que es manifesten com a signes d'un procés vital o de vivŔncies de l'esperit. Tals vivències, en quant que són objectivacions de la vida o esperit objectiu, sˇn pr˛piament objectes de ciŔncia. Per˛, encara que en ell l'hermenŔutica adquireixi un carÓcter mÚs objectiu, segueix l'orientaciˇ psicologista de Schleiermacher, en quant que afirma que l'Erlebnis (el sentiment viscut) és, alhora, el punt de partida i d'arribada de tota comprensió, que és pròpiament l'intent de reconstruir en la meva pròpia Erlebnis l'Erlebnis d'un altre.


Amb Heidegger l'hermenèutica es relaciona directament amb l'ontologia de l'existència. La comprensió és entesa com una estructura fonamental del ser humà, és un existencial del Dasein. Ja no es tracta de la mera comprensió d'un text en el seu context, sinó que en la comprensió ja va involucrada la pròpia autocomprensió, que apareix per mitjà del llenguatge. Així, l'hermenèutica no és una forma particular de coneixement, sinó el que fa possible qualsevol forma de coneixement. Aquesta identificació entre hermenèutica i ontologia es fa patent en quant que s'aborda la qüestió del sentit del ser a partir de la comprensió del ser del Dasein. L'home, en quant obert al ser, és l'intèrpret privilegiat del ser. D'aquesta manera, la filosofia, entesa com a ontologia fenomenològica, ha de basar-se en una hermenèutica del Dasein. Per això, la comprensió no és un simple procés cognoscitiu sinó que, primer que res, és un mode de ser. En aquest procés apareix el cercle hermenèutic, que caracteritza la comprensió com una estructura d'anticipació que mostra el caràcter del «previ» o de la precomprensió: tota interpretació que hagi d'ocasionar comprensió ha d'haver comprès ja el que tracti d'interpretar. Però aquest cercle no és un cercle viciós, sinó un cercle obert que mostra aquella identificació entre hermenèutica i ontologia (veure text).

 

Gadamer, a la seva obra fonamental, Veritat i mètode, desenvolupa les línies obertes per Heidegger cap a la plena relació entre l'hermenèutica i el llenguatge, i estudia el procés del cercle hermenèutic des d'una rehabilitació de les nocions de prejudici i de tradició (veure text).

Però la comprensió, a diferència del que havia sustentat Schleiermacher, no ha de pretendre que l'intèrpret ocupi el lloc de l'autor, sinó que ha d'entendre's com una fusió d'horitzons històrics (veure text). En l'última part de l'obra esmentada, Gadamer opera un ple gir ontològic en identificar l'ésser amb el llenguatge: «l'ésser que pot arribar a ser comprès és el llenguatge» (veure text).

Per a Paul Ricoeur, que junt amb Gadamer és un dels autors més rellevants en l'hermenèutica contemporÓnia, l'objectiu que aquesta disciplina ha de perseguir és la d'identificar l'ésser del jo. D'un jo que no pot reduir-se a ser simplement el subjecte del coneixement, sinó que està obert a moltes altres experiències. Però la reflexió no proporciona mai una intu´ciˇ del jo. De fet, el cogito és una afirmació buida, que només pot trobar-se en les seves objectivacions. Però aquestes han de ser interpretades, i en el procés de la interpretació es mostra que el jo que s'objectiva està mediatitzat per signes i sÝmbols. La mateixa identitat del jo és dependent de la interpretació dels dits signes i símbols, perquè la funció simbòlica és condició de possibilitat del jo. No obstant això, no hi ha una única hermenèutica possible, sinó diverses estratègies distintes.

Per això Ricoeur, que elabora la seva teoria en diàleg continu amb el estructuralisme, amb el personalisme, amb la lingüística i amb la semi˛tica, intentarà unir aquestes distintes estratègies. D'entre elles destaca la iniciada pels que el mateix Ricoeur anomena els mestres de la sospita (Marx, Nietzsche i Freud), que han assenyalat el caràcter amagat i disfressat amb el que es presenta una falsa realitat que ha tergiversat el sentit, i han mostrat que la veritat apareix invertida o disfressada. Marx va mostrar el caràcter invertit de la ideologia. Nietzsche -que és un dels principals inspiradors de l'hermenèutica contemporània en assenyalar que no hi ha fets, sinó interpretacions-, mostrava la inversió dels valors. Freud, en inaugurar un procediment d'interpretació dels somnis i, en general, del psiquisme que es redueix a «disfresses» de pulsions inconscients reprimides, ofereix un model fonamental per a l'hermenèutica de Ricoeur. Però hi ha altres hermenèutiques possibles, que intenten revelar directament el sentit, i Ricoeur intentarà fondre aquestes diferents hermenèutiques. En qualsevol cas, l'hermenèutica mostra, segons Ricoeur, que la pèrdua de les il·lusions de la consciència és la condició de tota vertadera reapropiació del subjecte.

D'altra banda, des dels defensors de la teoria crítica, Habermas i K.O. Apel, especialment, s'ha desenvolupat una hermenèutica lligada a la crítica de les ideologies. En concret, Habermas descobreix una relació entre coneixement i interès, i elabora una crítica a la ingènua i mistificadora metodologia positivista. A més a més, han aparegut teories hermenèutiques des d'altres enfocaments, de manera que segueix desenvolupant-se una hermenèutica teol˛gica, amb autors com K. Barth, R. Bultmann, E. Fuchs o G. Ebeling; una hermenèutica de la història, amb W. Pannenberg o una hermenèutica jurídica, amb E. Betti. Des de les anomenades filosofies de la postmodernitat, crítiques amb tot intent de considerar l'epistemologia com fonamentadora, s'ha interpretat l'hermenèutica com substitutòria de l'esmentada epistemologia. Així, Richard Rorty afirma que «les hermenèutica és una expressió d'esperança que l'espai cultural deixat per l'abandó de l'epistemologia no arribi a omplir-se», amb la qual cosa, a més de reforçar la seva concepció contrària als intents de fonamentació, s'aparta també de la tradició hermenèutica d'autors com Apel o Habermas.

Bibliografia
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.