Hermenèutica
De Wikisofia
(del grec ἑρμηνεια, hermeneia,traducció, explicació, expressió o interpretació que permet la comprensió)
En general significa, doncs, l'art de la interpretació d'un text, és a dir, la possibilitat de referir un signe al seu designat per a adquirir la comprensió. De vegades s'ha identificat amb l'exègesi, o amb la reflexió metodològica sobre la interpretació. Actualment, aquest terme designa una teoria filosòfica general de la interpretació.
En el Polític de Plató (260d), l'adjectiu hermeneutiké es refereix a la tècnica d'interpretació dels oracles o els signes divins ocults, però en Aristòtil perd aquest sentit d'interpretació del sagrat. En Peri hermeneias (Sobre la interpretació), Aristòtil analitza la relació entre els signes lingüístics i els pensaments, i la relació dels pensaments amb les coses. Per a ell, com per a la tradició aristotèlica posterior, l'hermenèutica tracta de les proposicions enunciatives i dels principis de l'expressió discursiva. També per a Boeci l'hermenèutica o interpretació designava la referència del signe al seu designat, i és una acció que es dóna en l'ànima. Però mentre la relació entre el signe lingüístic i el concepte és una relació arbitrària, la relació que es dóna entre el concepte i l'objecte, és necessària i universal. Per part seva, els estoics van inaugurar una hermenèutica al·legòrica per a permetre la interpretació dels continguts racionals amagats en els mites.
Per la influència del pensament religiós, especialment del jueu i cristià, durant molt temps l'hermenèutica s'ha associat a les tècniques i mètodes d'interpretació dels textos bíblics. Aquest serà encara el sentit d'aquest terme en l'època moderna: com a exègesi o interpretació dels textos sagrats que, o bé és exègesi literal (que atén a l'anàlisi lingüística del text en qüestió), o bé exègesi simbòlica (que atén a unes suposades significacions i realitats més enllà de la literalitat del text). No obstant això, ja als segles XVI i XVII, a més d'una hermenèutica teològica, que interpreta els textos sagrats, apareixen diferents hermenèutiques: una hermenèutica profana, orientada a la interpretació dels textos clàssics llatins i grecs, una hermenèutica jurídica, i una hermenèutica històrica.
Amb Schleiermacher l'hermenèutica comença a cobrar plena rellevància filosòfica, i comença a aparèixer com una teoria general de la interpretació i la comprensió. En els seus estudis teològics i neotestamentarios postula la necessitat de no limitar la interpretació a l'aspecte filològic extern. Les dades històriques i filològics són només el punt de partida de la comprensió i de la interpretació, a la qual no considera en funció del seu objecte, sinó a partir del subjecte que interroga. Amb això s'acosta a l'enfocament transcendental kantià i opera un gir copernicà en l'hermenèutica, que entendrà fonamentalment com una reconstrucció de la gènesi del text, en la qual l'intèrpret o subjecte que interroga s'ha d'identificar amb l'autor. Al seu torn, la interpretació no es pot limitar al mer enteniment de textos, sinó que és la comprensió del tot. Aquesta versió subjectivista i psicologista de l'hermenèutica influirà sobre Dilthey i el corrent historicista, que inicien l'hermenèutica filosòfica del segle XX. Per Dilthey, també les dades textuals, l'històric i el biogràfic són previs al procés d'acostament a una realitat que es vol comprendre, i per a comprendre és necessari articular les dades en una unitat de sentit. D'aquesta manera, l'hermenèutica apareix com el mètode de les ciències de l'esperit, i és la contrafigura del mètode de l'explicació propi de les ciències de la naturalesa. Dilthey concep la interpretació com a comprensió que es fonamenta en la consciència històrica i permet entendre millor un autor, una obra o una època i, al seu torn, concep la comprensió com un procés que es dirigeix cap a les objectivacions de la vida, que es manifesten com a signes d'un procés vital o de vivències de l'esperit. Tals vivències, en tant que són objectivacions de la vida o esperit objectiu, són pròpiament objectes de ciència. Però, encara que en ell l'hermenèutica adquireixi un caràcter més objectiu, segueix l'orientació psicologista de Schleiermacher, en tant que afirma que l'Erlebnis (el sentiment viscut) és, alhora, el punt de partida i d'arribada de tota comprensió, que és pròpiament l'intent de reconstruir en la meva pròpia Erlebnis la Erlebnis d'un altre.
Amb Heidegger l'hermenèutica es relaciona directament amb l'ontologia de l'existència. La comprensió és entesa com una estructura fonamental de l'ésser humà, és un existencial del Dasein. Ja no es tracta de la mera comprensió d'un text en el seu context, sinó que en la comprensió ja va involucrada el mateix acte-comprensió, que apareix per mitjà del llenguatge. Així, l'hermenèutica no és una forma particular de coneixement, sinó el que fa possible qualsevol forma de coneixement. Aquesta identificació entre hermenèutica i ontologia es fa palesa en tant que s'aborda la qüestió del sentit de l'ésser a partir de la comprensió del ser del Dasein. L'home, quan obert a l'ésser, és l'intèrpret privilegiat de l'ésser. D'aquesta manera, la filosofia, entesa com a ontologia fenomenològica, ha de basar-se en una hermenèutica del Dasein. Per això, la comprensió no és un simple procés cognoscitiu sinó que, abans de res, és una manera de ser. En aquest procés apareix el cercle hermenèutic, que caracteritza la comprensió com una estructura d'anticipació que mostra el caràcter del «previ» o de la precomprensió: tota interpretació que hagi d'implicar comprensió ha d'haver comprès ja el que tracti d'interpretar. Però aquest cercle no és un cercle viciós, sinó un cercle obert que mostra aquella identificació entre hermenèutica i ontologia (veg. text).
Gadamer, en la seva obra fonamental, Veritat i mètode, desenvolupa les línies obertes per Heidegger cap a la plena relació entre l'hermenèutica i el llenguatge, i estudia el procés del cercle hermenèutic des d'una rehabilitació de les nocions de prejudici i de tradició (veg. text). Però la comprensió, a diferència del que havia sustentat Schleiermacher, no ha de pretendre que l'intèrpret ocupi el lloc de l'autor, sinó que ha d'entendre's com una fusió d'horitzons històrics (veg. text). En l'última part de l'obra esmentada, Gadamer opera un ple gir ontològic en identificar l'ésser amb el llenguatge: «l'ésser que pot arribar a ser comprès és el llenguatge» (veg. text).
Per a Paul Ricoeur, que juntament amb Gadamer és un dels autors més rellevants en l'hermenèutica contemporània, l'objectiu que aquesta disciplina ha de perseguir és el d'identificar l'ésser del jo. D'un jo que no pot reduir-se a ser simplement el subjecte del coneixement, sinó que està obert a moltes altres experiències. Però la reflexió no proporciona mai una intuïció del jo. De fet, el cogito és una afirmació buida, que només pot trobar-se en les seves objectivacions. Però aquestes han de ser interpretades, i en el procés de la interpretació es mostra que el jo que s'objectiva està mediatitzat per signes i símbols. La mateixa identitat del jo és dependent de la interpretació d'aquests signes i símbols, perquè la funció simbòlica és condició de possibilitat del jo. No obstant això, no hi ha una única hermenèutica possible, sinó diverses estratègies diferents.
Per això Ricoeur, que elabora la seva teoria en diàleg continu amb l'estructuralisme, amb el personalisme, amb la lingüística i amb la semiòtica, intentarà conjuminar aquestes diferents estratègies. D'entre elles destaca la iniciada pels quals el mateix Ricoeur anomena els mestres de la sospita (Marx, Nietzsche i Freud), que han assenyalat el caràcter amagat i disfressat amb el qual es presenta una falsa realitat que ha tergiversat el sentit, i han mostrat que la veritat apareix invertida o disfressada. Marx va mostrar el caràcter invertit de la ideologia. Nietzsche –que és un dels principals inspiradors de l'hermenèutica contemporània en assenyalar que no hi ha fets, sinó interpretacions–, mostrava la inversió dels valors. Freud, en inaugurar un procediment d'interpretació dels somnis i, en general, del psiquisme que es redueix a «disfresses» de pulsions inconscients reprimides, ofereix un model fonamental per a l'hermenèutica de Ricoeur. Però hi ha altres hermenèutiques possibles, que intenten revelar directament el sentit, i Ricoeur intentarà fondre aquestes diferents hermenèutiques. En qualsevol cas, l'hermenèutica mostra, segons Ricoeur, que la pèrdua de les il·lusions de la consciència és la condició de tota veritable reapropiació del subjecte.
D'altra banda, des dels defensors de la teoria crítica, Habermas i KO Apel, especialment, s'ha desenvolupat una hermenèutica lligada a la crítica de les ideologies. En concret, Habermas descobreix una relació entre coneixement i interès, i elabora una crítica a la ingènua i mistificadora metodologia positivista. A més, han aparegut teories hermenèutiques des d'altres enfocaments, de manera que segueix desenvolupant-se una hermenèutica teològica, amb autors com K. Barth, R. Bultmann, E. Fuchs o G. Ebeling; una hermenèutica de la història, amb W. Pannenberg o una hermenèutica jurídica, amb E. Betti. Des de les anomenades filosofies de la postmodernitat, crítiques amb tot intent de considerar l'epistemologia com fundamentadora, s'ha interpretat l'hermenèutica com substitutoria d'aquesta epistemologia. Així, Richard Rorty afirma que «l'hermenèutica és una expressió d'esperança que l'espai cultural deixat per l'abandó de l'epistemologia no arribi a omplir-se», amb la qual cosa, a més de reforçar la seva concepció contrària als intents de fonamentació, s'aparta també de la tradició hermenèutica d'autors com Apel o Habermas.
