Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

màgia GEN. / ANTROP.

Conjunt de tècniques i mètodes que persegueixen un domini de les forces de la natura basat substancialment en la superstició, això és, en creences sense fonament justificat en l'eficàcia de conjurs, encisos o invocacions a poders ocults. L'origen d'aquest terme és iranià, i feia referència a les tècniques dels mags (membres d'una ancestral casta sacerdotal), que creien en la possibilitat de dominar la natura mitjançant arts secretes, ritus i cerimònies reservats als iniciats, a través de l'actuació de forces extraordinàries i ocultes, només dominades, després de llargs anys d'aprenentatge, pels membres d'aquesta casta.

Atenent a la seva finalitat, s'ha classificat la màgia en màgia blanca i màgia negra. En el primer cas es pretén obtenir un bé, tal com una curació o la consecució de l'èxit d'una determinada empresa; en el segon, en canvi, es vol obtenir el mal mitjançant conjurs, sortilegis, maleficis i, generalment, amb la concurrència de mals esperits. A més d'aquesta classificació general, s'han proposat també subdivisions, tals com la d'una màgia amorosa, encaminada a obtenir els favors de l'amor per a algú mitjançant encantaments o filtres d'amor, etc. Segons les forces operants, els que creuen en la màgia pensen que pot basar-se en poders externs al mateix mag -que ha de manipular-los mitjançant símbols, ritus, gesticulacions o passes-, o en poders propis del mateix mag: sortilegis, mal d'ull, etc.

Segons el etn˛leg J. G. Frazer, els supòsits de la creença en el poder de la màgia són: la connexió simètrica entre efecte i causa, és a dir, la idea segons la qual el semblant produeix el semblant, i la tesi de la permanència de la relació, és a dir, la creença segons la qual si dues coses han estat en contacte, continuen mantenint la seva relació encara que les separin. Aquestes són les bases de l'anomenada màgia simpàtica, que, si dóna més rellevància al primer dels dos supòsits esmentats, es denomina màgia homeopàtica, i si dóna més importància al segon origina la màgia de contagi, segons la qual, per exemple, pot danyar-se a algú fent un ninot que el representi proveït de pèl, ungles o altres objectes que hagin estat en contacte amb l'esmentat individu. Tylor, bon estudiˇs de l'animisme, va considerar que la màgia procedia de la confusió, pròpia de la mentalitat primitiva, entre les relacions reals i les merament imaginàries. Però Evans-Pritchard va assenyalar que, en realitat, no es produeix realment tal confusió, sinó que el mag, com el nen en els seus jocs, és capaç de distingir el nivell merament simbòlic i les relacions reals. Però, com en el cas del nen, segons ho subratlla Piaget, ens trobem davant un pensament prelògic en el qual es creu en la possibilitat d'exercir una influència sobre la natura mitjançant actes merament simbòlics, la qual cosa no deixa de ser expressió d'una concepció egocèntrica.

Junt amb l'astrologia, la màgia ha estat present en la història del pensament des de temps remots. Però va adquirir un auge especial durant el perÝode hel·lenístic i durant el Renaixement, En aquesta època, dominada per una concepció del món com un organisme viu i imatge del microcosmos, i en la que se sostenien idees animistes, astrol˛giques, panpsiquistes i alquimistes, es van acceptar com genuïns un conjunt d'escrits coneguts com a Corpus Hermeticum, atribuïts a l'inexistent Hermes Trismegist, que donaven gran importància a la màgia, i que van ser especialment difosos mitjançant la traducció efectuada per Marsili. També van adquirir gran predicament els anomenats Oracles Caldeus, obra que s'atribueix a JuliÓ el Teürg, que Plethon, va atribuir a Zoroastro (Zaratustra), la qual cosa va contribuir al prestigi de la màgia, de la que van ser defensors Cardano, Della Porta, Agrippa i Paracels, i la majoria dels més importants filòsofs renaixentistes, com Campanella, Pico della Mirandola i Giordano Bruno, que va escriure sobre ella a les seves obres: Tesi sobre la màgia i en Món màgia i memòria. També s'ha assenyalat la possibilitat que la concepció de Francis Bacon sobre la ciència com a domini de la natura tingui les seves arrels en les concepcions màgiques.

Si bé la revolució científica operada durant el Renaixement va suposar la superació i l'acta de defunció del pensament màgic, bona part dels primers impulsos d'aquella es van originar el el mateix context en què s'havia desenvolupat la màgia que, en alguns aspectes, va operar com a caldo de conreu de la ciència moderna.

Veure xamanisme.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.