Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

llei científica EPIST.

Enunciat de forma universal que expressa relacions constants entre fenòmens naturals, o fets, o propietats de coses, i la veritat del qual ha estat prou contrastada per la experiència i la observació. En filosofia de la ciència es discuteix àmpliament sobre formulacions rigorosa del concepte de llei científica. Normalment se la relaciona amb el concepte d'explicació científica, que es considera objectiu fonamental de tota ciència. El model més difós d'explicació científica és l'anomenat nomològico-deductiu, proposat inicialment per Popper (1934) i després completat per Hempel (veure text) i Oppenheim (1948). Segons aquest model, en principi un fet, H, anomenat explanandum, resulta explicat si és possible deduir-ho d'un explanans compost per una teoria o una llei, L, en conjunció amb unes condicions inicials, C. En aquest esquema, una llei s'expressa com un enunciat condicional de la forma:

[image]

(Si algun x té la propietat F també posseeix la propietat G). De manera que l'esquema general

[image]

adopta la forma següent:

[image]


que ha d'interpretar-se de la manera següent:

Donada la simetria lògica que existeix entre explicació i predicció, les lleis científiques permeten tant l'explicació d'un fet o fenomen com la seva predicció. Si el succés és present o passat, pot explicar-se (Ga s'ha observat abans o al mateix temps que Fa); si és futur, pot predir-se (Fa s'ha observat amb anterioritat a Ga).

Segons el model nomològic-deductiu, per tant, una llei científica és un enunciat general que, junt amb altres condicions inicials, pot servir com explanans d'un fet particular, que és l'explanandum.

Fonamentalment, perquè un enunciat sigui una llei ha de reunir, segons Hempel, les condicions següents: ha de ser universal, ha de ser empíric i, en conseqüència, empíricament contrastable per observació o experimentació, i ha de tractar-se d'un enunciat vertader. L'exigència de veritat; per a l'enunciat es matisa en el sentit que ha de ser una creença racional, o enunciat la veritat de la qual, lligada al caràcter de necessitat de la llei, es recolza en raons. El caràcter empíric és inqüestionable, perquè cap enunciat analític pot ser una llei de la natura, com ho són les lleis de les ciències empíriques. La condició més problemàtica és la de la universalitat. No tot enunciat universal pot valer com una llei científica: ha de tractar-se d'un enunciat legaliforme, no d'una simple generalització accidental. Per exemple, l'enunciat «Tots els minerals d'aquesta caixa contenen ferro» està en forma universal, no obstant això, i encara que pogués ser vertader, no cal considerar-ho com una llei, sinó com una «generalització accidental». Per diferenciar un cas d'un altre, s'exigeix que un autèntic enunciat legaliforme pugui reescriure's com un condicional contrafàctic o com un condicional subjectiu. Així, l'exemple ara citat no dóna peu a ser reescrit com un condicional contrafàctic o subjectiu, perquè l'enunciat resultant no seria vertader: «Si haguéssim posat aquest còdol a la caixa, contindria ferro» (Hempel). Mentre que un vertader enunciat legaliforme sí que dóna peu a aquesta transcripció. Sabem, per exemple, que «Tots els cossos cauen sobre la superfície de la Terra amb una acceleració de 9,81 metres per segon», i aquest enunciat admet ser transcrit com un condicional contrafàctic o un condicional subjuntiu: «Si deixés caure aquesta copa de vidre de Bohèmia cauria (partint del repòs) amb una acceleració de 4,4 metres per segon». Aquest enunciat es considera vertader, fins i tot si mai a ningú se li cau una copa de vidre de Bohèmia. La raó és que, un enunciat autènticament legaliforme expressa una regularitat o constància de relació entre les propietats o fenòmens amb què es construeix el condicional: la ruptura sempre està relacionada amb la caiguda d'una copa de vidre, i per això podem dir que, per a qualsevol objecte tal com una copa de vidre (x), si aquest objecte cau (F), llavors inevitablement es trenca (G). O formulat més precisament (i seguint les transcripcions de J.H. Fetzer): «Per a tot x i tot t, si x té la propietat F en el moment t, x té també la propietat G en el moment t». O sigui:

"x"t(Fxt ® Gxt)

I utilitzant la doble fletxa Þ com a signe del condicional contrafàctic o del condicional subjuntiu, pot afirmar-se que és condició necessària, perquè un enunciat universal sigui una llei, que sigui possible reescriure'l com un condicional contrafàctic o subjuntiu:

"x"t(Fxt ® Gxt) és una llei, si solament si "x"t(Fxt Þ Gxt)


Dit d'una altra manera: en una llei científica, la relació que s'estableix entre una propietat d'un objecte en un moment determinat (digui's referent
F) i una altra propietat que se li atribueix a aquest mateix objecte en un moment determinat (digui's atribut G) és una relació necessària.

El problema està en com es justifica aquesta necessitat. La postura tradicional sosté que es justifica per inducció, això és, observació o experimentació. Així, observant metalls es pot dir que «tots els metalls són dilatables», establint una relació estable entre «ser metall» i «ser dilatable», o entre un referent i un atribut. Ara bé, el problema de la inducció ha establert de forma prou provada que no hi ha cap necessitat entre esdeveniments, de forma que res ocorre necessàriament pel fet que hagi ocorregut una altra cosa: «No hi ha la necessitat que una cosa hagi de succeir perquè una altra hagi succeït». No és acceptable, doncs, la inducció com a procediment per universalitzar experiències o observacions, al rang de llei.

La necessitat que impliquen les lleis empíriques, o les lleis naturals, s'entén també com la prohibició que succeeixi el que seria la negació del condicional: un enunciat amb forma de llei, «l'or és dilatable», expressa una necessitat perquè, si és una llei, prohibeix un enunciat existencial com: «hi ha un objecte d'or que no es dilata». De la mateixa manera, una necessitat de la natura expressa una propietat estructural del món, que actua com una prohibició que existeixi certa seqüència de fets o determinades relacions entre propietats. En això recolza Popper la seva afirmació fonamental de què les lleis es contrasten mitjançant l'intent del seu refutació, acostant el concepte de necessitat natural al de necessitat lògica (veure text).

Una altra manera d'explicar la necessitat de les lleis, que és el que permet que a determinats enunciats poguem anomenar-los «lleis naturals», suposa distingir entre propietats «permanents» i propietats «transeünts», on les primeres s'entenen com aquelles que una cosa no pot perdre sense deixar de ser ella mateixa. De tres maneres diferents es diu que quelcom posseeix una determinada propietat:

El cas (1) és un enunciat analític, que no pot ser una llei empírica; el cas (2) és una simple generalització accidental, que en cap cas pot accedir a llei de la natura, perquè admet exemples en contra; mentre que el cas (3) expressa una llei de la natura, perquè, donades les seves característiques físiques, l'or no pot no ser mal·leable sense deixar de ser el que és. I això explica el sentit de la universalitat i necessitat de les lleis de la natura: s'estenen a tots els membres d'una classe sense excepció, i per això mateix donen peu a poder ser transcrites com a enunciats contrafàctics o subjuntius (veure cita).

El model nomològic-deductiu de Hempel ha dominat durant cert temps com a model més difós d'explicació científica i de llei. Però, a partir dels anys setanta, ha estat obertament criticat. Un aspecte important d'aquestes crítiques destaca que aquest model s'aplica primàriament a les lleis físiques i no a les lleis científiques en general i que confon d'alguna manera el principi de legalitat («tot ha d'estar explicat per alguna llei») amb el principi de causalitat («tot obeeix a una causa»). El desenvolupament de les ciències històriques, econòmiques i socials, o les que poden considerar-se en general com no naturals, ha posat de manifest que la «legalitat» no ha de confondre's amb la «causalitat», per la qual cosa, si bé tota ciència ha de poder fundar-se en lleis que expliquin els fenòmens (no necessàriament de tipus físic, sinó també humà) i permetin realitzar prediccions, el concepte de llei científica no ha de confondre's amb el de llei de la natura, o llei física, a què estén a desplaçar. Per això, en els últims temps s'han realitzat intents de substituir el model nomològico-deductiu, per a l'explicació en les ciències socials, per un altre tipus d'explicació científica, com el d'explicació racional (William Dray i G.H. Von Wright), per a les ciències històriques, o d'explicació funcional (Malinowski), per a l'antropologia cultural i la biologia.

Veure termes relacionats.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.