Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

DOCUMENT NO REVISAT

Søren Kierkegaard: el jo trivial, carència de possibilitat

2. La desesperació de la necessitat equival a la carència de possibilitat

Si comparem la pèrdua en la possibilitat amb els balbucejos d'un nen, llavors la carència de possibilitat l'hauríem de comparar amb l'estat de mudesa. La necessitat és com un munt de només consonants, i no hi ha mode de pronunciar-les si no entra en joc la possibilitat. L'existència humana és desesperada sempre que falta la possibilitat, sempre que se l'hagi conduït al límit de tal carència, i aquella mai deixarà de ser desesperada en cap dels moments que li falti la possibilitat.

Amb freqüència s'afirma que en definitiva no hi ha més que un cert període de la vida que sigui ric en esperances, o es parla que només fins a cert temps i cert moment de la vida s'és o se'n va anar molt ric en esperances i possibilitats. Però tot aquest mode de parlar és merament humà, i no arriba a ser vertader, ja que totes aquestes esperances i tota aquesta desesperació no són encara l'autèntica esperança i l'autèntica desesperació.

Allò decisiu és el que es conté en l'afirmació següent: per a Déu tot és possible. Això és eternament vertader i, per tant, és vertader en tot moment. Les gents, per descomptat, sempre i en totes hores tenen a la seva boca les paraules de l'anterior afirmació, però aquesta fórmula només comença a ser decisiva quan l'home és portat a una situació d'extrema necessitat, en la qual, humanament parlant, no queda cap possibilitat. I llavors, la qual cosa importa és que l'home vulgui creure que per a Déu tot és possible; és a dir, la qual cosa importa és que vulgui creure. Ara bé, aquesta és com calment la fórmula per perdre la raó. Perquè la fe significa precisament que es perd la raó per guanyar a Déu. Suposem per exemple, un home que amb totes les forces paoroses de ]a fantasia s'ha estat imaginant tal o tal cosa espantosa, veritablement insuportable. I he't aquí que de fet li ocorre semblant espant, precisament a ell. Mirant les coses humanament, no hi ha dubte que la seva ruïna és seguríssima..., i, no obstant això, la desesperació que niua en la seva ànima es posa a lluitar desesperadament amb totes les seves forces perquè se li permeti desesperar, perquè se li permeti, per així dir-ho, trobar descans en la desesperació, concentrant tota la seva personalitat en els golfos de la desesperació, de manera que res ni ningú serien maleïts per a ell sinó la cosa o la persona que vingués a impedir-li que desesperés. Què bé ens ha descrit aquesta situació el poeta dels poetes amb aquelles paraules inigualables: «Maleït sigui el que m'aparta dels suaus camins de la desesperació»!

Així les coses, no hi ha dubte que als ulls humans la salvació serà absolutament impossible; però per a Déu tot és possible! Aquesta és la lluita de fe, la qual combat bojament -i pot emprar-se molt bé aquest adverbi- per la possibilitat. Perquè la possibilitat és l'únic que salva. Quan un s'esvaeix, tots criden: aigua!, aigua de Colònia!, o gotes de qualsevol altra essència; però quan un està a punt de desesperar, cal anomenar-li: obre't una possibilitat!, no tancaments les portes a la possibilitat! La possibilitat és l'únic que salva. Si hi ha una possibilitat llavors el desesperat torna a respirar novament i reviu. Estar sense possibilitats és com faltar-li a un l'aire que respira. Ocasionalment, qualsevol troballa de la fantasia pot bastar per obrir-li pas a la possibilitat, però, en definitiva, és a dir, quan es tracta de creure l'únic que ajuda és la seguretat que per a Déu tot és possible.

Aquesta és la batalla entaulada. La victòria depèn exclusivament que qui combat en ella vulgui obrir-li pas a la possibilitat; o dit d'una altra manera: depèn que tingui fe.

ÉI sap, no obstant això, que la seva ruïna, parlant humanament, és seguríssima En això consisteix el moviment dialèctic de la fe. D'ordinari l'home compta amb que això o allò altre no li succeirà..., que probablement, gairebé segur, etc., etc., no li succeirà tal cosa. El temerari, per la seva banda, es fica en el perill amb moltes possibilitats, naturalment, en un sentit o en un altre; i si li ocorre el pitjor, llavors desespera i sucumbeix. En canvi el creient veu i comprèn, parlant humanament, la seva ruïna -ja sigui respecte d'allò que li ha sortit a la trobada, ja sigui respecte d'allò en el que ell mateix s'ha arriscat-, però creu. I això és el que li salva. Deixa completament a les mans de Déu el problema de com serà socorregut, acontentant-se de creure que per a Déu tot és possible. Ara bé, creure en la seva pròpia perdició és impossible. La fe és comprendre que tal cosa, humanament, és la seva perdició, creient a la parell en la possibilitat. Llavors Déu ve en la seva ajuda, potser estalviant-li l'espant, o potser mitjançant la paüra mateix, però en quant també se li mostra l'ajuda divina d'una manera inesperat i miraculós. Sí, miraculosament..., perquè és una hipocresia peculiar això de pensar que un home només podia ser socorregut miraculosament fa mil vuit-cents anys. El fet que un home sigui socorregut miraculosament depèn en realitat de l'apassionament de la seva intel·ligència per comprendre que l'ajuda era impossible, al mateix temps que de la lleialtat que hagi manifestat amb el poder que malgrat tot li va ajudar. Però -els homes en general no fan ni una cosa ni l'altra, sinó que es retorcen donant crits sobre la impossibilitat de l'ajuda, sense que ni tan sols un cop hagin posat en tensió la intel·ligència per veure de trobar l'ajuda, i a línea seguida es posen a mentir plens d'ingratitud.

El creient posseeix l'etern i segur antídot contra la desesperació, és a dir, la possibilitat; ja que per a Déu tot és possible en qualsevol moment. Asta és la salut de la fe, la qual resol totes les contradiccions. La contradicció aquí consisteix que la ruïna, parlant humanament, és segura; i, no obstant això, continua havent-hi possibilitat. La salut en general consisteix que es puguin resoldre totes les contradiccions. Així, per exemple, en l'ordre corporal o físic tenim que un corrent d'aire és una contradicció, un moviment desigual de fred i calor sense cap dialèctica, però el cos sa resol aquesta contradicció i no nota per a res el corrent. El mateix succeeix també amb la fe.

La carència de possibilitat significa que tot se'ns ha convertit en necessari o en pura trivialitat.

El determinista o fatalista és un home desesperat i en quant tal ha perdut el seu propi jo, ja que per a ell tot és necessitat. A semblant home li succeeix com a aquell rei que es moria de fam, perquè tots els aliments se li convertien en or. La personalitat és una síntesi de possibilitat i necessitat. Per això, amb el subsistir de la personalitat succeeix com amb la respiració -re-spiratio-, que és un continu fluix d'aspiracions i exhalacions. El jo del fatalista no respira, ja que la pura necessitat és irrespirable, i en ella el jo de l'home no fa més que asfixiar-se. La desesperació del fatalista és haver perdut Déu i amb això haver-se perdut a si mateix, ja que el que no té Déu, tampoc té cap jo. Ara bé, el fatalista està sense Déu, o el que és el mateix, el seu Déu és la necessitat; perquè de la mateixa manera que per a Déu tot és possible, així també podem afirmar que Déu equival que tot sigui possible. La religió del fatalista és pel cap alt un mera interjecció, i pròpiament no és més que mutisme, muda submissió i incapacitat absoluta per a la pregària. Resar és també respirar i la possibilitat és per al jo menge l'oxigen per als pulmons. Clar que així com no es pot respirar només oxigen o només nitrogen, així tampoc la respiració de la pregària pot mantenir-se amb sola la possibilitat o amb sola la necessitat. Per resar és necessari, d'una part, que hi hagi un Déu, que hagi un jo, i d'una altra part que hi hagi possibilitat; o, si es vol expressar d'una altra manera equivalent, per resar es necessita un jo i possibilitat, entenent-la en el sentit més plenari de la paraula, ja que Déu és el mateix que l'absoluta possibilitat, o l'absoluta possibilitat és Déu. I només qui hagi estat espolsat en la seva íntima essència de tal manera que arribi a ser esperit, comprenent que tot és possible..., només aquest ha entrat en contacte amb Déu. Perquè el que fa que un home pugui resar no és una altra cosa que el fet que la voluntat de Déu sigui allò possible; si no hi hagués més que el que és necessari, llavors l'home seria tan essencialment mut com ho és el brut.

Quelcom distint succeeix amb la pedanteria i la trivialitat, les quals també impliquen per essència una carència de possibilitat. La pedanteria és una falta d'esperit, així com el determinisme i el fatalisme eren una desesperació espiritual; però la falta d'esperit és també una desesperació. La trivialitat no posseeix cap de les categories de l'esperit, per això es mou al camp de la probabilitat, on allò possible troba un petit lloc; i així és com es perd la possibilitat de descobrir Déu. Sense imaginació, cosa que el petit burgès mai ha tingut, aquest va vivint en un conjunt trivial d'experiències, només sotjador al que pansa, a les oportunitats i al que sol succeir, important molt poc que d'altra banda sigui un vinater o un primer ministre. D'aquesta manera, el petit burgès s'ha perdut a si mateix i ha perdut Déu. Perquè per adonar-se d'un mateix i de Déu és necessari que la fantasia li elevi a un sobre l'atmosfera vaporosa d'allò probable, arrencant-li d'ella i ensenyant-li -en quant fa el que està a mil llegües de tota experiència positiva- a esperar i a témer, o a témer i esperar. Clar que el petit burgès no té imaginació ni vol tenir-la, és quelcom que detesta amb totes les seves forces. És natural que per aquest camí no pugui venir cap socors. De vegades potser vingui en la seva ajuda l'existència mateixa amb alguns dels seus espants. Ios quals superen amb molt tota aquesta saviesa peculiar de papagais pujats a l'arbre de l'experiència trivial...; llavors el petit burgès es posa a desesperar, quedant de manifest que la desesperació ja habitava en ell, i faltant-li al mateix temps la possibilitat de la fe atura, amb l'ajuda divina, poder salvar el seu pobre jo que s'està enfonsant sense remei.

El fatalisme i el determinisme inclouen, amb tot, la suficient imaginació com per desesperar sobre la possibilitat, i inclouen la suficient possibilitat com per descobrir la impossibilitat. En canvi, la trivialitat burgesa es troba satisfeta en allò trivial i està igualment desesperada, tant si marxen les coses bé com a si van malament. Al fatalisme i al determinisme li falta la possibilitat d'amainar i suavitzar, la falta de possibilitat per temperar la necessitat, en una paraula: la possibilitat en tant que suavitat. En canvi a la trivialitat burgesa li falta la possibilitat per desesperar-se de falta d'esperit. Aquesta trivialitat es jacta de tenir a la seva disposició les possibilitats, com si hagués atrapat aquesta immensa elasticitat en la trampa o a la gàbia de bojos d'allò probable; i, després, es posa a passejar per tot arreu la possibilitat agafada en l'ocellaire d'allò probable, ensenyant-se-la a tot el món, pensant que ell és tot un senyor i no notant per a res que precisament per això s'ha agafat a si mateix a les xarxes de l'esclavitud pròpia de la falta d'esperit, fins a ser l'últim dels pàries. I mentre que el que s'extravia bojament pels direccions de la possibilitat s'alça ple d'audàcia a les ales de la desesperació, i el que no creu més que en el que és necessari sucumbeix masegat per la desesperació sota el pes de l'existència..., mentrestant el burgès trivial, sense un argenç d'espiritualitat, triomfa i viu a gust en el món.

__________________________________________________

La malaltia mortal, o la desesperació i el pecat, R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat contemporània, Herder, Barcelona 1990, p.61-66.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.