Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Analítica transcendental GEN. / HIST.

Part de la Crítica de la raó pura que tracta de l'anàlisi d'allò que l'enteniment coneix abans de tota experiència. Kant divideix la Lògica transcendental en «lògica de la veritat» (Analítica transcendental) i en «lògica de l'aparença» (Dialéctica transcendental). Al seu torn, l'Analítica es divideix en «Analítica dels conceptes» i «Analítica dels principis» (veure gràfic).

En ella es tracta d'un doble problema: «Com és possible la física “pura”?, o bé Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física?, i Quines condicions a ‘priori' suposa el coneixement intel·lectual?

Si la Estètica transcendental s'ocupa de les condicions a ‘priori' que fan possible intuir un objecte, l'Analítica transcendental tracta de les condicions a ‘priori' que fan possible pensar un objecte. Propi de la sensibilitat és sentir objectes; propi de l'enteniment, pensar-los. Enfront de la passivitat de la sensibilitat, l'enteniment (veure text ) posseeix espontaneïtat i creativitat. La crítica a la raó suposa investigar quins són els elements a ‘priori' de l'enteniment, o quines són les condicions necessàries que s'afegeixen a les de la sensibilitat per constituir l'experiència; els principis a ‘priori' que fan possible pensar l'experiència fan també possible el coneixement científic de la natura, això és la física.

L'enteniment pensa mitjançant judicis, o enunciats, compostos al seu torn per conceptes. Un concepte és la síntesis (veure text) d'una multiplicitat i varietat: la multiplicitat i la varietat que la sensació unifica és portada per la imaginació cap a una síntesi superior, mitjançant els conceptes de l'enteniment. Pensem mitjançant conceptes enllaçats en judicis, que es componen de conceptes empírics, els quals al seu torn són possibles pels conceptes purs de l'enteniment (categories). Un concepte empíric, per exemple, «poma», és un forma d'organitzar i ordenar la varietat i multiplicitat de les impressions sensibles, però al mateix temps una «regla», una norma, per aplicar l'esmentat concepte a una altra varietats i multiplicitats semblants. Hi ha regles, no obstant això, i per la mateixa raó conceptes, que no provenen de l'experiència: el de «substància», per exemple, que ens permet dir «això és una poma» o bé «això és un home», segons una regla que pertany només a l'enteniment; és un concepte pur, o bé una «categoria», mitjançant la qual jutgem -això és, pensem- sobre els objectes sensibles intuïts: a res podem anomenar «poma» a menys d'haver pensat prèviament el concepte de «substància». Ha d'haver-hi tantes regles de pensar, o categories, com a maneres bàsiques de fer judicis, o de pensar sobre les coses. Per això dedueix Kant les categories de les dotze classes de judicis, que la lògica del seu temps classifica en quatre grups de tres, en un esquema amb reminiscències aristotèliques: quantitat, qualitat, relació i modalitat (veure text).

A l'explicació de què són les categories i quantes són l'anomena Kant deducció metafísica de les categories. El «fil conductor» d'aquesta deducció, la classificació dels judicis segons la lògica del seu temps, ofereix sens dubte una justificació o una explicació artificiosa. A la demostració que les categories són condicions necessàries per a la comprensió intel·lectual dels fenòmens, o de l'experiència, a la prova, en definitiva, que a menys que pensem d'acord amb les categories l'experiència no tindria sentit o no seria possible, l'anomena Kant deducció transcendental de les categories. A menys que pensem prèviament de les coses que són «substàncies» que romanen malgrat les variacions a què es veuen sotmeses, que s'interrelacionen unes amb altres com «causa i efecte», que interaccionen en «reciprocitat» unes amb altres, que pertanyen a la «realitat» o no, que ser una cosa és «no ser totes les altres», que les coses són «unes», o «moltes» o que configuren una «totalitat», o que són «possibles» o «existents» o fins a «necessàries» -a menys, en fi, que pensem d'acord amb totes aquestes categories-, no serà possible cap síntesi intel·lectual, cap comprensió del que percep sensorialment: no podrem anomenar al nostre conèixer «coneixement objectiu». Aquestes són, segons Kant, les idees fonamentals de la nostra ment que, per a Descartes i Leibniz, són idees innates i que, per a ell, són conceptes purs de l'enteniment i, per aquest, condicions a ‘priori' universals i necessàries de tot conèixer pròpiament humà.

Així com l'espai i el temps, les formes a ‘priori' de la sensibilitat, fan possible intuir un objecte, així també els conceptes purs de l'enteniment fan possible pensar un objecte. De no ser així, la ment humana no superaria l'animal, per a la qual només hi ha objectes intuïts i no pensats -sensacions i perceptes, però no conceptes-, de la mateixa forma que, per a l'animal no humà, no hi ha una natura compresa. Si el món percebut per l'home no ha de ser absurd i confús, ha de sotmetre's també a la seva manera de pensar, igual com se sotmet a la seva forma de percebre tot objecte sensiblement conegut. L'experiència objectiva només és possible mitjançant l'ús de les categories, o formes a ‘priori' de l'enteniment.
Tot coneixement d'un objecte - tota síntesi d'una multiplicitat- és dut a terme per un subjecte: quelcom és objecte perquè s'enfronta a una consciència que actua com a subjecte, que realitza la unitat. Res és objecte conegut -fins i tot empíric, una poma, per exemple- sense la consciència que, percebent-lo, unifica el conjunt diversificat de la seva olor, el seu sabor, la seva forma, el seu color, el seu pes, etc. De la mateixa manera, també quan es tracta, no del coneixement empíric de quelcom, sinó de la mera possibilitat que quelcom existeixi com a objecte d'experiència, cal pressuposar una consciència que ha de ser (lògicament) anterior a l'objecte. Condició prèvia a tot objecte possible de l'experiència és, per tant, l'existència d'una consciència que sigui raó i origen de la unitat i de la síntesi. A aquesta exigència lògica de tot conèixer l'anomena Kant «unitat transcendental de la consciència», «unitat sintètica i originària de l'apercepció», «jo transcendental» (per diferenciar-lo d'un «jo empíric», que és el que pot experimentar-se en qualsevol moment donat), o també, remetent-se a Descartes, simplement el «jo penso», del que diu que «ha de poder acompanyar totes les meves representacions» (veure text 1 i text 2). Cap experiència de coneixement és possible sense l'existència d'aquest jo transcendental, punt cap a on convergeixen, a través de successiva síntesi, la multiplicitat i dispersió de l'experiència. Les categories o els conceptes purs de l'enteniment són el mitjà a través del qual el jo realitza tal síntesi. Per això mateix, no hi ha objecte possible de l'experiència si no és per l'ús de les categories i, en general, no hi ha cap objecte possible sense un possible subjecte: la seva unitat originària és, en definitiva, el responsable últim de la possibilitat que siguin possibles els judicis sintètics a ‘priori'. Aquest és l'origen de l'objectivitat o del coneixement objectiu: tot el que és objecte de coneixement ho és perquè és quelcom susceptible de ser pensat segons les categories de l'enteniment. I, per aquesta raó, també aquest és l'origen de la intersubjectivitat i de la possibilitat de la ciència.

D'aquesta manera l'enteniment es converteix en legislador de la natura: perquè imposa les regles o lleis (a ‘priori') a les que està sotmesa l'experiència (veure cita). No precisament les lleis empíriques de la natura -les de Newton, per exemple-, que provenen de l'observació o d'algun coneixement empíric, sinó les transcendentals, que fan possibles aquelles, i fins impulsen a la ment humana a trobar-les (veure text).

Així com el coneixement és objectiu perquè les categories són «objectivament vàlides», així també les categories només poden utilitzar-se per construir la realitat objectiva. La deducció transcendental d'aquestes -a saber, que siguin necessàriament constitutives del coneixement- delimita l'àmbit en què poden utilitzar-se. El coneixement es compon de dos elements: el concepte amb què es pensa un objecte i la intuïció per la qual rebem l'esmentat objecte (veure text). Si falta un dels dos elements, ens trobem o davant una intuïció cega o davant un concepte buit. Per això mateix, el coneixement que proporcionen les categories constitueix, certament, l'experiència, però no pot aplicar-se més enllà d'ella mateixa. Anar més enllà de l'experiència -temptació constant del racionalisme- és aventurar-se a «volar en el buit» amb només idees, això és, a no moure's del lloc (veure cita).

La segona part de l'Analítica transcendental s'ocupa de com s'apliquen les categories als fenòmens. En altres paraules, de com a partir de les categories de l'enteniment poden formular-se judicis sintètics a ‘priori' sobre l'experiència. La resposta la dóna Kant en dos passes: amb la doctrina de l'esquematisme dels conceptes purs i el sistema dels principis de l'enteniment.

És el bon judici el que ens permet aplicar a una diversitat d'objectes tan variats com, per exemple, a tota la dispersa gamma de «mobles que són seients amb respatller» el concepte de «cadira», amb el que se sintetitza la seva pluralitat d'exemples. La ment recorre a la plasticitat de la imaginació per concebre un esquema o una figura imaginada de cadira -intermèdia entre allò sensible i allò conceptual- que l'ajudi en el moment d'aplicar el concepte de «cadira» a un objecte adequat, per molt variable i distint que sigui d'un altre objecte semblant. D'igual forma, l'enteniment necessita un pont entre la intuïció sensible, multiforme i variada, i la categoria corresponent de «substància» o «causa», per exemple. Aquesta missió està reservada al judici de la ment que encerta en l'ús d'aquesta o una altra categoria, gràcies a un esquema, o figura, de la imaginació, intermèdia entre el fenomen i la categoria: els esquemes són conceptes sensibles, o intuïcions pures, que consisteixen en diverses maneres de captar el temps en un fenomen, en el ben entès que el temps és la «forma de la intuïció» (veure text). Així, per als fenòmens que pensem segons la categoria de «substància», la imaginació modula un esquema basat en una «durada o permanència en el temps», manera com la consciència viu internament la substància mentre comprèn el fenomen corresponent; per als fenòmens la relació del qual sigui de «causa i efecte», l'esquema és el temps viscut com «successió de fenòmens diversos sotmesos a un regla», etc. (veure text).

Els esquemes no sols permeten l'aplicació de les categories als fenòmens, fent-los objectius, sinó que, a més a més, limiten l'ús de les categories als fenòmens (veure text).


Sobre els esquemes es construeix el sistema de tots els principis de l'enteniment (veure text); en ells es recolzen els principis general que l'enteniment aplica a la natura per fer-la comprensible a través de la necessitat i la universalitat. Kant aplica als quatre grups de categories quatre principis diferents: als dos primers grups (de quantitat i qualitat) anomena categories matemàtiques, i els seus principis reben el nom de «axiomes de la intuïció» i «anticipacions de la percepció» respectivament; als dos últims grups (de relació i modalitat), anomena categories dinàmiques i als seus principis els denomina «analogies de l'experiència» i «postulats del pensament empíric», respectivament. Els dos primers principis es refereixen a l'existència o constitució de quelcom com a objecte en l'experiència; els segons, a la interrelació dels fenòmens. Els primers són principis constitutius d'experiència; tot el que cau dins l'experiència posseeix magnitud i intensitat, i tals principis són, per consegüent, dos judicis sintètics a ‘priori' que ens subministren la primera cosa que podem saber sobre qualsevol objecte de l'experiència. Els segons es refereixen a la relació dinàmica existent entre els fenòmens i signifiquen que l'immediatament successiu que podem saber sobre la natura en general és que tot quant succeeix en ella ha de ser o un fenomen que es relaciona amb la permanència en el temps, una successió segons una regla, o una simultaneïtat o acció recíproca. Són les «analogies de l'experiència», principis regulatius del coneixement -no constitutius del coneixement dels fenòmens-; amb ells els fenòmens se sotmeten a regles, no es constitueixen en fenòmens. Per això no es refereixen directament als fenòmens més que a ‘priori'; tot quant succeeix ha de conformar-se a alguna de les analogies, però el coneixement concret d'una successió de fenòmens, per exemple, com a causa i efecte és un coneixement empíric, a ‘posteriori'.

S'ha vist en les «analogies de l'experiència» de Kant el moment concret en què la Crítica de la raó pura es posa al servei de la física de Newton, per donar una fonamentació filosòfica a les lleis del moviment de Newton: els tres axiomes de la mecànica newtoniana, les tres lleis del moviment de Newton (veure text), es «fonamentarien» correlativament en les tres analogies de l'experiència de Kant, això és, en tres judicis sintètics a ‘priori' sobre la natura en el seu conjunt.

Finalment, els postulats del pensament empíric són també regulatius. Res empíric és conegut a ‘priori' com possible, real o necessari, però és un principi regulatiu dels fenòmens de la natura que tot quant succeeix en ella, en quant és conegut per l'enteniment, ho sigui segons una d'aquestes tres modalitats (veure text).

El sistema dels principis de l'enteniment és també el sistema de la unitat de la natura i de la unitat que representa el coneixement. L'enteniment construeix un món, o una natura, perquè la seva feina consisteix en aconseguir la síntesi de la diversitat. A la síntesi que la subjectivitat humana du a terme, en l'Estètica transcendental, unificant la multiplicitat d'allò que s'ha donat mitjançant les formes de l'espai i el temps, s'afegeix, com a culminació, la síntesi ulterior que aquesta mateixa subjectivitat humana realitza, en l'Analítica transcendental, mitjançant l'enteniment i l'ús de les categories i dels principis de l'enteniment. Aquesta unificació definitiva s'anomena experiència o natura, i sobre ella imposa l'enteniment les seves lleis: aquelles de què diu Kant en el pròleg: «només coneixem a ‘priori' de les coses el que nosaltres mateixos posem en elles» (veure cita). Ja que, tant pel que fa a la sensibilitat com a l'enteniment, es tracta de la imposició d'una forma transcendental (que es correspon amb l'estructura racional del subjecte) imposada a l'experiència, hi ha una sola experiència i hi ha una sola natura, que és la que es correspon amb la capacitat unificadora i legisladora de la raó humana, en tant que raó pura; com només existeix, per la mateixa raó, un sol jo transcendental.

Kant acaba aquesta secció advertint que «els principis de l'enteniment pur no són una altra cosa que principis a ‘priori' de la possibilitat de l'experiència i que a aquesta es refereixen totes les proposicions sintètiques a ‘priori'». Però la ment humana tendeix a usar-los més enllà de l'experiència, tractant el que és noúmenon o cosa en si com si fos quelcom percebut per la intuïció, com si fos fenomen, portada pel mateix impuls que l'obliga, en la seva tasca impossible i necessària alhora de fer metafísica, a plantejar-se preguntes que no pot rebutjar, però que tampoc pot respondre.

Veure estètica transcendental, dialèctica transcendental i termes relacionats.

 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.