Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

inducció, problema de la EPIST.


[image]També anomenat el «problema de Hume», és la falta de justificació o fonamentació lògica existent en les inferències inductives, o en la inducció, en correspondre aquesta del particular a allò universal, o bé dels fets observats (particulars) a hipòtesi científiques (universals). Aquesta manera d'inferir significa que es produeix un salt lògic o un buit inferencial, pel fet que, a diferència de la deducció, les premisses de les inferències inductives recolzen la conclusió només d'una manera més o menys probable. L'absència de fonamentació lògica de la inducció va ser estudiada per primera vegada per Hume, amb ocasió de sotmetre crítica el principi de causalitat, base de les nostres creences en les cuestiones de fet. Tal com planteja Hume el problema, podríem preguntar-nos: Com podem saber quelcom sobre fets no observats?

En realitat, tant en la vida pràctica com en la ciència, passem d'allò que s'ha observat al no observat, però quan descrivim les diverses maneres de fer-ho més aviat estem descrivint com hem arribat a tenir una creença sobre quelcom i no les raons en què basem les nostres creences i, per aquest, no queda justificat per què creiem que aquestes creences poden constituir un vertader coneixement. Segons Hume, qualsevol intent de justificar la inducció és ja inductiu, i per aquest és un raonament circular i en això consisteix, precisament, el problema de la inducció. No obstant això, des del punt de vista psicològic, és difícil no admetre que l'èxit d'alguna creença obtinguda per inducció en el passat reforça la nostra confiança en l'èxit d'aquesta mateixa creença en el futur.


[image]HIST. Per a Aristòtil, la inducció (epagogé) és un procediment intel·lectual que porta dels casos particulars a allò universal, i que ell descriu com un dipòsit de experiències repetides que es dipositen a la ment a mesura que es coneix el particular fins que aquesta queda preparada per comprendre el universal. La descriu, per tant, com una preparació psicològica que disposa a la ment a intuir els primers principis, que són, ells sí, fonament del saber demostratiu que, fonamentalment, és de caràcter deductiu. Aristòtil parla preferentment de la inducció completa, que consisteix en un sil·logisme que té en la seva premissa menor l'enumeració completa de tots els casos d'una classe finita (veure exemple), però que no és una altra cosa que la repetició tautològica dels casos observats. Els epicuris, en oposició als estoics -en l'època hel·lenística de la filosofia-, van acceptar el valor de la inducció, distingint entre inducció completa i incompleta.

Francis Bacon és el primer autor que estudia de forma sistemàtica la inducció i, en contra d'Aristòtil, accepta només l'interès i el valor de la inducció incompleta, anomenada per aquesta raó baconiana, tractant a la completa de «simple enumeració de casos». El valor d'aquella resideix en la possibilitat de captar, a través de procediments inductius, la forma dels objectes de la natura, o la seva constitució oculta, és a dir, la seva substància, cosa que Aristòtil reservava al coneixement demostratiu, o sil·logisme. Per això, amb el seu Novum organum (1620), o nova lògica, va intentar instaurar un mètode científic inductiu que millorés o superés la simple enumeració aristotèlica de casos, construint taules de presència, absència i graus. S'inicia així, en la història, el mètode empirista de fer ciència, que consisteix bàsicament a interpel·lar a la natura per descobrir en ella quins són les dades rellevants per a l'explicació d'un fenomen. Amb l'aparició de la ciència moderna, durant el s. XVII, es desenvolupa el mètode experimental d'investigació científica per obra dels grans científics, Galileu i Newton, sobretot. No obstant això, el mètode científic d'aquesta època no es basa en un simple inductivisme de tipus baconià, sinó que sembla adoptar diverses variants pròpies de l'anomenat mètode hipoteticodeductiu de fer ciència. Newton, al terreny de la investigació científica, i Locke, en el de la filosofia, deixen ben establerts els fonaments empírics de l'anomenada ciència nova. L'inductivismo ha estat considerat mètode newtonià per excel·lència, sobretot perquè en un «Escolio general» que acaba la seva important obra Principis matemàtics de filosofia natural (1687), Newton afirma que, «en filosofia experimental, les proposicions es dedueixen dels fenòmens i es generalitzen per inducció» i rebutja qualsevol hipòtesi que no provingui de l'experiència, amb aquelles conegudes paraules: «jo no faig hipòtesi». Però entre els autors es discuteix si en realitat Newton va ser un propulsor del mètode inductiu, tal com sembla per alguns dels seus textos.

Una de les seves «Regles per raonar en filosofia», la tercera en concret, estableix que les lleis universals s'infereixen d'un conjunt finit de dades observades (veure text): i ell mateix afirma que la seva llei de la gravitació universal la va inferir inductivament segons aquesta Regla 3. Pierre Duhem, investigador francès d' història de la ciència, sosté que «ben lluny de ser derivable per generalització i inducció de les lleis observacionals de Kepler, el principi de la gravitació universal contradiu formalment a aquestes lleis. D'altra banda, amb l'evolució de la filosofia empirista van sorgir problemes per a la filosofia de la ciència amb base newtoniana. Primer van ser les crítiques dirigides per Leibniz a determinades idees de Newton, com les d'espai i temps i matèria, i la defensa de principis a priori per al coneixement de la natura. Després, els atacs dirigits per Hume des del si de la filosofia empirista, al principi bàsics de la investigació científica, com són el principi de causalitat i el seu fonament, que és el principi de la uniformitat de la natura, i, com a corol·lari d'ambdues coses, la primera crítica radical a la inducció. Sorgeix, així, en la història de la filosofia per primera vegada una crítica raonada i sistemàtica a la inducció, que es coneix amb el nom de problema de la inducció. Segons Hume, tots els raonaments sobre l'experiència es basen en la suposició que el curs de la natura continuarà sent uniformement el mateix. El dit principi, «el futur serà semblant al passat», ve a ser com la premissa afegida que faria que tot raonament sobre causes i efectes en el futur tingués força deductiva; però llavors, com assenyala Popper, o aquesta premissa és analítica o és sintètica. Però no és analítica perquè és lògicament possible que el futur sigui diferent del passat; per altra part, si és sintètica, ha de ser coneguda per experiència, això és, per inducció. Pel que basaríem la validesa d'un argument inductiu en la mateixa inducció. Tal cercle viciós invalida, segons Hume, tota fonamentació lògica de la inducció. Aquesta, igual que la causalitat i la mateixa creença en la uniformitat de la natura, no pot ser més que una creença fonamentada en el costum, tan irracional com l'amor o l'odi. Com que el principi d'inducció no pot fonamentar-se sintèticament, com a veritat de l'experiència, Kant en la Crítica de la raó pura, intenta una fonamentació a ‘priori' o analítica, considerant que la causalitat és una veritat necessària i universal, anterior a tota experiència possible, però constitutiva d'aquesta: un principi de l'enteniment pur. Aquesta postura és coneguda en la història amb el nom d'apriorisme.

Malgrat tot, la ciència de tots els temps ha confiat d'algun mode en la inducció y, encara que hi ha certes ambigüitats terminològiques, cal destacar les aportacions de tres metodològes del s. XIX que van defensar l’inductivisme enfront de postures més o menys hipotético-deductivas: Herschel, Stuart Mill i Whewell.

J.FW Herschel (1792-1871), reconeix tant la via inductiva com la de la formulació d'hipòtesi com adequada per a la ciència. A John Stuart Mill (1806-1873) es deu una de les contribucions més importants a l'estudi dels arguments inductius, coneguda com els «cànons de Mill»; la seva postura pot considerar-se històricament antitètica de l'apriorisme de Kant. William Whewell (1794-1866), contemporani d'Herschel i de Mill, exemplifica la lògica de la inducció amb l'analogia del riu i els seus afluents -la ciència és com un riu en què conflueixen afluents pels seus costats-, insistint en l'afluència y confluència d'inferències inductives que confirmen les hipòtesis i fan avançar les teories per acumulació.

Bertrand Russell (veure text) i els membres del Cercle de Viena són els grans defensors de l’inductivisme en la primera meitat del s. XX. Considerant que Hume només va demostrar que no podia provar-se la veritat de la inferència inductiva, l'empirisme lògic es planteja la qüestió lògica de la inducció com l'estudi de la inferència probable, per la qual cosa la teoria de la inducció es converteix en una lògica inductiva. Són exemples clars d'aquest plantejament, Rudolf Carnap, per a qui la inferència inductiva mesura el grau de confirmació [d'una hipòtesi o una llei] calculant la seva probabilitat, i Hans Reichenbach (1891-1953), membre de l'escola de Berlín, paral·lela i afí al Cercle de Viena, qui accepta la crítica de Hume a la inducció i afirma que l'objectiu de la inducció no és un altre que expressar la probabilitat d'una sèrie d'esdeveniments com a freqüència que convergeix a un límit (veure cita).

Karl R. Popper, assumint i reelaborant els arguments de Hume contra la inducció, s'ha oposat de forma insistent i eficaç a l’inductivisme del positivisme lògic.

Veure text 1 , text 2 , text 3 , text 4 i text 5 .

Veure termes relacionats.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.