Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

humanisme GEN. i HIST.

(del llatí, humanitas, humanitat, natura humana [en Ciceró, cultura de l’esperit, en un sentit semblant al de paideia en grec], o bé de humanus, la qual cosa concerneix l’home) En general, tota doctrina que s’interessa bàsicament pel sentit i el valor de l’home i d’allò humà, prenent-ho com a punt de partida dels seus plantejaments. El terme, no obstant això, s’aplica a tres moments històrics distints: al fenomen sociocultural dels segles XIV i XV, conegut com «humanisme del Renaixement», al «nou humanisme» del període del classicisme i del romanticisme alemany dels segles XVIII i XIX i als «humanismes contemporanis», basats en sistemes filosòfics més generals i d’orientació fonamentalment ètica.

El primer humanisme es caracteritza no sols pel renaixement i el conreu dels studia humanitatis o dels studia humaniora, a saber, els estudis de gramàtica, dialèctica, retòrica, història, poètica i ciències morals, basats en el conreu de la filologia i l’estimació del text clàssic, en llatí i grec -allunyant-se així de la tradició Escolàstica i la filosofia àrab-, sinó també per un nou concepte de «home», més d’acord amb els nous ideals civicohumans de l’aristocràcia comercial en l’ambient dels quals neix, allunyat dels models eclesiàstics i nobles o cavallerescos de «home» i del model medieval de món, i que pretén inspirar-se en l’antiguitat clásica. Aquest humanisme renaixentista recorda i renova els antics ideals clàssics de cultura de l’antiga humanitas romana o de la paideia grega.


Francesco PetrarcaCom a humanistes destaquen, a Itàlia, bressol de l’humanisme, Francesco Petrarca (1304-1374), considerat el primer dels humanistes, Coluccio Salutati (1331-1406), Leonardo Bruni (1370/74-1444), Poggio Bracciolini (1380-1459), Lleó Battista Alberti (1404-1472), Lorenzo Valla (1407-1457) i, sobretot, Marsili Ficino (1433-1499) i Pico de la Mirandol·la (1463-1494). Fora d’Itàlia, són humanistes notables Nicolau de Cusa (1401-1464), John Colet (ca. 1467 -1519), Erasme de Rotterdam (1467-1537), Lluís Vives (1492-1540) i Pierre de la Ramée (Ramus, 1515-1572).

La «tornada al clàssic», amb els seus nous valors d’interès per la natura i el naturalisme, l’individualisme, el rebuig de la autoritat, valoració de la història, interès per la cultura i el saber, es repeteix una segona vegada quan, després de la Il·lustració, i com a reacció a aquesta, sorgeix un nou humanisme impulsat pel neoclassicisme romàntic alemany del s. XVIII i XIX, i que troba la seva expressió sobretot en Johann Winckelmann (1717-1768), Friedrich Schlegel (1772-1829), Johann Gottfried Herder (1744-1803), Friedrich Schiller (1759-1805), Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) i Wilhelm von Humboldt (1767-1835). D’aquesta època és el terme «humanisme» encunyat per F.J. Niethammer cap a 1808. A aquest nou humanisme atribueix H.G. Gadamer la configuració dels «conceptes bàsics de l’humanisme»: el concepte de formació, el procés pel qual s’adquireix la cultura de l’esperit, en contraposició a l’adquisició de la «mera» ciència (veure text); el sentit comú, com oposat a la sola raó, que és defensat pel renaixentista Vico, qui apel·la a l’ideal de savi de l’antiguitat en oposició també al simplement erudit, o en saber pràctic d’Aristòtil en oposició en saber tècnic, i que defineix com «sentit que funda la comunitat» (veure text ); la capacitat de judici, capacitat de jutjar, íntimament relacionada amb el sentit comú, sobre judicis morals i estètics (veure text); i el gust, concepte més moral que estètic (veure text). Aquesta noció integral de «formació», és l’element constitutiu essencial del nou concepte de «humanitat» que sorgeix en el s. XVIII i cristal·litza en les anomenades ciències de l’esperit del s. XIX.

Els humanismes contemporanis, al seu torn, s’inscriuen en la línia de les ciències de l’esperit, però es recolzen pròpiament en l’esquema hegelià de la idea que es constitueix a si mateixa al llarg de la història. Per això, la filosofia sobre l’home es desenvolupa ara com a part fonamental, o com la totalitat, d’un sistema filosòfic, l’objectiu principal de la qual és destacar el valor i la dignitat de l’home com a individu que construeix per si mateix el seu propi sentit. Els principals humanismes contemporanis són el marxisme, l’existencialisme i el personalisme.

Per al marxisme, que afirma ser una «inversió» de l’idealisme de Hegel, no és la idea el que es fa al llarg de la història, sinó l’home que, lligat inicialment a la natura, es desvincula d’ella transformant-la i transformant-se amb el treball i és, per això, creador de la seva pròpia natura que, en l’etapa capitalista, resulta alienada i alienant pel mode de producció; la alienació, el treball alienat, falseja el propi sentit de l’home i les relacions amb els altres (veure text). La feina desalienant que l’home ha d’emprendre consisteix a trobar, per la praxis revolucionària, noves relacions socials de producció que no suposin cap explotació de l’home per l’home; el resultat aconseguit a nivell social és el nou «home total».

La noció, i fins a l’expressió, d’«humanisme marxista» va ser criticada per Althusser, que la considera un «assalt de la ideologia burgesa al marxisme». Al seu entendre, l’humanisme és ideologia i insisteix a afirmar l’existència d’un tall epistemològic entre el Marx dels Manuscrits, d’influència hegeliana, i el Marx del capital, i més en concret de Crítica al programa de Gotha (1875) i de Notes sobre Wagner (1882), obres en què ja no queden vestigis de Hegel (veure cita). 


Louis Althusser    i    Jean Paul Sartre

Per a Sartre, l’existencialisme és justament un humanisme perquè fa possible la vida humana i la fonamenta en la subjectivitat de l’home (veure cita). Al seu entendre, l’home és el que ell decideix ser lliurement, no havent-hi cap essència humana a què hagi d’assimilar-se: «l’home és el que fa». Més tard, cap als anys setanta uneix existencialisme i marxisme -quan ja «la seva ombra [del marxisme] enfosqueix a la història»-, considerant que aquest és, malgrat tot, la filosofia del nostre temps no superada encara per cap altra i sostenint, d’altra banda, que la interpretació de l’home feta des de la situació concreta del seu classe és una manera adequada d’arribar a l’existència de l’home individual, vist «en la materialitat de la seva condició» (veure cita).

En alguna mesura els humanismes filosòfics suposen una metafísica del subjecte, o de la subjectivitat; contra tal metafísica humanista replica Heidegger, en Carta sobre l’humanisme (1947), que es tracta d’una mostra més de l’oblit de la vertadera pregunta per l’ésser.

El pensament filosòfic cristià, catòlic i protestant, per la seva banda, ha intentat elaborar un cert humanisme de signe cristià recorrent bàsicament a la perspectiva existencialista. L’Humanisme integral (1936), de Jacques Maritain, s’inspira no obstant això en la tradició aristotelicotomista.

Estudis

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.