Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

atzar GEN.

(de l’àrab az-zahr, dau, joc de daus) En sentit ampli, sinònim de casualitat ("ÛJÒ:"J@<, autómaton, en Aristòtil) o d’accidental, quan es parla en general, o de sort (JÛP0, tykhe, en Aristòtil) quan es parla de successos que poden ser «bons» o «dolents» per a algú. Pròpiament, anomenem «atzar» a la incertesa (aspecte epistemològic) o indeterminació (aspecte ontològic) d’un succés, i com allò contràri de la necessitat. Incertesa i indeterminació que poden deure’s al fet que ignorem quina és en realitat la causa d’un fenomen, o al convenciment que un fenomen determinat manca veritablement de causa. En el primer cas, la incertesa i indeterminació són pròpies de fenòmens no previsibles ni explicables des de causes definides, i que per aquest considerem indeterminats i, en aquest sentit, l’atzar pot considerar-se com el nom de la ignorància humana de les causes; però considerem que aquests fenòmens són estadísticament determinats i procurem eliminar la seva incertesa mitjançant càlculs de probabilitat i, en aquest aspecte, estan sotmesos al coneixement probable. També es considera atzar, en sentit semblant, a l’encreuament o interferència de successos causals independents en moments i circumstàncies no previsibles; Crisip, en l’antiguitat, i Cournot (veure text), en el s. XIX, ho entenen d’aquesta manera. Ara es considera que l’atzar no està pròpiament en les causes, sinó en els efectes accidentals d’aquestes causes, originats per la conjunció accidental de les causes que anomenem «fortuïtes». La creença, en canvi -en el segon sentit esmentat-, que pot haver-hi fenòmens que no es deguin realment a cap causa i que, per aquesta raó, són essencialment indeterminats, no és compatible amb l’afirmació científicament sostenible del determinisme universal; el determinisme universal és, així, la negació de l’atzar, i al revés. En l’antiguitat, Epicur va sostenir, en el seu atomisme, l’afirmació d’aquest tipus d’atzar en atribuir als àtoms la possibilitat d’una desviació de la seva caiguda, o clinamen, no a degut a cap causa.

Jacques MonodNo obstant això, tampoc sembla compatible amb l’estat actual d’algunes ciències, la física i la biologia, per exemple, l’afirmació d’un «determinisme absolut», del tipus proposat per Laplace, que suposa que qualsevol succés futur està determinat, i és per tant predicible, respecte i a partir de qualsevol instant anterior. Més aviat succeeix que, després dels avanços d’aquestes ciències i de les seves metodologies, en aquest univers laplaceà rigorosament determinista, han aparegut altres universos, o més aviat altres nivells d’un mateix univers -el de l’escala microscòpica de la matèria, o de l’estructura quàntica de la matèria, sotmesa almenys de moment al principi d’indeterminació, i el de la biologia, que recorre al concepte d’atzar com a concepte central-, que obliguen a parlar d’un «determinisme aproximatiu», que ha de tenir en compte tots els factors d’incertesa que existeixen a l’univers. Els fenòmens subatòmics no són rigorosament predicibles i, en conseqüència, tampoc és sostenible amb tot rigor, almenys segons Heisenberg, una estructura estrictament causal a l’univers macroscòpic (veure cita). Segons Jacques Monod, en biologia, l’atzar, «noció central de la biologia moderna», es manifesta en dues formes:

Monod insisteix que el temor a la idea de l’atzar, en el origen de la vida i en la seva evolució, es deu a idees ancestrals de rerefons judeocristià. Quelcom tan important com la vida, especialment la humana, no pot quedar a les mans del mer atzar, que es considera irracional. Tampoc el pensament primitiu deixava res a l’atzar i tot estava a les mans de déus. Aquest autor insisteix també que l’explicació científica ha de ser materialista i ha d’abandonar tot regust animista, vitalista i finalista. El finalisme, en concret, fa dir a Aristòtil: «La casualitat i la sort són, llavors, posteriors a la intel·ligència i la natura» (Física II, 198a).

A Einstein se li atribueix un cert malestar intel·lectual davant l’indeterminisme quàntic, expressat en la frase «Déu no juga als daus». Enfront d’aquesta afirmació de desitjos, Ilya Prigogine, premi Nobel de química de 1977, sosté: «Déu juga als daus i...a més a més els té trucats!», frase que insisteix en l’indeterminisme bàsic de la natura, però que segons com s’interpreti pot semblar autocontradictòria, perquè uns daus trucats són la negació d’un procés sotmès a l’atzar. Ambdues postures són simptomàtiques de la controvèrsia actual entre determinisme universal i indeterminisme quàntic. No obstant això, la frase de Prigogine ha d’interpretar-se a la llum de la moderna teoria del caos determinista, segons la qual, els fenòmens de la natura estan determinats, però són imprevisibles. En sentit semblant Roger Penrose, matemàtic i físic, distingeix entre determinisme i computabilidad, de manera que tots els successos de l’univers estan fixats, malgrat una falta de computabilidad intrínseca d’algunes de les seves lleis.

 

A. Einstein

I. Prigogine



 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.