Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ímpetu, teoria de l' HIST.

Una de les innovacions medievals de la doctrina aristotŔlica del moviment. Aquesta teoria descrivia la causa del moviment d'acord amb els principis aristotèlics generals, però en disconformitat amb la manera com Aristòtil explicava el moviment dels projectils. Segons aquest, el motor havia de ser sempre exterior al mòbil i haver romàs en contacte amb ell. En el cas dels projectils, el motor (la corda en tensió) comunicava moviment a la fletxa a través de l'aire interposat, sigui per successió de contacte sigui per antiperístasi, o empenta per la força de l'aire que avorreix el buit que el mòbil deixa en desplaçar-se. L'alexandrí Joan Filopˇ, conegut també com Joan el Gramàtic, va criticar aquestes solucions d'Aristòtil i va concloure que la causa del moviment havia de trobar-se en el mateix projectil, a causa d'una impressió en aquest, pel motor del moviment, d'una força o poder de moure's.

A l'occident llatÝ, on va arribar a través de les traduccions àrabs, es va denominar a aquesta força virtus impressa, però només Joan BuridÓ, en el s. XIV la va sostenir i va defensar com a teoria dinàmica, donant-li el nom d'ímpetus, ímpetu o impuls. L'ímpetu es defineix, a partir d'aquest moment, com una qualitat impresa en el cos en moviment, la propietat del qual és moure. És proporcional al moviment comunicat i a la quantitat de matèria del cos en moviment; disminueix segons el pes del cos mogut i la resistència de l'aire, i és de per si una propietat constant, només reductible per la resistència del medi i la tracció en sentit de la gravetat, o tendència dels cossos al seu lloc natural (veure text). Va aplicar la teoria a l'augment de velocitat en la caiguda dels greus, que va denominar «ímpetu accidental» o «gravetat accidental», així com al moviment de les esferes celests, que giren perpètuament per l'absència de resistència, postulant certa unitat d'explicació dinàmica entre el món sublunar i el suprallunar, que no precisés de motors o àngels, segons la tradició àrab, que moguessin aquestes esferes.

Albert de Saxònia va adaptar la teoria de l'ímpetu per explicar la trajectòria dels projectils en tres fases, mitjançant «ímpetus compostos»: una primera fase de moviment violent en què l'ímpetu domina sobre la gravetat i la trajectòria és rectilínia; una segona fase d'ímpetu debilitat, que el moviment és, alhora, violent i natural, donant una trajectòria corba; una tercera fase, en fi, de moviment natural de caiguda, vençut l'ímpetu per la resistència de l'aire. Tartaglia resoldrà, el 1546, la trajectòria dels projectils com una corba parabòlica.

La teoria de l'ímpetu es va difondre àmpliament, en els segles XIV i XV, i és un predecessor medieval del concepte d'inèrcia de Galileu.

 

 


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.