Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

filosofia medieval HIST.

La filosofia que es practica durant l'Edat Mitjana en el món cristià occidental, denominada pròpiament filosofia escolàstica, o simplement Escolàstica. Tradicionalment, i per raons de simple sistematització, s'exclou impròpiament d'aquesta denominació a la filosofia desenvolupada durant el mateix període de temps en el món oriental o la filosofia occidental desplegada per àrabs (filosofia àrab) i jueus (filosofia jueva).

La filosofia medieval cristiana es caracteritza pel seu caràcter religiós i la seva orientació cap a la teologia, que es posa de manifest ja en el títol d'una obra de Anselm de Canterbury, Proslogion: Fides quaerens intellectum, la fe que busca comprendre. La filosofia escolàstica és, inicialment i en el fons, comprensió de la fe (intellectus fidei).

Nascuda de les escoles palatines, conventuals i catedralícies, i definida com el que va arribar a ser en la seva època d'apogeu o florida, el s. XIII, segle també de les universitats medievals, es desenvolupa històricament en tres períodes o fases, preparats per un període d'iniciació de les seves bases:


Pàgina de "Consolació de la filosofia"  de BoeciEl primer període, que abraça l'Alta Edat Mitjana i els segles XI i XII, comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica. Boeci (480-524), pels seus comentaris a les Categories i a De interpretatione d'Aristòtil i, sobretot, per la seva obra Consolació de la filosofia (una pàgina de la qual apareix en el gravat de l'esquerra), pot considerar-se l'iniciador de la tradició europea llatina de transmetre la cultura grega. Autor també d'obres teològiques, com De Trinitate i La fe catòlica, prefigura el que seran en la seva majoria els filòsofs medievals llatins: filòsofs i teòlegs a la vegada. A ell es deu el començament d'una discussió que va entretenir i va comprometre a totes les generacions successives d'escolàstics: la disputa dels universals. És també autor de la distinció, que Heidegger va fer famosa, entre «ser» i «ens».

Després de la mort de Boeci, «últim dels romans», s'imposa a Roma l'oposició a la filosofia que ja va fer evident Justinià amb el decret de tancament, en 529, de les escoles filosòfiques d'Atenes. Amb el domini dels emperadors bizantins sobre Roma, la península Ibèrica i el nord d'Àfrica, desapareixen les figures filosòfiques de la vida pública, a excepció del monjo Cassiodor, Flavius Magnus Aurelius Cassiodorus Senator (ca. 490-583), a qui la tradició atorga el títol de «salvador de la civilització occidental», i que funda el Monasterium Vivariense, en Vivarium, Calàbria, en substitució de l'escola que no li fou possible fundar.

En l'època immediata que segueix al domini bizantí en occident, després de la conquista d'Itàlia pels llombards, la reorganització del regne visigot a Espanya i la unificació dels regnes gals pels francs, la filosofia, i el saber, continuen absents de la societat: només els monestirs escampats per tot Europa -que es difonen amb força a partir del s. V- mantenen les restes de cultura, que per aquella època s'ha separat ja totalment del món grec, i en ells es cultiven els rudiments d'una filosofia que es desenvoluparà de manera creixent a la ombra de la teologia.

Isidor de Sevilla (ca. 560-633) i Beda el Venerable (672-735) són els únics noms rellevants d'aquesta època.


CarlemanyL'ascensió dels carolingis suposa el primer renaixement que posa en marxa la cultura de l'Edat Mitjana; el segon l'iniciarà, en el s. XII, l'arribada a occident de les obres d'Aristòtil. El Renaixement Carolingi, promogut per Carlemany (768-814), obre els monestirs i les catedrals a l'ensenyament, a imitació de la Schola Palatina instituïda en palau entorn d'Alcuí de York, Pau Diàcon, Paulí d'Aquileya, Teodulf o Eginard. L'ensenyament que contempla aquesta reforma és la difusió dels coneixements bàsics de les arts liberals. La filosofia és, exclusivament, fenomen de la cort palatina i de l'interior dels monestirs. Carles el Calb, reafirma cap al 850 la reforma carolíngia i crida, com a mestre de l'Escola Palatina, al més gran autor d'aquesta època: Joan Escot Eriúgena (ca. 810-870), originari d'Irlanda, «fill del Éire», és pròpiament un teòleg, que introdueix a occident tradicions gregues, provinents sobretot de Gregori de Nysa, Dionisi l'Areopagita i Máxim el Confessor.

Concedeix, no obstant això, un paper important a la filosofia, que identifica amb la dialèctica, la «mare de les arts» i fins a afirma que nemo intrat in coelum nisi per philosopiam [ningú va al cel sinó a través de la filosofia]; el seu llibre, Peri physeon, amb la seva divisió de la naturalesa, assoleix una gran difusió, malgrat ser condemnat pel concili de París de 1210 i per Honori III (1225), al llarg de tota l'Edat Mitjana, principalment en l'època de l'Escolàstica tardana.

 

_____________________________________________________


1. La primera Escolàstica
enrera

Durant el s. XI, segons els medievalistes, es posen els fonaments del que serà pròpiament el pensament medieval: històricament segle de l'arrelament del sistema feudal, de la primera croada, de la qüestió de les investidures, de l'aparició de noves ordres religioses (cluniacencs, cartoixans, cistercencs) és, des del punt de vista de la filosofia, l'època de les mal anomenades discussions entre «dialèctics» i «antidialèctics» i, sobretot, l'època de Anselm de Canterbury, considerat un dels vertaders iniciadors de la filosofia escolàstica, juntament amb Abelard, Bernat de Claravall i Ricard i Hug de Saint-Victor.

Les lluites entre dialèctics i antidialèctics no signifiquen un enfrontament entre partidaris de la dialèctica, els filòsofs, i teòlegs, sinó discussions entre teòlegs que donen, o no, valor a la dialèctica, a la filosofia, o al raonament discursiu aplicat a la teologia. Entre els dialèctics destaca Berengari (o Berenguer) de Tours (ca. 1005-1088); entre els antidialèctics, Pere Damià (1007-1072) i Lanfranc de Pavia (ca. 1010-1089). L'ocasió de les discussions la proporciona la diferent manera d'abordar qüestions teològiques, com la omnipotència divina o la presència real en l'eucaristia; són els primers enfrontaments importants entre fe i raó, dogma i dialèctica.

A Anselm de Canterbury o d'Aosta (1033-1109), deu la història de la filosofia el conegut eslògan escolàstic de la «fe que busca entendre» (fides quaerens intellectum), resum del que serà anomenat mètode escolàstic, teories sobre el significat i la referència (De grammatico) i, sobretot, el conegut argument ontològic, sobre el qual discuteix no només l'Edat Mitjana, sinó també Descartes, Kant, Hegel i els lògics moderns.


AverroisEl s. XII representa l'entrada en contacte amb el món de l'islam. Els traductors de Toledo introdueixen massivament les obres de Aristòtil, Avicenna, Averrois i altres.

Els escolàstics assumeixen la tasca de repensar en cristià el pensament aristotèlic que els arriba per via àrab. Es produeix, així, per la introducció de les obres d'Aristòtil sobretot, el segon renaixement medieval del s. XII, que desembocarà, en el s. XIII, en l'apogeu de l'Escolàstica i la configuració de les seves grans escoles, el tomisme i el escotisme.


Li precedeix un interès creixent per la lògica aristotèlica, coneguda per les traduccions de Boeci, l'ús teològic del qual rebutjarà la teologia mística que es conrrea en els monestirs. És època del floreixement de les escoles catedralícies. Els clergues seculars -ni religiosos ni monjos- es dediquen més aviat a les arts liberals. La escola de Chartres i la de Saint-Victor, a París, cultiven cert platonisme, però no descuiden el quadrivium. En el mateix París neixen escoles, situades a la riba esquerra del Sena, en què es cultiva preferentment la dialèctica i se segueix la lògica d'Aristòtil; entre elles destaca la de Pere Abelard (1079-11423), deixeble de Guillem de Champeaux, iniciador de l'escola de Saint-Victor. Enfront d'aquesta figura notable, s'alça la no menys important de Bernart de Claravall (1090-1153), severament crític amb la dialèctica, i la del propi Abelard.

Pere Llombard (ca. 1100-1164) és l'iniciador de la manera sistemàtica de fer teologia i, per la mateixa raó, l'iniciador del mètode escolàstic. Els seus Quatre llibres de les Sentències constitueixen el model, o el manual, sobre el qual dissertaran tots els escolàstics posteriors.

Sense l'entrada massiva d'obres greco-àrabs a través de les escoles de traductors, no hauria existit el contacte, transformador per a la filosofia medieval cristiana, amb les filosofies àrab i jueva i, a través d'elles, amb l'aristotèlica. Els principals centres de traducció sorgeixen a Toledo, sobretot, Palerm, Nàpols, Roma i Oxford. Entre els traductors destaquen Gerard de Cremona, coneixedor de l'àrab i del grec, que s'instal·la a Toledo de 1167 a 1175; Juan Hispano, sefardita convertit, que a més de traductor és autor d'obres originals, que treballa a Toledo cap a 1130; Domènec Gundisalvi, que viu a Toledo entre 1130 i 1180 i que tradueix directament de l'àrab la Metafísica d'Avicenna. Miquel Escot i Guillem de Moerbecke (1260-1285) pertanyen ja al s. XIII; el primer tradueix a Averrois i es trasllada posteriorment a Nàpols i el segon, que treballa a Roma, posa a disposició de Tomàs d'Aquino els textos grecs d'Aristòtil. Palerm és el centre principal de les traduccions del grec i, a Oxford, Robert Grosseteste dirigeix també un centre de traduccions.

Les obres d'Aristòtil conegudes fins a aquest moment a occident eren únicament la traducció i els comentaris fets per Boeci a les Categories i al De interpretatione. Cap a 1130 es coneixen, ja traduïdes, les restants obres de l'Organon: Analítics primers, Analítics segons, Tòpics i Arguments sofístics. Entre 1150 i 1250 es tradueixen i coneixen a tot el món medieval les restants obres aristotèliques de física, metafísica, psicologia i ètica, que a París es coneixen en la seva globalitat ja des de 1200.


2. L'apogeu de l'Escolàstica  enrera

L'Església no rep bé a Aristòtil: aviat va a prohibir-se, a París en 1210, llegir en les facultats els llibres de física d'Aristòtil i, en 1231, el papa Gregori IX els prohibeix novament «mentre no es corregeixin». La facultat d'arts de París, en canvi, els va a rebre amb entusiasme i obligarà als seus professors a llegir-los i comentar-los. Així neix l'averroisme llatí.


Tomàs d'AquinoEl s. XIII contempla els fracassos de la cristiandat en les últimes creuades (s.V-VIII) i la seva substitució per la persecució de càtars i albigesos, l'aparició de les ordres religioses dels dominics de Domingo de Guzmán (1217) i dels franciscans de Francesc d'Assís (1223), la creació de les universitats, que van desenvolupar un paper crucial en tota la cultura medieval, però sobretot en la filosofia escolàstica i el desenvolupament del mètode escolàstic d'ensenyament, i el desenvolupament i florida d'una abundant producció literària composta de Comentaris al llibre de les sentències, qüestions, Sumes de teologia i altres classes d'obres, summament característiques de l'Escolàstica. És el segle, a més, de les grans escoles filosòfico-teològiques, d'on han sorgit els autors escolàstics de major relleu: Albert Magne (ca. 1200-1280), dominic, home d'amplíssima cultura que projecta la tasca d'introduir la filosofia aristotèlica a tots els àmbits possibles; Bonaventura de Bagnoregio (1217-1274), franciscà, seguidor d'Agustí d'Hipona, Avicenna i Dionisi l'Areopagita i fundador de l'escola franciscana; Tomàs d'Aquino, deixeble d'Albert Magne, que assumeix la feina de cristianitzar el pensament aristotèlic, i les doctrines del qual l'Església catòlica adopta (a partir del s. XIV) com les més adequades per a l'explicació dels dogmes cristians.


3. L'Escolàstica tardana  enrera

El s. XIV, mal anomenat «època de decadència» o segle de la «crisis de l'Escolàstica», és més aviat temps de renovació social, política i filosòfica: són les vigílies d'un «renaixement». Encara que l'escola dominicana, o la filosofia de Tomàs d'Aquino, s'enforteix d'una manera creixent, sorgeix amb força una nova escola franciscana, protagonitzada per Joan Duns Escot i Guillem d'Occam, que s'oposa a ella en moltes qüestions. Tomisme i escotisme, escolàsticament enfrontats durant segles, escriuran les pàgines posteriors de la història de l'Escolàstica. El realisme de Duns Escot, que suposa una interpretació d'Aristòtil que no segueix les pautes traçades per Tomás d'Aquino, i el nominalisme de Guillem d'Occam resulten d'una modernitat sorprenent.

Aprofitant la conjuntura (lluites entre el papa Juan XXII i l'emperador d'Alemanya, Lluís IV de Baviera), l'averroisme llatí aplica els seus principis al terreny de la política, cosa que representa l'aparició d'una filosofia política que es planteja els problemes que sorgeixen entre el poder civil i el poder religiós: Marsili de Pàdua, Joan de Jandun i el mateix Guillem d'Occam teoritzen sobre ells.

La física, que es desenvolupa tant a partir del quadrivium com de les obres d'Aristòtil i de la cosmologia i astronomia àrabs, es bifurca en dos models:

1) el dels calculatores d'Oxford, que representen un recurs a les matemàtiques i als experiments només imaginats, i

2) el de Jean Buridan (ca. 1300-1366), basat en la física de l'impetus i en certa independència respecte d'Aristòtil; Nicolau d'Oresme (ca. 1325-1382) participa dels dos models.


 

 

 

 

 

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.