Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

consciència GEN.  

(del llatí conscientia, derivat de cum, amb, i scientia, coneixement, per consegüent remet a un cert «saber amb») Per la seva etimologia, és el saber alguna cosa alhora que hom es dóna compte que té aquest saber, o bé el tenir una experiència advertint el subjecte que la té; l’etimologia de la paraula apunta ja, per tant, a la principal característica del concepte: la reflexió.

En general, és la capacitat de representar-se objectes o la capacitat de conèixer objectes del món exterior, mitjançant una representació dels mateixos amb intuïcions i/o conceptes. Posseeix, per consegüent, dos sentits fonamentals o bé cal dir que hi ha dues classes de consciència:

Encara que la consciència existeix en diferents graus al regne animal, en sentit ple la consciència és un fenomen purament humà i amb això s’afirma que:

En el primer sentit, la consciència és la capacitat del individu de conèixer el món que l'envolta; en el segon, la consciència significa subjectivitat o entitat de subjecte per a qui la té, i en el tercer, la consciència assenyala la inevitable condició que «tota consciència és consciència de quelcom» i que, per aquesta raó, significa la unió, fusió o relació -però no identitat, que és el que afirma l'idealisme- entre un subjecte i un objecte. Quan aquest objecte és el jo mateix, a la consciència se l’anomena autoconsciència, o consciència de si mateix, i quan és un valor moral o un deure, consciència moral. És propi de la consciència donar unitat al conjunt de l’experiència, fins al punt que la possibilitat de captar i comprendre el conjunt d’experiències com un tot, ja sigui com un objecte o com la totalitat d’objectes, depèn essencialment de la permanència, constància, identitat de la consciència i del seu caràcter de subjecte.

Característiques bàsiques, per consegüent, de la consciència són: la intencionalitat, la reflexió i la identitat o permanència com a subjecte.

HIST. La història de la filosofia i del pensament ha vist en la consciència el moment important de la representació d’objectes, o el fenomen del coneixement, per la qual cosa els principals enfocaments de la consciència van conjuntament amb qüestions fonamentals de les diverses teories del coneixement. Deixant de costat les primeres apel·lacions a la consciència, entesa com a coneixement reflexiu d’un mateix, fetes pel «coneix-te a tu mateix», de Sòcrates, o el «diàleg de l’ànima amb si mateixa», de Plató, o la distinció entre «home exterior» i «home interior», i fins al «mestre interior», d'Agustí de Hipona, la consideració de la consciència com a tema de filosofia comença amb les Meditacions metafísiques de Descartes.

Descartes

Per a ell, és font única de certesa i model de coneixement i s’identifica, a més a més, amb el jo o la substància de l’individu; és el començament d’una tradició que arriba fins l’època moderna, que identifica consciència i certesa i fa de la consciència la característica de l’home i del saber humà: la ment i la raó (veure text). A Hume es deu, en canvi, la perspectiva de considerar a la consciència com si fos un fluix d’impressions (veure text 1 text 2 i text 3), un «feix», una «corrent» o un «riu», això és, com a conjunt de vivències sense identitat de subjecte i sense caràcter substancial. Amb l’arribada dels representants de l’anomenada  filosofia de la sospita, se sotmet a crítica la noció tradicional de consciència. Nietzsche afirma l’origen social de la consciència i la necessitat de desemmascarar tot el que s’oculta realment darrere ella com a consciència moral; Marx la considera fonamentalment com un reflex de les relacions econòmiques de producció (veure text ), i segons Freud és un producte de l'inconscient.


E. HusserlHusserl reprèn la tradició clàssica i cartesiana de consciència, interrompuda pels filòsofs de la sospita. Com per a Descartes, també per a Husserl, però en major grau, la consciència és consciència de quelcom. Rebutja, no obstant això, que aquest quelcom siguin idees, o enunciats sobre idees, que Descartes presa com a objecte d’investigació segons el seu «contingut objectiu». Per a Husserl l’ésser «consciència de» significa que la consciència és essencialment intencional, i que el qué és pròpiament seu és representar quelcom sempre i en tot moment, de manera que una consciència que no apuntés a un objecte seria quelcom tan contradictori com parlar d’una «matèria inextensa», però els objectes a què apunta són també estats intencionals o subjectius. En distanciar-se per igual del realisme -que suposa, sense més, l’existència d’un món exterior- i de l'idealisme -que identifica el món exterior amb la consciència humana-,descriu la intencionalitat de la consciència en el seu doble aspecte d’acció de referir-se a «objectes» i d’objecte referit, de nóesis i nóema, respectivament, com a aspectes ambdós intencionals o fenomènics.

Posteriorment, tant la filosofia especulativa com les investigacions empíriques de la psicologia, sobretot de l’anomenada psicologia de la Gestalt, han coincidit a suposar necessària la distinció entre «món percebut» o «món viscut», o conjunt de vivències de la consciència, i món en si. Segons l’actual filosofia de la ment, a l’afirmació que els fenòmens mentals són processos cerebrals segueix l’afirmació que descriure la consciència no és feina exclusiva de la filosofia, sinó també de les ciències empíriques en general i de la neurofisiología en especial. Encara que amb excepcions notables -Th. Nagel, Colin McGinn o John R. Searle, per exemple, que sostenen que la subjectivitat, pròpia de la consciència, no pot explicar-se mitjançant una reducció a estats purament físics-, la tendència general afirma la identitat psicofísica de ment i cos, en la variant actual denominada «teoria de la identitat de rol causal», o bé funcionalisme, segons la qual els «estats» mentals -fets, processos o estats mentals- es conceben en termes del rol que assumeixen en connectar els inputs i els outputs del cervell, o els estats mentals mateixos, és a dir, en termes de causa (que els provoca) i efecte (sobre la conducta). També per a la filosofia de la ment actual es manté la qüestió del caràcter ontològic que cal atorgar a la consciència i de la seva autonomia respecte de fenòmens explicables per meres propietats físiques. La distinció, que es manté, entre «consciència fenomenal» (la reflexiva i subjectiva) i «consciència representacional» (la que aporta informació externa) és no sols indici de la complexitat del problema, sinó també que hi ha un problema filosòfic i un problema empíric que han de diferenciar-se.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.