|
|
FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
| Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
filosofia de la història GEN.
Terme encunyat per Voltaire, en Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions (1756), amb el que se significa l'esforç que els homes fan per comprendre la història i comprendre's a si mateixos integrats en ella des d'una perspectiva no influïda per la religió.
Dos són els modes fonamentals amb què
s'ha donat sentit a la història:
segons la concepció cíclica dels grecs i
segons la concepció lineal judeocristiana.
Segons els antics grecs, els successos
succeeixen per repeticions segons períodes de temps cíclics que se succeeixen
indefinidament
En tot cas, aquest concepte cíclic de la
història no és monopoli de l'antiguitat; es troba implícit també en la noció de
la història com magistra vitae, la qual suposa que el moment
present repetirà el passat, si no es pren exemple de la història.
Nietzsche participa metafòricament del concepte cíclic amb la seva teoria de
l'etern retorn de totes les coses, i
Spengler, en L'ocàs d'Occident (1918-1922) sosté la tesi, parcialment
semblant, que les civilitzacions són com a organismes que apareixen, maduren, es
marceixen i desapareixen. També el filòsof anglès Arnold
Toynbee (1889-1975) es remet als cicles vitals de les
civilitzacions o societats, naixement, creixement i desintegració, en el
seu Estudi de la història (12 vols., 1934-1961), obra escrita, no obstant
això, contra el determinisme dels cicles de Spengler.
________________________________________________
Per al pensament judeocristià, la
història té sentit perquè, per a la fe, és una història de
la salvació. En el temps han ocorregut successos
fonamentals que polaritzen tota successió d'esdeveniments i els donen sentit:
la creació, o la «aliança» que Yahvéh estableix amb el poble d'Israel,
l'Encarnació (només per als cristians) i la salvació que arriba amb la plenitud
dels temps, la escatologia.
Segons Karl Löwith
(1897-1973), en El sentit de la història (1949), tot el pensament
d'Occident sobre la història depèn d'aquestes dues concepcions irreconciliables,
malgrat que en alguns autors apareixen barrejades, de la visió clàssica del món
o de la visió judeocristiana de la història com a temps de salvació.
La visió cristiana de la història de
sant Agustí va influir en tot el pensament històric de la
filosofia escolàstica de l'Edat Mitjana; entrada l'edat moderna,
Bossuet, en el seu Discurs sobre la història universal (1681),
segueix idèntic model. Fins i tot les doctrines heterodoxes sobre aquesta
qüestió, com la que descriu per exemple l'Evangeli etern, de
Joaquím de Fiore (1131-1202), que converteix en imminent la segona vinguda
de Crist, això és, els esdeveniments de la escatologia,
conserven la mateixa perspectiva d'història lineal concebuda com un
desenvolupament del pla diví de salvació.
________________________________________________
Giambattista Vico
(1688-1744) és el primer a intentar una racionalització de la visió teològica de
la història: ell mateix defineix la seva obra, Ciència nova (1725, 1730,
1744, a la que correspon l'enregistrat de l'esquerra -que és el frontispici de
l'esmentada obra i la simbologia del qual Vico explica detingudament-), com una
«teologia civil raonada de la providència divina» (veure
citació). Encara que secularitza la visió teològica del cristianisme, fent
de la història un producte de la
naturalesa històrica de l'home, el «món de la societat civil», el paper
que assigna a la Providència és fonamental: la història és tant obra de la ment
humana com de la Providència (veure
text 1 , text 2 i text 3
).
Voltaire
és, no obstant això, el primer que racionalitza per complet la idea teològica de
història, substituint la Providència pel progrés
i la
raó humans. El seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions
(1756) es considera la primera obra de filosofia de la història.
En la seva exposició històrica, també lineal -comença per Xina, continua amb
l'Índia, Pèrsia i Aràbia, i després Roma i l'aparició del cristianisme- se
cenyeix a la història profana i es manté sempre com a filòsof i historiador i
rebutja la
revelació i la intervenció de Déu en la
història (deisme). Aquesta no té un altre sentit que
el desenvolupament i el progrés que és capaç l'home, en les ciències, les
lletres i les arts, no sent la història en si més que el desenvolupament de
l'esperit humà, de la natura humana que es manifesta la mateixa en totes les
parts de l'univers. Altres
il·lustrats, com Turgot i Condorcet, mantenen la
mateixa idea d'història com a progrés de l'esperit humà; contra aquesta idea es
manté crític J.J. Rousseau, que considera més aviat
la història com un progressiu deteriorament moral de la natura humana.
Nietzsche, Dostoievsky i Tolstoi contemplaran també en la història, no el
progrés, sinó la decadència de la civilització.
El Curs de
filosofia positiva (1830-1842), d'A.
Comte (1798-1857) és la versió positivista de les idees il·lustrades sobre
la història. En ella, la «previsió racional» que permet el coneixement científic
-tampoc hi ha ni creació ni escatologia- reemplaça el paper que ocupa la
Providència en la
història entesa des de la perspectiva cristiana. Però no està absent de la seva
concepció de la història ni la linealitat -la llei dels
tres estadis: teològic, metafísic i positiu o científic- ni la idea de
salvació, que transforma en una «religió de la Humanitat»: el
positivisme. La història es converteix en una física social:
sociologia.
Hegel
(1770-1831) representa la línia racionalista d'interpretació del sentit de la
història. Oposat resoludament a la idea del cicle repetitiu de la filosofia
grega, concep la història com «història de l'Esperit», els
moments dialèctics del qual són les diverses fases que l'Esperit travessa al
pensar-se a si mateix. Aquestes fases del desenvolupament no són meres
repeticions de l'Esperit, sinó superacions de si mateix i el procés en
conjunt busca un fi últim, la meta final del qual és l'Esperit
absolut. Hegel desenvolupa, de fet, des de la perspectiva de
l'idealisme,
les idees de la història que Kant exposa en Idea
d'una història universal des del punt de vista cosmopolita (1784): hi
ha un «fi suprem de la natura», consistent en un estat de ciutadania mundial,
o una societat cosmopolita, on sigui possible el ple
desenvolupament de totes les capacitats humanes.
La història és
precisament la tendència constant cap aquest estat de capacitats humanes
desenvolupades, sobretot de la
moralitat i la llibertat, sempre buscat i mai
aconseguit, i el seu sentit (a priori)
consisteix a ser un conjunt d'idees
reguladores de la conducta humana universal (veure
text ). Moltes de les idees
kantianes sobre la història passen a la concepció històrica de Hegel i, d'altra
banda, aquest no fa sinó traduir la visió cristiana de la història -lineal i
orientada a una meta- a una concepció racional, encara que idealista: el que és
història del regne de Déu és, en Hegel, història de l'Esperit; i el que és
Providència per al cristianisme és, en Hegel, «astúcia de
la raó» (veure text ).
La rèplica
materialista en clau econòmica a la visió històrica de Hegel la constitueix
el
materialisme històric de Marx, exposat sobretot
en El manifest comunista, El capital, Contribució a la crítica de l'economia
política i en L'ideologia alemanya. L'esperit i la raó no existeixen
sinó en la realitat material en forma de les
contradiccions que genera el mode de producció capitalista. La resolució
d'aquestes contradiccions, la
revolució, és la tasca que assumeix el
proletariat, com a instrument de la
racionalització de la societat i instrument de la història per aconseguir la
meta final d'una societat reconciliada amb si mateixa.
Les visions metafísiques de la història,
inspirades en la perspectiva cíclica grega o lineal judeocristiana van ser
criticades pels historiadors científics alemanys del s. XIX per no estar
inspirades per cap mètode històric objectiu; la filosofia de la història pot
oferir un ideal d'història, però no una
teoria científica de la història. L'historicisme
alemany, obra principalment de Wilhelm Windelband
(1848-1915) i Heinrich Rickert (1863-1936),
representa l'intent de descriure el valor científic de la història, enfront de
versions d'aquesta amb rerefons metafísic. Així, aquests dos autors, rebutjant
per les seves ressonàncies metafísiques la distinció entre
ciències de l'esperit i ciències de la natura,
feta per Dilthey, inclouen la història entre les
ciències idiogràfiques per oposició a les
nomotètiques. D'aquesta manera, la filosofia de la història deixa pas, a
partir de finals del s. XIX, a la qüestió sobre el caràcter científic que ha
d'atorgar-se a la història. Es ressalta que el seu valor i sentit es troben,
justament, en l'estudi del cas singular i individual dels esdeveniments en el
seu succeir diacrònic, enfront de l'interès de les
ciències socials que contemplen la regularitat de fenòmens que afecten grups o
classes.
igual com les estacions de l'any o com tot en la natura travessa
fases de naixement, maduració i declivi, indefinidament repetides en el cicle
vital global d'un món etern; el temps és un cicle
etern que es repeteix en les seves fases, seguint el model perfecte del moviment
circular dels cossos celests. El canvi històric és en els fons, per al grec,
constància i immutabilitat, ja que tot es repeteix i els fets històrics no tenen
un altre sentit que el que porta la seva pròpia singularitat i particularitat o
la valoració d'exemplaritat i de dignitat que el «historiador» vulgui donar al
succés. Els successos sols són la història i el seu sentit,
sense més, i la història és preferentment història política (veure
text).
La doctrina teològica sobre la història
que exposa Agustí d'Hipona a La ciutat de Déu
(413-427), en la que rebutja el model cíclic de temps del pensament grec, és el
model clàssic de visió cristiana de la història: el temps comença amb la creació
i es consuma amb el Judici Final i la Resurrecció; entre tant, transcorre la
història i el seu sentit no és un altre que ser un estat intermedi entre el
començament i la fi dels temps. En aquest intermedi es produeix el conflicte, en
l'home y en tot allò humà, entre les Civitas Dei i la Civitas Terrena,
i l'home ha de triar entre l'amor a Déu i l'amor a si mateix. Tot quant
succeeix en aquest període de temps és un succés que ha d'interpretar-se a la
llum de la història de la salvació, única realitat portadora de sentit: la
mateixa destrucció de Roma pels gots -ocasió per a Agustín d'escriure La
ciutat de Déu- és un mal que ocasiona el bé de comprendre el caràcter
perible de les coses temporals. Tot quant succeeix està, d'altra banda, previst
i guiat per la Providència, forma que té
Déu d'intervenir en el món. Mentre espera la salvació i la mereix, el
cristià se sent pelegrí a la terra; transcorregut el temps, al final, Déu és el
jutge d'ambdues ciutats, per mitjà de Crist que porta la regeneració de tot.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
