Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

empirisme GEN.

(del grec ¦mpeir\", empeiría, experiència, de ¨mpeir@H, empeiros, experimentat; referit especialment a les pràctiques mèdiques que no es recolzaven en teories, sentit en què encara s’usa en l’Enciclopèdia francesa) La doctrina filosòfica que sosté que les idees i el coneixement en general provenen de l’experiència, tant en sentit psicològic (o temporal: el coneixement neix amb l’experiència) com en sentit epistemològic (o lògic: el coneixement es justifica per l’experiència). A Kant es deu el seu ús en filosofia en el sentit actual: anomena a Aristòtil «principal representant dels empiristes» i, a Locke, un dels seus seguidors actuals en referir-se a la teoria que deriva de l’experiència els coneixements que posseeix la raó.

J. LockeA Aristòtil es deu la primera línia de pensament que vincula de manera sistemàtica el conèixer a l’experiència sensible, però l’empirisme, com a doctrina filosòfica sistemàtica, se suposa característica de la filosofia anglesa; indicis d’aquest tipus de pensament es veuen fins i tot en l’actitud teòrica d’alguns escolàstics, com Roger Bacon i Guillem d’Occam, si bé els vertaders precursors de l’empirisme teòric són, en realitat, Francis Bacon (1561-1626) i Hobbes (1588-1679); el primer destaca la necessitat de recórrer a la inducció i a la observació per fer ciència i el supòsit del segon -racionalista en alguns dels seus plantejaments- que «tot és cos» no permet començar i justificar el coneixement si no és a partir de la sensació. Els qui donen forma sistemàtica a l’empirisme són, no obstant això, Locke (1632-1704), Berkeley (1685-1753) i Hume (1711-1776). A ells es deu la versió clàssica de l’empirisme, els punts fonamentals del qual són: 1) l’afirmació que no existeixen idees innates i 2) que el coneixement procedeix de la sensació, o experiència interna o externa; d’aquesta manera afirma tant la prioritat temporal del coneixement sensible (el coneixement comença amb l’experiència) com la seva prioritat epistemològica o lògica (el coneixement requereix l’experiència com a justificació).

Els textos més fonamentals de l’empirisme clàssic pertanyen a J. Locke, en especial a la seva obra Assaig sobre l’enteniment humana (1690) (veure text 1 i text 2).

La influència d’aquesta obra en els il·lustrats francesos va ser enorme; aquests van veure en Locke la superació del racionalisme que dominava en el continent europeu des de Descartes a Leibniz, i van fundar en ella el seu model de raó empírica.

Leibniz va criticar l’empirisme de Locke a la seva obra Nous assajos sobre l’enteniment humana (1703-1704).

Les idees simples de Locke s’agrupen en quatre classes:

La ment, combinant, relacionant i abstraient, pot formar idees complexes -«la bellesa, la gratitud, un home, un exèrcit, l’univers»-, relacions i abstraccions. Les idees complexes es divideixen en modes, substàncies i relacions.

La distinció entre qualitats primàries i secundàries, divulgada per Locke, però utilitzada ja per Descartes, divideix les qualitats de les coses sensibles entre les que són objectives i, per tant, qualitats substancials dels cossos (extensió, figura, número, moviment i solidesa), i les que són subjectives, que només indirectament podem atribuir a la substància perquè les produeixen en nosaltres les qualitats primàries (color, sabor, so, temperatura, etc.). Qualitats primàries i secundàries són idees amb què pensem els cossos.

G. BerkeleyEl punt de partida de Berkeley és la crítica a la distinció, feta per Locke, entre qualitats primàries i secundàries; la consciència no fa distinció entre primàries i secundàries: tota idea és un fenomen (subjectiu) de la consciència i tot allò que sabem de les coses és només el que percebem (subjectivament). Per això «ser és ser percebut» o «percebre».

Hume, al seu torn, admet la crítica de Berkeley i assumeix com a punt de partida que les idees són fenòmens de la consciència, però critica no sols la idea de substància externa, sinó també la de substància interna, o jo. D’aquí correspon el seu escepticisme, per quant el que pensem supera amb escreix allò que s’ha percebut, però només hi ha certesa d’allò que s’ha percebut, i el seu fenomenisme.

Als temps de Hume, el model científic newtonià era una ciència empírica amb tot el dret; l’empirisme de Hume dirigeix la seva atenció, no sols cap a la manera i el fonament del nostre conèixer, sinó també cap a una ciència empírica de l’home: el Tractat de la natura humana (1739) no confessa un altre objectiu que el d’aconseguir en el món de la moral allò que Newton ha aconseguit en el món de la física. Les investigacions de Hume es centren, doncs, no sols en l’estudi de l’enteniment (Llibre I del Tractat de la natura humana, i Investigació sobre l’enteniment humà), sinó també en el de la moral (Llibre III del Tractat i Investigació sobre els principis de la moral).

D. HumeLa innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si. Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d’una impressió, i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Però, a més a més, les idees es relacionen entre si per una mena d’atracció mútua necessària entre elles: per semblança, per contigüitat i per causalitat. Igual com a l’univers de Newton l’atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen -s’associen- entre si per una triple llei que les uneix. En el coneixement del que ell denomina qüestions de fet, la relació de causalitat exerceix una funció fonamental: síntesi de les dues lleis anteriors, semblança i contigüitat, és ambdues coses alhora (cal que hi hagi semblança entre causa i efecte, i és necessària una contigüitat en l’espai y el temps entre causa i efecte) més el costum, o hàbit, de generalitzar en forma de llei, o enunciat universal, les successions de fenòmens que succeeixen regularment en el temps.

L’exigència bàsica de què a tota idea li ha de correspondre una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut vertader, es constitueix en l’instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional:

A quina impressió -es pregunta- correspon cadascuna d’aquestes idees?

La crítica que instaura l’empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l’escepticisme. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el racionalisme, l’empirisme oferta la raonabilitat del coneixement probable i dels límits del coneixement. El valor històric de l’empirisme està en el seu crítica; però no a l’empresa no aconseguida de fundar prou el coneixement científic. Ofereix una alternativa, però no una síntesi i, per aquest, no una superació del racionalisme i el dogmatisme.

Associacionisme d’idees i perspectiva fenomenista són els dos eixos sobre els quals han girat els successius sistemes empiristes posteriors, en J.S. Mill, H. Spencer, F. Brentano, E. Mach i altres, però també són empiristes altres sistemes filosòfics que deuen els seus pressupostos més aviat al positivisme del s. XIX, com són els de Duhem, James, Peirce, Dewey o Russell.

L’empirisme per excel·lència de l’edat contemporània rep el nom de empirisme lògic o neopositivisme. Els seus dos principis empiristes fonamentals són: el problema de la verificabilitat, amb les seves diverses solucions més o menys radicals, i el reduccionisme dels conceptes no lògics o no matemàtics de les teories a enunciats observacionals o a conceptes, en última instància, reductibles a ells.

Els escrits de Karl R. Popper representen una crítica dirigida al neopositivisme en general des d’un punt de vista empirista crític, que el seu autor va anomenar racionalisme crític. El seu principi de falsabilitat s’oposa diametralment a l’inductivisme que suposa el principi de verificació.

Els "dogmes" de l’empirisme

La nova filosofia de la ciència, és a dir aquella que s’oposa a la concepció estàndard de la ciència, insisteix sobre qüestions que semblen minar els punts fonamentals en què se sosté l’empirisme: la importància de la teoria en l'observació (observacions «carregades de teoria») i la crítica dirigida cap a l’excessiva distinció entre allò teòric i allò observacional. W.V.O. Quine, que ha posat en evidència els dos denominats «dogmes de l’empirisme», a saber, el reduccionisme i la distinció entre analític i sintètic, també ha destacat que solament «allò sensorial» és fonament suficient per a la ciència o per al significat de les paraules (veure cita).

Davidson, per altra part, critica el que podria anomenar-se el tercer dogma de l’empirisme (els dos primers, com hem dit, van ser criticats per Quine), a saber: l’existència d’una dualitat entre elements conceptuals i dades sensorials. És a dir, tota la tradició filosòfica anterior de tipus empirista (inclosa la naturalització de la filosofia realitzada per Quine) i, més encara la de tipus racionalista, havia acceptat implícita o explícitament un dualisme entre elements conceptuals i dades sensorials, dualisme al qual afegia un tercer terme intermedi: les idees de Descartes o de Locke, les impressions i idees de Hume, les intuïcions i els conceptes de Kant, o les dades sensorials del positivisme lògic. Davidson carrega contra la necessitat d’aquest tercer terme o intermediari, ja que prèviament ataca la necessitat de postular una separació entre conceptes i material no conceptualitzat.

 


Enllaços:

http://www.alcoberro.info/planes/empirisme.htm

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.