Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

gnosticisme HIST.

Conjunt de corrents filosoficoreligioses, basades en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la (<äF4H (gnosis), reservada només als iniciats. Pot distingir-se entre un gnosticisme pagà (representat per les Oracles caldeus, per exemple) i un gnosticisme cristià, que va ser el més important i al que ens referim aquí. Cap al segle III, la majoria dels corrents gnòstics es van diluir en el maniqueisme.

El gnosticisme, que com a conjunt de corrents van aparèixer al llarg del s. II, pot considerar-se com un dels primers intents de crear una filosofia cristiana, però efectuat sense rigor i sotmès a un sincretisme molt ampli, ja que apareixen en ell barreges de neoplatonisme i altres filosofies hel·lenístiques, d’elements mítics, de la Bíblia, dels evangelis cristians, de l’hermetisme, la càbala i l’hebraisme alexandrí (Aristòbul i Filó), i de creences religioses magicoastrològiques i místiques orientals. Aquestes doctrines no es coneixen directament sinó més aviat per les refutacions que d’elles fan autors com Clement d’Alexandria, Epifani, Ireneu, Hipòlit i altres Pares Apologetes. No obstant això, el 1945, van aparèixer, tancats en un àmfora trobada en Nag Hammadi (Alt Egipte), cinquanta-tres escrits gnòstics escrits en llengua copta, que van ser publicats entre 1972 i 1977. De l’estudi d’aquests escrits, juntament amb el que ens han transmès els crítics del gnosticisme, es poden reconstruir les seves tesis bàsiques.

Ja que es tracta de corrents no homogènies, poden distingir-se distints sistemes. Un dels primers va ser el dels ofitos o serpentins (pel seu culte a la serp), que van originar posteriorment moltes altres sectes: els cairites, els nicolaítes, els peratis, etc. Entre els autors principals sol distingir-se un gnosticisme vulgar (representat per Cerint, Simó el mag, Menandre, Carpòcrates i el seu fill Epífanes i Bardesanes) i una gnosi culta (representada per Satornil, Basílides i el seu fill Isidor, Marció i, especialment, per Valentí). Aquests dos últims autors, a qui es va oposar Tertulià, van obtenir gran èxit a Roma. De vegades, es considera també a Orígenes com a representant gnòstic. Malgrat la falta d’homogeneïtat entre les distintes sectes, grups i autors, tots aquests corrents sustenten la possibilitat de la salvació a partir, no de la fe, sinó de la gnosi, mitjançant la qual creien que arribaven a comprendre tots els dogmes del cristianisme, al qual interpretaven al·legòricament.

També sostenen un dualisme entre un Déu transcendent, que està més enllà de tot coneixement, i un ésser pèrfid: el demiürg. Déu no és ni creador del món material ni té relació amb ell, ja que l'esmentada relació s’efectua mitjançant l’emanació d’una sèrie d’éssers intermedis, els eons, jerarquitzats en ordres descendents fins a arribar al demiürg, que representa el pol oposat a la divinitat. El demiürg és l’eó més imperfecte i a ell atribueixen la creació de la matèria, raó per la qual alguns autors el van identificar amb l’Iahvè bíblic. Dit eó inferior i imperfecte (fins i tot maligne) es presenta al món sensible com a Déu únic, però és imperfecte i enganyador i, per això, la matèria (món d’aparences) també és dolenta i principi del mal. El cosmos apareix així com aquest espai dual a mig camí entre el bé i el mal, encara que amb predomini d’aquest últim. El conjunt dels eons forma el Pleroma. Però Crist, que és veritablement un eó diví, encara que prengui l’aparença humana (l’encarnació ha d’entendre’s de manera merament simbòlica), està contraposat a aquell ser malvat i hauria comunicat als seus deixebles directes la possibilitat d’accedir a la gnosi i d’obtenir la salvació. Els homes, també de natura dual, tenen esperit (pneuma), però estan presos en la matèria de la qual poden ser salvats per aquest eó intermedi, que és Crist, a través de la redempció, a la que entenen com una lluita tràgica entre els principis del bé i del mal en què venç el primer. No obstant això, com van observar els Apologetes, en assenyalar que Crist no és pròpiament home, els gnòstics desvirtuaven la passió i la redempció. D’altra banda, representaven un corrent elitista en considerar que només els iniciats podien obtenir la salvació, per a la qual no basta la fe.

També van distingir entre tres classes d’homes:

1) els materials o hílics, en els que predomina la matèria (à80);

2) els animals o psíquics, en els que predomina l’ànima (RLPZ) i

3) els espirituals o pneumátics, en els que predomina l’esperit o pneuma (B<,ý:"), que són els que tenen accés al món superior.

Els primers estan destinats a la mort, mentre que els segons poden aconseguir la salvació si segueixen les directrius dels pneumátics, que són els triats posseïdors de la gnosi.

Des del punt de vista ètic, el marcat dualisme entre cos i ànima va originar dues posicions completament distintes. D’una banda, alguns autors van propugnar un ideal de vida ascètic com a via de purificació del ànima, mentre que altres, considerant que el cos era indiferent a l’ànima, van rebutjar tota llei moral referida a aquest i van defensar el gaudi, especialment el sexual.
 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.