Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

voluntat GEN.

(del llatí voluntas, derivat de velle, voler) Activitat superior del psiquisme humà, orientada a l’acció, entesa com a capacitat de determinar-se un mateix, o sigui, la llibertat, tenint en compte els fins que es representa la raó. O simplement el «voler».

Aristòtil és dels primers a relacionar directament l’ètica amb l’acte voluntari, o la virtut amb la voluntat (veure cita), deslligant-se del intel·lectualisme moral de Sòcrates i Plató. El concepte del terme com a facultat humana lliure, en la seva ús filosòfic, és d’origen escolàstic. Agustí de Hipona planteja, per raons de moral i teologia, la qüestió del lliure albir. En l’escolàstica, la voluntat és la gana racional, el desig sotmès a la racionalitat o a l’enteniment i la capacitat de dur a terme decisions lliures, així com també l’acte mateix d’aquesta capacitat.

La relació entre la voluntat i l’enteniment, o entre voler i conèixer, no s’explica de forma unànime entre els filòsofs escolàstics, i d’aquestes discussions sorgeix l’anomenat voluntarisme. Per a uns, els seguidors de Joan Duns Escoto, la llibertat és la característica formal de la voluntat, mentre que per a altres és «un dictamen de la raó».

Descartes, que la identifica amb el lliure albir, la relaciona amb la possibilitat del error i la fa tant més lliure com més sotmesa a l’enteniment; la voluntat lliure, i no l’enteniment, porta a l’home a l’error (veure text). Spinoza la identifica simplement amb l’enteniment, de manera que les volicions són maneres de pensar i, per aquest, no pot parlar-se d’una voluntat lliure, sinó sotmesa a causes com ho estan totes les coses de la natura (veure cita). Kant identifica la voluntat amb la raó pràctica, l’objectiu de la qual és el desenvolupament d’una «voluntat bona», aquella que actua només per deure, dirigida per l'imperatiu categòric. La raó pràctica, lliure i autònoma, no sols és creadora de l’ordre moral, sinó que aporta el coneixement (pràctic) del món intel·ligible, a què no pot arribar la raó teòrica. El poder creador de la raó pràctica, transformada en el jo transcendental, constitueix el punt de partida de l’idealisme alemany i filosofies derivades.

El concepte de Voluntat juga un paper clau en el pensament de Schopenhauer, que la concep com una força cega i irracional de la qual, tot el que existeix n’és la seva manifestació.

En l’actualitat el concepte de voluntat es critica tant des de la filosofia analítica com des d’alguns corrents de psicologia, com el conductisme. Parlar d’actes voluntaris i lliures és, per a Gilbert Ryle, autor de  El concepte d’allò mental (19949), una mostra de error categorial, una confusió deguda al «mite de Descartes», al dualisme, sempre influent, i a la teoria conseqüent del «fantasma a la màquina». En realitat, no hi ha més voluntat que les volicions i aquestes no són sinó una altra manera de parlar (el món mental) de la conducta humana observable (veure text ). B.F. Skinner és un dels patrocinadors del conductisme rigorós que explica igualment la voluntat, la voluntarietat i la llibertat com a fenòmens de conducta observable, a saber, com a processos sotmesos a condicionament operant.

Per a la psicologia en general, la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a obrar per raons i motivacions de tipus intern, però quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta a la voluntat, no com a facultat de l’ànima o de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la conducta dels subjectes.
 
 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.