Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

força GEN. / EPIST.

(del llatí fortis, sòlid, enèrgic, fort) Concepte antropomòrfic que s’aplica a molt diversos camps i en diversos sentits, amplis i definits. En general aquest concepte es relaciona amb el concepte de poder produir quelcom, o l’energia en sentit familiar i, així, es comprèn la càrrega antropomòrfica de la paraula i la seva relació primitiva amb el concepte de causa, tal com ho testifica Hume quan indaga la possibilitat de que la noció de causa provingui de l’experiència interna de la pròpia força (veure text).

Quan la força, física o moral, s’imposa en contra d’una voluntat al terreny de l'ètica i el dret es parla de violència.

Com a concepte clarament definit, pertany a l’àmbit de les ciències de la natura, on és coneguda genèricament com l’acció capaç d’alterar l’estat de repòs o de moviment d’un cos.

Aquesta noció es va anar precisant durant el transcurs del període de l’anomenada revolució científica, amb la formulació de les lleis de la mecànica i la teoria de la gravitació per part de Newton, el qual  distingeix entre vis innata, o força interna d’un cos, o inèrcia, vis impressa, o força externa (producte de la massa per l’acceleració) i força de la gravitació. Les discussions que es produeixen en aquesta època, i fins i tot abans, amb Galileu, Huygens i Descartes, sobre l’expressió matemàtica de la vis viva, força viva (força cinètica), parteixen del fons filosòfic que imposava la suposició segons la qual hi ha igualtat entre l’efecte i la causa i que, per consegüent, hi ha una força-efecte i una força-causa; aquella es mesura quantitativament (encara que de forma distinta: com mv entre els cartesians, i com mv2 entre els leibnizians, que concebien la força com a vis activa, afí a la noció d’energia), mentre que la força-causa ha de ser una qualitat real oculta. Newton es va limitar a suposar que tota partícula de l’univers atreu a qualsevol altra partícula (segons la llei de la gravitació universal) i a calcular els efectes d'aquesta atracció, sense entrar en l’anàlisi de la causa. Els seus crítics al·legaven que la gravitació havia d’entendre’s també com una força oculta, mentre ell sostenia que no feia hipòtesi respecte d’això. (Hypothesis non fingo, deia Newton)

Amb el temps va desaparèixer de la física el problema que representava suposar l’existència d’una força-causa, suposada explicació i raó de la força-efecte efectivament mesurada; la noció de «potència» la va substituir conceptualment en part i, a finalment, després del descobriment de noves classes de forces existents en la natura -calor, electricitat, magnetisme, cohesió i combinació química- l’energia va ocupar, a partir del s. XIX, el lloc que abans ocupava el concepte de força.

En l’actualitat, es considera que els tipus de forces existents en la natura són quatre:
  1. les forces gravitacionals (de l’atracció universal entre cossos celests, etc.),
  2. les electromagnètiques (que uneixen els electrons amb els seus nuclis i regulen l’agregació d’àtoms),
  3. les nuclears (de l’interior del nucli atòmic) i
  4. les anomenades forces febles (de l’interior de sistemes subatòmics).
 
Cap d’elles pot actuar directament a distància i requereix, per a la seva aplicació, l’alteració de l’espai circumdant, anomenat camp de forces.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.