FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

En general, l’esdevenir observable en totes les coses o la transformació d’unes coses en altres, o en coses amb diferents propietats; ja en aquest sentit, el canvi suposa alteració, substancial o accidental, aparèixer o desaparèixer, o canvi de lloc. (El terme moviment té, en l’actualitat, connotacions de canvi de lloc, però en realitat no és més que una classe de canvi). Pròpiament, s’entén per canvi o moviment tot procés de mutació (mutatio) que es produeix en el món físic. Aquest va ser el problema per excel·lència que es van plantejar els presocràtics, i és a més a més el problema central de tota la física grega -la phýsis tàs onton, la natura (l’aparèixer) de les coses-, atès que la seva explicació suposa resoldre el problema de la seva possibilitat: Com és possible el canvi, si canviar suposa que una cosa deixa de ser, o que quelcom que no era comença a ser? Suposa, en conseqüència, la realitat del no-ser o la impossibilitat del canvi, o bé, exigeix distingir entre el que és aparença i realitat.

La física d’Aristòtil és una resposta sistemàtica al problema, natura, condicions i principis del canvi, i d’això tracta en Physiké akróasis, o Curs de física, que és amb el que es coneixen, des de Andrònic de Rodes, els vuit llibres aristotèlics que tracten d’aquest tema. El conjunt format pels llibres I-IV porta per títol des de l’antiguitat Sobre els principis, i el que formen els llibres V-VIII, Sobre el moviment. Aristòtil parteix del fet de sentit comú de què el canvi en la natura és evident i no cal discutir-lo; encara més, que li és essencial a la natura la presència del canvi i el moviment (veure text). Per designar aquest fenomen natural, empra gairebé indiferentment els termes de metabolé (:,J"$@8­) i kýnesis (64<ZF4H; veure text i veure cita), i per poder parlar d’ell estableix els seus principis o factors a tenir en compte quan es parla del moviment, que són:

• el subjecte del canvi (hypokeímenon), o la matèria, que roman durant el procés del canvi, i els dos contraris o contraposats (antikeímena), entre els quals es dóna el canvi:

• la forma (ja sigui l’essencial, la substància, o l’accidental, la qualitat, la quantitat i el lugar) i

• la privació (no el no-ser, sinó la carència d’una forma per part del subjecte).

Aquesta terminologia, basada en conceptes metafísics, permet parlar del canvi sense contradicció, això és, permet entendre de quina manera el que canvia d’alguna manera no canvia, i d’allò que, malgrat el canvi, ha de romandre inalterat en allò que canvia: canvia la forma en el seu subjecte que estava privat d’ella (veure text).

 

	Factors del canvi
	S no-F   ®     SF
	Subjecte privació   ®    Subjecte forma accidental o substancial
	«Un home no músic (o a-músic) , arriba a ser músic »

Hi ha canvi, «quelcom arriba a ser quelcom», quan un subjecte que manca d’una determinada perfecció l’adquireix per si mateix (canvi natural) o per un altre (canvi artificial), de mode tal que «quelcom arriba a ser de quelcom», és a dir, el canvi es produeix sobre un subjecte, o substrat, sempre existent.

Una altra forma de contemplar el canvi és veure’l com l’arribar a ser («això») de quelcom que podia ser («això»), és a dir, mitjançant els conceptes d’acte i potència. En aquest cas, «el moviment és l’actualitat d’allò potencial en quant tal» (veure text). Tot el que existeix està en acte o en potència; les coses són o poden ser. No és el mateix ser una actualitat que ser una possibilitat, però entre una cosa i una altra hi ha un vincle necessari, i si hi ha quelcom que s’està actualitzant, està en moviment. De fet, per a Aristòtil, tot el que existeix són potències actualitzades, i el conjunt de la natura no és sinó el desenvolupament de les possibilitats de cada cosa, segons la seva natura.

Al fet d’aconseguir una cosa el terme del seu moviment, l’anomena Aristòtil fi; res tendeiz a un fi, a través d’un moviment, a menys que existeixi un responsable, o agent, de l’inici del moviment; i aquest no és possible sense una forma i una matèria.

Matèria, forma, agent i fi són les causes, o factors explicatius del canvi; allò que podem respondre quan es pregunta per què les coses són com són.  En la classificació clàssica d’aquestes causes aristotèliques del canvi es parla de les 4 causes:

1. causa material (o matèria)

2. causa formal (o forma)

3. causa eficient (agent del canvi)

4. causa final (finalitat del canvi, en la concepció teleològica aristotèlica)

No hi ha esdevenir, o canvi, sense temps (khrónos). El temps és precisament la mesura del canvi, o del moviment, segons «l’abans i el després»; és a dir, fa intel·ligible el canvi, malgrat que en si mateix el temps no és, per la seva banda, massa intel·ligible. El canvi de les coses només el comprèn un subjecte que tingui consciència del temps en la mateixa direcció «de l’abans i el després», tal com ocorren els fenòmens en la natura. La introducció del temps, que permet comprendre la successió, la duració i la simultaneïtat dels fenòmens, permet també mesurar-los o quantificar-los.

Aquesta quantificació del moviment, que és una de les carències fonamentals de la física aristotèlica, només ha estat possible amb el tractament matemàtic que la ciència moderna ha donat, des de Galileu, a la natura i als fenòmens naturals. Mentre la física s’ha mantingut en els paràmetres de la mecànica newtoniana, el temps ha estat com el teló de fons sobre el qual transcorren unidireccionalment els fenòmens de la natura, mentre són observats. La teoria de la relativitat d’Einstein ha introduït una perspectiva diferent en l’observació del canvi físic. El temps no és en la física actual un fluix d’esdeveniments, constituït per les coses que canvien; les coses mateixes són temps, de forma que tot -univers inclòs- és un succés espai temporal.

SOCIOL. Alteració o transformació total o parcial de l’estructura de la societat, que, encara que de per si se la considera estable, pot modificar la seva història (veure cita).

S’entén que el canvi ocorre dins un període breu de temps, ja que, si el període és llarg, es parla més aviat d’evolució social. Es parla de revolució quan el canvi és brusc i ràpid, i el seu objectiu és el canvi de l’autoritat política o del govern d’una societat..

El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.