Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

intel·ligència PSICOL.

(del llatí intelligere, comprendre; d’inter, entre i legere, llegir, això és, discernir, adonar-se) En quant diferent d’enteniment, o intel·lecte, que és la capacitat de pensar vista des de la teoria del coneixement o de la psicologia del pensament, «intel·ligència» és més pròpiament el terme psicològic, d’ús més aviat recent, que s’aplica al conjunt d’activitats psíquiques, o aptituds, de tipus superior amb què l’home s’enfronta al seu medi ambient. La majoria de definicions, donades per psicòlegs, destaquen la natura adaptativa de la intel·ligència al medi. Stern la entén com a capacitat d’adaptar-se, mitjançant el pensament, al medi; Wechsler, com a capacitat de portar a terme accions intencionals, de pensament i adaptació al medi; Piaget, com a forma superior d’adaptació de l’organisme al medi (veure epistemologia genètica).

Altres definicions destaquen determinades característiques funcionals concretes de la natura adaptativa general de la intel·ligència, i es refereixen llavors a la capacitat d’abstracció, d'aprenentatge, o de combinació i relació de dades, comprensió, simbolització, etc.; d’aquestes definicions, la de mes universal acceptació és la que considera la intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes, la qual cosa suposa el recurs al concepte i a la capacitat de raonament, inductiu o deductiu.

El fet de definir la intel·ligència en termes de capacitat per aprendre, o solucionar problemes, o en general de dur a terme determinades tasques complexes, junt amb el desenvolupament últimament aconseguit per la tecnologia de computadores i ordinadors, ha introduït la qüestió de la intel·ligència natural i la intel·ligència artificial, o la de si és possible que les màquines computadores pensin d’una forma anàloga als humans.

Per a l’estudi de l’estructuració de la intel·ligència es recorre a diverses teories. Les considerades més científiques són les que recorren a l’anomenada anàlisi factorial, o composició per diversos factors, que sorgeixen precisament de la necessitat d’establir una correlació entre els resultats obtinguts pels tests d’intel·ligència. El psicòleg anglès Charles Spearman va proposar (1927) la teoria de la composició bi-factorial de la intel·ligència. Estaria composta aquesta per dos tipus de factors: el factor general G, present en totes les prestacions intel·lectuals, i diversos factors específics, propis de cada prestació, que són els que poden ser objecte de mesurament mitjançant tests: factor verbal (V), numèric (N), memòria (M), rapidesa perceptiva (P), raonament inductiu (I), raonament deductiu (D), fluència verbal (W) i aptitud espacial (S); posteriorment s’eliminen els factors P i M i es es van considerar com un sol factor D. Louis Thurstone, enginyer i psicòleg nord-americà, va eliminar (el 1931) el factor G conservant només els factors que anomena aptituds mentals o capacitats primàries. J.P. Guilford va proposar (1966) un model tridimensional de la intel·ligència, basat en tests que valoren les operacions (5 tipus), que són els processos psicològics, els continguts (4 tipus) d’aquestes operacions i els productes (6 tipus) o resultats, amb un total de 120 aptituds mentals.

 


 
 
  Model tridimensional de la intel·ligència segons Guilford
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.