Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

alquímia HIST.

(de l'àrab al-Kimiya, d’origen incert; potser de l’alteració del grec PL:`H, khumós, suc, humitat, o de la paraula egípcia chemi, negre, terra negra, que s’hauria designat el plom fos, primera matèria de l’alquímia; l’alexandrí Zósim de Panòpolis, al començament del s. IV, descriu com khemeia l’art del País Negre, Khem) Antigues pràctiques de manipulació de metalls -els anomenats metalls vils: plom, ferro, coure i estany- amb mires a la seva transmutació mútua i a l'obtenció d'un metall noble -l'or- o de la anomenada «pedra filosofal» de l'Edat Mitjana (capaç de fixar les combinacions de sofre i mercuri, que creien necessàries per a la conversió dels metalls en or), o de diverses substàncies entre si per aconseguir l'anomenat «elixir» de la vida que proporcionaria la immortalitat o la joventut eterna ("elixir de l'eterna joventut").

Sembla haver sorgit de forma més o menys simultània en diverses regions geogràfiques: en els textos vèdics de la filosofia hindú, ja cap al s. X a.C., hi ha referències a la relació entre l'or, la llum (el foc) i la immortalitat; en aquesta època es buscava la conversió de metalls en or, a partir del mercuri, i alguns d'aquests líquids es bevien per aconseguir la immortalitat. A la Xina, cap al s. II a.C., es va intentar l'obtenció d'or a partir del cinabri, compost de mercuri, i es bevia un elixir (derivat del terme grec >ZD4@<, xerion, ingredient) fet a partir de l'or. Alguns fan correspondre les pràctiques alquímiques de Síria, des d’on s’haurien difós cap a Xina i Egipte. A Egipte va tenir una importància decisives Bolus de Mendes, savi grec, a qui s'atribueix un tractat sobre tintures, escrit cap al s. II a.C., i la constitució teòrica de l’alquímia, en unir les ànsies de transmutació de les coses en or i l’obtenció de la immortalitat amb les especulacions dels grecs sobre els quatre elements bàsics de l’univers i la idea de matèria primera única. A aquestes idees s’uneix després la idea religiosa de salvació de l’home: és possible millorar l’home, de la mateixa manera que és possible arribar al millor dels metalls: l'or (crisopeya); la transmutació dels metalls era, per a gnòstics i hermètics, símbol de la transmutació que l’home adquiria amb la mort. Els pilars en què es basen aquestes creences són el principi de la «simpatia/antipatia» de tots els elements materials entre si i els de analogia universal (tot s’assembla a tot) i el del simbolisme, mitjançant els quals es pretén establir relacions naturals entre totes les coses. Difoses aquestes pràctiques a Grècia, sobretot en l’època alexandrina, van passar a través dels cristians nestorians novament a Síria i Pèrsia, durant els segles V i VI, i després, durant l’ocupació àrab d’aquestes regions, els textos corresponents van ser traduïts a l’àrab. Els textos de la puixant escola d’alquímia àrab del s. VIII -on destaquen els noms de Jabir ibn Hayyan (Geber l’alquimista, cap al 776) i Abu Bakr ben Zakariya al-Razi (865-923/24)- es van introduir en el món llatí a través de la dominació àrab d'Àfrica, Espanya i el sud d'Itàlia, i amb el Renaixement arribarien els textos originals grecs. L’alquímia àrab es va alliberar de molts principis màgics i simbòlics -Al-Biruni i Avicenna fins i tot van criticar els seus supòsits- i es va interessar pels coneixements pràctics que aquest art suposava: tints, barreges, aliatges, dissolucions, destil·lacions, sublimacions, filtrats, amalgames, etc., alliberant-los i independitzant-los de la pura màgia. Els cristians llatins van fondre les idees de salvació religiosa amb les idees alliberadores de l’alquímia i van conservar també els fins pràctics de l’alquímia. Al món medieval cristià arriba a través d'Espanya i Sicília en el s. XII, primer en forma de traduccions de l’àrab al llatí (Robert de Chester tradueix, el 1144, el Líber de Compositione Alchemiae), després en forma de manuscrits originals grecs arribats de Bizanci. Entre aquestes obres es troben tant llibres àrabs pràctics i experimentals, com el Secretum secretorum, d'al-Razi, com a fantasies místiques d'obres atribuïdes al pseudo-Geber, que buscaven or a partir del sofre i la «argent viu» (mercuri).

L'època medieval cristiana manté una total confusió respecte al doble ús de les pràctiques alquímiques, que, d’altra banda, s'atribueixen, suposada i indiscriminadament, a grans escolàstics, com Albert Magne, Roger Bacon, Arnau de Vilanova, Ramon Llull. Durant el Renaixement, l’alquímia formarà part del paradigma cosmològic magiconaturalista, però disminuirà la seva implantació a partir del moment en què Robert Boyle (1627-1691) inicia amb la seva obra, El químic escèptic (1661), la crítica als quatre elements d'Aristòtil i als tres principis de Paracels, fundant les noves bases de la química com a ciència en les teories de la filosofia corpuscular. Paracels (1493-1541), metge renaixentista, havia conreat l’alquímia relacionant-la amb la medicina i la va aprofitar per a l’obtenció de remeis medicinals. L’alquímia, a partir de Boyle, va quedar relegada de manera creixent a simples pràctiques d’ocultisme. No obstant això, fins i tot Newton (1642-1727) va ser un apassionat alquimista.



Andrògin alquímic

Alquimia

 


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.