Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

tolerància GEN. i ÉTIC.

Escultura de Chillida: diàleg i tolerància, 1992 Rathaus-Innenhof Münster Alemania(del llatí, tolerantia, de tolero, suportar un pes, amb el significat de constància a suportar quelcom) Antigament, i en sentit negatiu, permissivitat per part de l’autoritat davant actituds socials que es consideren impròpies i equivocades. Històricament, concessió de l’Esglèsia a altres confessions religioses. En sentit propi i positiu, una de les virtuts socials i individuals que ens porta a reconèixer en els altres el dret, fundat en la llibertat i autonomia de les persones físiques o morals, a tenir les creences (sobretot les que es refereixen a la religió, la moral o la política) i poder expressar-les, mantenir-les i exercir-les en públic i en privat. El reconeixement al lliure exercici i manifestació de les creences i de les actituds acords amb elles que suposa aquest dret ha d’estar sancionat socialment.

En principi, la idea de tolerància com a actitud social raonada filosòficament, té un origen religiós: sorgeix a partir dels primers anys de la reforma protestant, cap als segles XVI-XVII, quan l’autoritat política s’enfronta al fet que els súbdits no accepten la religió oficial; als temps d’unitat religiosa, que domina la concòrdia doctrinal entre el «imperi» i el «sacerdoci», succeeixen temps en què s’imposa el principi de Cuis regi, eius religi, decidit com a dret dels prínceps -ius reformandi- en el pau d’Augsburg (1555) i en la de Westfàlia (1648). Amb l’afirmació, al mateix temps, de la llibertat de consciència, per part dels teòrics reformats, i el creixent influx d’idees humanistes que afavoreixen l’autonomia dels afers que es consideren humans, s’arriba a la separació pràctica d’Església i Estat i, aviat, a la justificació teòrica d’aquesta. Apareixen múltiples argumentacions a favor de la separació i de la llibertat de consciència: s’insisteix que la fe s’ha de practicar de forma voluntària; que la veritat no ha d’imposar-se per la força, sinó per si mateixa; que la persecució no està d’acord amb la caritat cristiana, etc. No va ser de poca importància la insistència de determinades «sectes» religioses, comunitats religioses separades de les confessions dominants, que van difondre de forma més organitzada la idea que l’Església ha de ser una associació de pertinença voluntària. Es distingeixen en això els anabaptistes i els socinians. Els anomenats latitudinaris (anglicans) -the men of Latitud- insisteixen que allò fonamental és mantenir la unitat en allò essencial i la llibertat en allò secundari.

John LockeLa defensa filosòfica de la tolerància, a partir de la segona meitat del s. XVII, pren els seus arguments, a favor de la llibertat de consciència, de la natura racional de l’home i de principis de la llei natural, i insisteix que la llibertat de creences i costums forma part del dret natural i es distingeix clarament entre llei civil i llei divina. John Locke, un dels pare del liberalisme, és un dels seus principals valedors. Al partir de considerar que l’origen del poder civil de l’Estat és la defensa de la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans, nega a l’Estat tota competència en matèries que res tenen a veure amb aquests objectius. En la Carta sobre la tolerància (1689) no sols defensa la tolerància com una conseqüència lògica de la seva teoria de l’Estat, sinó que recull i fa seus molts dels arguments de la seva època en favor de la tolerància (veure text).

La tolerància religiosa va ser una de les reivindicacions exigides amb més gran insistència per la Il·lustració i, sobretot, pels enciclopedistes francesos. Dels il·lustrats i de les doctrines sobre tolerància d’opinions polítiques aparegudes amb la defensa del liberalisme polític del s. XIX, sorgeix la teoria sobre la tolerància política. Un dels seus principals defensors és John Stuart Mill (Sobre la llibertat, 1859).

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.