Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

memòria PSICOL.

Pintura de R. Magritte ...(del llatí memòria, record o memòria, de meminisse, tenir a la ment, derivat del grec :X:<0:"4, acordar-se) Capacitat de retenir el passat en la consciència i poder tornar a dur-lo a la presència o reproduir-lo mentalment reconeixent-lo com passat. La psicologia la relaciona amb el fenomen de la percepció en general i, en concret, amb el de l’aprenentatge, amb el que gairebé s’identifica. L’acte o resultat d’aquesta capacitat és el «record», però el procés psíquic de recordar suposa primer emmagatzemament del que va a recordar-se i, després, excitació o evocació del record i reconeixement d’aquest com quelcom propi del passat. Es recorden coneixements, sensacions o estats afectius del passat, en la mesura que el subjecte pot evocar-los de manera més o menys voluntària en un moment del present.

De fet la memòria humana és una funció cerebral que resulta de determinades connexions sinàptiques entre milions de neurones. Els records, o «producte» de la memòria es creen quan les neurones integrades en un circuït reforcen la intensitat de les sinapsis. La pèrdua o alteració d'aquestes connexions suposa la desaparició del record o oblit. L'oblit permet eliminar records ja no útils i és necessari per poder elaborar nous records. De fet, algú que mai no oblidés res seria presoner d'un excés d'informació que no el permetria elaborar ni desenvolupar el pensament. (Un exemple literari d'això el proporciona el conte de Jorge Luís Borges Funes el memorioso). La pèrdua de records en un sentit patològic és l'amnèsia, que és l'absència de records d'un període determinat de la vida. Generalment el subjecte que experimenta l'amnèsia és conscient d'haver perdut records que tenia. Pot ser parcial o, fins i tot, total. Un tipus comú d'amnèsia és l'amnèsia retrògrada, en la qual el pacient, sovint a conseqüència d'un trauma, oblida els fets anteriors a l'esmentat trauma. Es considera que l'amnèsia és una acceleració patològiac del mecanisme de l'oblit que no permet la decodificació de la informació que, no obstant això, segueix emmagatzemada.

Sovint, per analogia amb d'altres funcions cerebrals que estan ben localitzades en determinades àrees del cervell, s'ha cercat el lloc on s'emmagatzema la memòria i el resultat sembla ser que, segons l'anomenada "llei de masses" de la neurologia, la memòria no està localitzada en cap lloc concret, sinó distribuïda per àmplies zones del còrtex i d'altres regions del cervell.

Es distingeix, per influx de la teoria de la informació, entre: Memòria Immediata o a Curt Termini i Memòria Mediata o a Llarg Termini.

1) En la Memòria Immediata o a Curt Termini, entre el moment de percepció originari i el de reproducció o record, no transcorren més que uns quants segons. En la segona, entre ambdós fenòmens poden passar hores, dies o anys. A la memòria a curt termini també se la sol conèixer com a Memòria Operativa, en la qual l'individu utilitza la informació a partir de la qual està interactuant amb l'ambient.

2) La Memòria Mediata o a Llarg Termini és el magatzem o base de dades dels records viscuts, coneixement sobre el món, imatges, conceptes, formes d'actuar, etc. Obté les dades a partir de la memòria a curt termini. Dintre de la memòria a llarg termini es pot distingir entre: Memòria Declarativa i Memòria Procedimental.

a) La Memòria Declarativa és aquella en la que s'emmagatzema informació sobre fets i dades a les quals ens podem referir a través d'una oració declarativa. Se sol distingir també la memòria episòdica (que fa referència a una determinada situació viscuda on "episodi"), la memòria semàntica (que permet tenir coneixement del significat d'una paraula o d'una frase).

b) La Memòria Procedimental també es coneix com a Memòria Implícita i serveix per emmagatzemar informació sobre procediments i estratègies que permeten interactuar amb el medi ambient, però que es posa en marxa de manera automàtica o inconscient, essent pràcticament impossible de ser verbalitzada. Es refereix, doncs, a les habilitats, ritmes, emocions i procediments. Quan aprenem a esquiar o a anar en bicicleta emmagatzemen els ritmes, procediments i habilitats que ens permeten desenvolupar aquesta activitat.

La psicologia, sobretot a partir de H. Ebbinghaus, a la fi del segle XIX, ha estudiat persistentment el procés psicològic de memorització i les lleis que regeixen aquest procés, i ha construït teories sobre el procés, d’indubtable base biològica, que han d’explicar tant l’emmagatzemament com la reproducció del record. Normalment s'ha suposat que tota vivència psíquica deixa empremtes, de vegades anomenades engramas, que modernament s’interpreten com a mecanismes o circuits neuronals i disposicions o modificacions sinàptiques. Les investigacions recents estan descobrint cada vegada més els enzims o catalitzadors biològics (com el PKM zeta, per exemple) vinculats a la memòria i als processos amnèsics.

 


Encara que la memòria sigui una propietat comuna a l’home i a l’animal, el coneixement, o reconeixement, d’esdeveniments passats en quant passats és, probablement, propietat exclusiva i característica de l’home: forma part de la seva temporalitat i historicitat.

El "jo" i la memòria: la identitat personal
 
Segons Hume la única manifestació de continuïtat personal d’un "Jo" que està constantment en canvi i transformació, la proporciona la memòria i la imaginació, ja que el "Jo" està constituït per una relació entre percepcions i, per tant, canvia quan les percepcions canvien. De fet mai no coneixem el "Jo" desproveït de percepcions (sempre és un "jo camino", un "jo llegeixo", un "jo converso"...), per tant no podem parlar d’una "substància" permanent o suposat substrat del "jo", solament coneixem un conjunt o feix de percepcions  canviants. La consciència de la pròpia identitat, el reconeixement de la permanència de la mateixa identitat personal al llarg del temps es fonamenta en la memòria que permet la connexió que existeix entre les diferents impressions que se succeeixen.
 
La memòria i el coneixement
 
Per altra part, en la seva teoria del coneixement Plató considerava que aprendre és recordar [doctrina de l'anámnesis (G<V:<0F4H) o reminiscència], ja que per comunicar un coneixement es parteix de la memòria; per captar una nova dada és necessari connectar-la amb les anteriors i l'experiència passada és imprescindible per adquirir-ne de nova. Així, tot conèixer és, segons Plató, un re-conèixer, un tornar a conèixer i, per tant, Plató considerava la necessitat de la preexistència d'una ànima capaç de conèixer (teoria de la metempsicosi). Aquest és el tema que Plató exposa en el conegut exemple de l’esclau del Menó (veure text).
 

En la mitologia grega Mnemosine de μνήμη mnếmê, ‘memòria’, era la deesa titànide, filla de Gea i Urà, i mare de les Muses que va engendar amb Zeus.

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.