Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

filosofia patrística HIST.

El conjunt de proposicions filosòfiques - més aviat teol˛giques- que s'atribueixen als pares de l'Església, això és, a un grup d'escriptors insignes dins el cristianisme, pertanyents normalment a la jerarquia eclesiàstica, als qui se'ls concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història de l'Església cristiana. D'aquesta època, que en principi comprèn des de finals del s. I fins mitjan del s. VIII, s'exceptuen els escrits canònics, o llibres que constitueixen els llibres sagrats de l'Antic i del Nou Testament, encara que s'inclouen els escrits dels pares apostòlics i dels apologistes. El terme «patrística» correspon, per tant, al conjunt d'aquests escriptors eclesiàstics, preferentment ortodoxos, mentre que el de «patrologia» es refereix a l'estudi d'aquests mateixos escrits; d'ells se suposa, segons la tesi que mantenen els defensors d'una filosofia cristiana, que contenen enunciats filosòfics pròpiament dits, encara que d'origen i contingut cristià. Transcorreguda aquesta època, als escriptors eclesiàstics, inclosos els de major renom, s'els anomena simplement «doctors de l'Església». Es distingeixen diverses etapes i àmbits que donen lloc a diverses denominacions:

a) Els Pares apostòlics (s. I i començaments del II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i els escrits de la qual no van passar al cÓnon bÝblic i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clemente de Roma, Ignaci d'Antioquia i Policarp d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la Didakhé a aquesta època.

b) Els Pares apologetes (s. II i començaments del III): entregats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els que destaca Cels, iniciant d'aquesta manera no sols un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un diÓleg, sinó també un exercici de raonament sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen en grec, són cèlebres Quadrat, JustÝ, Tacià, Atenàgores, el pseudoJustí, Teòfil d'Antioquia i Hèrmies. I entre els que escriuen en llatí, Minuci Félix i TertuliÓ.

c) Els Pares de l'Església: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [† 749], en orient, i fins a Gregori Magne [† 604] o Isidor de Sevilla [† 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «platonisme mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no sols per la distinta llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs racional, i més aferrada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. TertuliÓ expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».

A orient es distingeixen entre els Pares dues tendències teològiques: l'escola d'Alexandria i l'escola d'Antioquia. A Alexandria destaquen sant Atanasi, Dídim el Cec, i els pares capadocis: Basili de Cesàrea, Gregori de Nissa i Gregori de Nacianz. Amb aquesta escola es relaciona també Orígenes. L'influx neoplatónic és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. A Antioquia, més influïda per l'aristotelisme, són importants Diodor de Tars, Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoret de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasi († 373) fins al concili de Calcedònia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el Pseudo-Dionisi Areopagita, un anònim escriptor cap al 500, MÓxim Confessor, Sofroni de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.

Isidor de SevillaA occident, a partir del s. III, amb un marcat accent apologètic i tendències rigoristes, són importants els noms de Tertulià, sant Ciprià, sant Hipòlit, Novacià, Lactanci, etc., si bé els més representatius són: sant Ambrosi (340-397), sant Jeroni (342-420), autor de la versió de la Bíblia anomenada Vulgata, sant Agustí (354-430) i el papa sant Lleó Magne (390-461). Altres escriptors eclesiàstics notables van ser: Hilari de Poitiers, Paulí de Nola, Rufí d'Aquilea i, ja iniciada la caiguda de l'imperi romà, sant Gregori Magne, Boeci, el filòsof de major importància en aquest temps, Casiodor senador, Cesáreo de Tours i Gregori d'Arles. En l'àmbit de l'església espanyola, són de notar sant Damas Papa, de probable origen espanyol, Pacià de Barcelona, Gregori d'Elvira, Aureli Prudenci i Pau Orosi. A l'església visigótica del s. VI, que iniciava el seu apogeu, són importants sant Martí de Calça, sant Leandre de Sevilla, sant Brauli de Saragossa, sant Quirze de Barcelona, sant Ildefons de Toledo i, sobretot, sant Isidor de Sevilla († 636), símbol del segle d'or de l'església visigòtica, autor de les Etimologies i últim gran pare d'occident.

 
  Sant AgustÝ Boeci
  AgustÝ d'Hipona Boeci

 

 


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.