Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Paul Ricœur: hermenèutica dels símbols

És precís, potser, haver experimentat la decepció que s'associa a la idea d'una filosofia sense supòsits per accedir a la problemàtica que evocarem. Al contrari de les filosofies del punt de partida, una meditació sobre els símbols parteix plenament del llenguatge i del sentit que està sempre aquí: parteix del medi del llenguatge que ja ha tingut lloc i en el que tot s'ha dit ja d'alguna manera; vol ser el pensament, no sense pressuposicions, sinó en i amb tots els seus pressupostos. Per a aquesta meditació, la primera tasca no és la de començar, sinó que és, enmig de la paraula, recordar-se.

Però oposant la problemàtica del símbol a la investigació cartesiana i husserliana del punt de partida, lliguem molt estretament aquesta meditació a una etapa molt precisa del discurs filosòfic; és necessari, potser, anar més enllà: si prenem el problema del símbol ara, en aquest període de la història, és en relació amb certs trets de la nostra «modernitat» i per replicar a aquesta mateixa modernitat. El moment històric de la filosofia del símbol, és el del seu oblit i, alhora, el de la seva restauració: oblit de les hierofanies; oblit dels signes del sagrat; pèrdua de l'home mateix com pertanyent al sagrat. Aquest oblit, ho sabem, és la contrapartida de la tasca grandiosa de nodrir els homes, de satisfer les seves necessitats dominant la natura a través d'una tècnica planetària. I és el fosc reconeixement d'aquest oblit el que ens mou i ens agullona cap a la restauració del llenguatge integral. És en l'època mateixa que el nostre llenguatge es fa més precís, més unívoc, en una paraula: més tècnic, i més apte per a aquestes formalitzacions integrals, que precisament es denominen lògica simbòlica (més tard tornarem sobre aquest sorprenent equívoc del terme símbol), és en aquesta mateixa època del discurs que volem recarregar el nostre llenguatge, que volem recobrar la plenitud del llenguatge. No obstant això, al seu torn, això és un regal de la «modernitat«; perquè nosaltres mateixos, els homes de l'exegesi i de la filologia, de la fenomenologia, de la psicoanàlisi i de l'anàlisi del llenguatge, som moderns. D'aquesta manera, és la mateixa època la que desenvolupa la possibilitat de buidar el llenguatge, la que dóna la possibilitat d'omplir-ho novament. [...].

«El símbol dóna que pensar»: aquesta sentència que m'encanta diu dues coses; el símbol dóna; no sóc jo qui li posa el sentit, és ell qui el dóna; però allò que dóna és un donar que pensar, donar un què pensar. A partir d'aquesta donació o posició, la sentència suggereix, alhora, que tot està ja dit en enigmes i que és necessari tornar a començar i recomençar en la dimensió del pensar. Allò que jo volgués sorprendre i comprendre és aquesta articulació del pensament que es dóna a si mateix al regne dels símbols i del pensament que es posa i pensa.

__________________________________________________

Le Conflit des interprétations. Essais d'herméneutique. Seuil, París, 1969, p.283-284.

Veure P. Ricoeur: els mestres de la sospita.
 
 

Versió en castellà

Paul Ricœur: hermenéutica de los símbolos

Es preciso, quizás, haber experimentado la decepción que se asocia a la idea de una filosofía sin supuestos para acceder a la problemática que vamos a evocar. Al contrario de las filosofías del punto de partida, una meditación sobre los símbolos parte plenamente del lenguaje y del sentido que está siempre ahí: parte del medio del lenguaje que ya ha tenido lugar y en el que todo se ha dicho ya de alguna manera; quiere ser el pensamiento, no sin presuposiciones, sino en y con todos sus presupuestos. Para esta meditación, la primera tarea no es la de comenzar, sino que es, en medio de la palabra, recordarse.

Pero oponiendo la problemática del símbolo a la investigación cartesiana y husserliana del punto de partida, ligamos muy estrechamente esta meditación a una etapa muy precisa del discurso filosófico; es preciso, quizás, ir más allá: si tomamos el problema del símbolo ahora, en este período de la historia, es en relación con ciertos rasgos de nuestra «modernidad» y para replicar a esta misma modernidad. El momento histórico de la filosofía del símbolo, es el de su olvido y, a la vez, el de su restauración: olvido de las hierofanías; olvido de los signos de lo sagrado; pérdida del hombre mismo como perteneciente a lo sagrado. Este olvido, lo sabemos, es la contrapartida de la tarea grandiosa de nutrir a los hombres, de satisfacer sus necesidades dominando la naturaleza a través de una técnica planetaria. Y es el oscuro reconocimiento de este olvido el que nos mueve y nos aguijonea hacia la restauración del lenguaje integral. Es en la época misma en que nuestro lenguaje se hace más preciso, más unívoco, en una palabra: más técnico, y más apto para estas formalizaciones integrales, que precisamente se denominan lógica simbólica (más tarde volveremos sobre este sorprendente equívoco del término símbolo), es en esta misma época del discurso que queremos recargar nuestro lenguaje, que queremos recobrar la plenitud del lenguaje. No obstante, a su vez, esto es un regalo de la «modernidad«; pues nosotros mismos, los hombres de la exégesis y de la filología, de la fenomenología, del psicoanálisis y del análisis del lenguaje, somos modernos. De esta manera, es la misma época la que desarrolla la posibilidad de vaciar el lenguaje, la que da la posibilidad de llenarlo de nuevo. [...].

«El símbolo da que pensar»: esta sentencia que me encanta dice dos cosas; el símbolo da; no soy yo quien le pone el sentido, es él quien lo da; pero aquello que da es un dar que pensar, dar un qué pensar. A partir de esta donación o posición, la sentencia sugiere, a la vez, que todo está ya dicho en enigmas y que es preciso volver a comenzar y recomenzar en la dimensión del pensar. Aquello que yo quisiera sorprender y comprender es esta articulación del pensamiento que se da a sí mismo al reino de los símbolos y del pensamiento que se pone y piensa.

__________________________________________________

Le Conflit des interprétations. Essais d'herméneutique. Seuil, París, 1969, p.283-284.

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.