Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

funcionalisme ANTROP. / SOCIOL.

En general, tendència a donar explicacions funcionalistes, és a dir, basades a mostrar la funció que exerceixen les coses, o com funcionen les coses, en termes generalment de relacions de causa i efecte. Pot parlar-se d'un funcionalisme en els àmbits de

En l'àmbit de la estètica, designa la concepció que posa la bellesa en l'adaptació d'un element artístic a la funció que exerceix. El «enfocament funcionalista» en lingüística entén l'estudi de la llengua com la investigació de les funcions desenvolupades pels elements, terme, les classes i els mecanismes que intervenen en ella. Així ho fa, per exemple, el cercle de Praga.


Funcionalisme en psicologia

En l'àmbit de la psicologia designa dues corrents psicològiques diferents. Totes dues interpreten també els fenòmens i processos psicològics en la seva relació amb el tot i prenent en compte la interdependència amb altres fenòmens, però les seves perspectives són essencialment diferents. Es distingeix entre la psicologia funcionalista, de finals del segle XIX i començaments del XX, i el funcionalisme psicològic contemporani, lligat a la filosofia de la ment, a la intel·ligència artificial, a les neurociències i a les ciències cognitives. Des d'aquesta última perspectiva, i davant el problema de la relació ment-cos, el funcionalisme psicològic representa una orientació contrària a la de l’antic conductisme, quant sosté que la ment cal per a l’explicació de la conducta externa, i el seu punt de partida és que els fenòmens mentals són estats mentals interns, que s’expliquen segons les causes que els provoquen, els efectes que tenen sobre la conducta i les relacions que estableixen entre ells mateixos. Es distingeix així mateix de les teories materialistes de la ment, o teories de la identitat ment-cervell, quant un estat mental o un procés mental no s’identifica simplement amb un estat físico-cerebral, sinó que representa un estat funcional de l'organisme. Hilary Putnam i Jerry Fodor són els seus principals representants.

Hilary Putnam

Putnam (Psychological Predicates, 1967) recorre a la noció d'autòmat probabilístic i de màquina de Turing per explicar la seva manera d'entendre el terme funció, que identifica amb el d'organització funcional d'un sistema. Fodor (Psychological Explanation, 1969) destaca l'error de perspectiva del reduccionisme materialista, que s'interessa més per saber de què estan fets el que considerem processos mentals, que per saber el paper que desenvolupen tals processos mentals dins de l'organisme considerat com un tot.

En les seves últimes obres Putnam, sense renunciar del tot al funcionalisme, es decanta per subratllar la importància del mitjà en els procés mentals: sociofuncionalismo.

(Veure psicologia funcionalista i funcionalisme psicològic.


Funcionalisme en sociologia i en antropologia cultural

En sociologia, el funcionalisme explica les institucions socials mostrant les funcions que realitzen; les funcions són aquí les conseqüències que se segueixen de tals institucions. Es considera que la societat està formada per un conjunt de sistemes socials, que s’estudien en termes de relacions d’una part amb una altra de la societat o amb tota la societat. El anàlisi funcionalista, inspirat en un model biològic, va ser introduït en sociologia per Emile Durkheim, a França, i Herbert Spencer, a Anglaterra. En la antropologia cultural el funcionalisme ha estat un enfocament metodològic que emfatitza la part que cada unitat cultural desenvolupa en la totalitat d'una cultura determinada.

Aquest terme va ser encunyat per Bronislaw Malinowski (1884-1942), per definir la seva concepció de l’antropologia, en oposició al evolucionisme cultural. Segons ell, cada cultura està constituïda per una sèrie de trets integrats dins d’un sistema total, de manera que cadascun dels esmentats trets particulars o parts guarden una relació amb el tot. Així, cada cultura corresponent a una determinada societat constitueix un conjunt coherent i orgànic en què cada element, o tret, serveix a la funció del conjunt. Cadascuna de les parts pot tenir la seva pròpia forma específica (un estri de conreu, un arc, un vas, una forma de contracte matrimonial, una subvenció cultural, o una llança, per exemple), però cap d’aquestes parts o elements culturals existiria com unitat aïllada, sinó que cadascuna d’elles ocupa un determinat paper dins de la totalitat de la cultura de la que és part. D'aquesta manera, interpretar un fet o tret cultural suposa interpretar-lo com un fenomen social que cal explicar-se en funció del que aporten al conjunt de la cultura i la societat. La manera de relacionar-se cadascuna de les diferents parts, així com les seves influències mútues, constitueixen la estructura de la cultura. L’aportació de cada part al sistema constitueix la seva funció. Així, a través de les categories de forma, estructura i funció, el funcionalisme, fa especial èmfasi en la dinàmica interna d’una cultura, i considera la funció com el principi organitzador. Els funcionalistes distingeixen també entre la feina del etnògraf (que descriu els aspectes parcials d’una cultura) i el del etnòleg (que crea una síntesis funcional i interpreta les dades etnogràfics d’acord amb les nocions de manera, estructura i funció) (veure funció).

Aquest corrent funcionalista inaugurada per Malinowski va ser seguida també, amb certes matisacions, per F. Boas (1858-1942) i R. Radcliffe Brown (1881-1955), encara que aquest autor va generalitzar el funcionalisme fins a convertir-lo en una forma de estructuralisme. A vegades, també es consideren funcionalistes els membres de l'escola sociològica francesa, com M. Mauss i I. Durkheim.

D’una banda, el funcionalisme de Malinowski va contribuir decisivament a una millora del treball de camp dels etnòlegs, que a partir de la metodologia funcionalista van tenir especial compte en la recol·lecció de les seves dades. Però, d’altra banda, l'esmentat enfocament presenta problemes epistemològics importants. El principal d’ells és el de saber (i validar) si s’han interpretat adequadament les funcions dels trets culturals i institucions. A més, el funcionalisme de Malinowski mantenia una forta inclinació antihistoricista (recordem que va sorgir com reacció contra l’evolucionisme cultural), i -sota la influència de Durkheim-, no acceptava la concurrència d’explicacions d’índole psicològica.

Robert K. MertonRobert K. Merton (n. 1910), un dels fundadors de la sociologia de la ciència, va criticar aquesta forma absoluta de funcionalisme. En el seu lloc, va proposar un funcionalisme relativitzat caracteritzat per aplicar-se, més que a elements culturals o socials, a conseqüències observables, o conseqüències objectives (una necessitat funcional s'interpreta no com un fi que ha d'aconseguir-se, sinó com una conseqüència que guarda correspondència objectiva amb les necessitats de l'organisme social). Dels fets socials, s'estudien, per tant, les seves conseqüències en relació amb el grup més ampli de la societat.

L'estructural-funcionalisme de Merton desenvolupa nous enfocaments de la noció de funció: eufunció i disfunció, funció latent i funció manifesta. Les eufunciones són aquelles conseqüències observables que contribueixen al funcionament de la societat. Les disfuncions, en canvi, ho obstaculitzen o pertorben. Les funcions manifestes són aquelles conseqüències objectives l’aportació positiva de la qual a la societat és compresa i desitjada. Les funcions latents no són ni desitjades ni admeses. La majoria de sociòlegs funcionalistes segueixen en l’actualitat la correcció del funcionalisme feta per R. Merton.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.